La Joana -oient entusiasta de les ones
hertzianes- m'ha assegurat aquest matí que a la seua emissora
preferida acabaven de dir que la cua arribava fins al carrer Aragó,
que estaven col·lapsats, que, sisplau, no hi anés més gent.
És veritat que ahir vaig fer
publicitat a través d'Instagram de l'exposició de l'únic fresc que
es coneix de Ramon Casas. També és cert que vaig parlar de
l'amabilitat dels empleats de la joieria Rabat a l'hora de mostrar -i
explicar- la pintura i de l'extraordinària restauració de la casa Codina. No puc negar que es nota que vaig quedar encantat amb la
visita i que en cap moment ens van insinuar de comprar cap joia de
l'establiment, que qui sap si serà meua en un altre moment. No nego
res, però no podia esperar que la fotografia i les paraules que vaig
afegir es convertissin en un fenomen viral. No sé si disculpar-me o
reafirmar-me en el convenciment que cal fer una mirada al passeig de
Gràcia número 94. La tria -la meua- és difícil.
P. S. M'agraden les sales que exposen una sola pintura.
2 comentaris:
Així t'hi pots dedicar en cos i ànima, sense altres influències. Cada pintura, única.
Exacte, Olga, cada pintura tot un món.
Publica un comentari a l'entrada