12.3.16

conversa fisiològica


Mai no he sigut partidari de les manifestacions escatològiques públiques; de fet, ni tan sols passejo amb gos, com gran part dels meus conciutadans, que deuen trobar en aquesta activitat una manera subtil i elegant -segons com es miri- de participar del tema. Avui, però, una necessitat filològica imperiosa de la qual ja no recordo l'origen m'ha fet consultar al diccionari les paraules caguerada, cagarada i cagada. El DIEC es mostra circumspecte, lacònic, desganat, en les definicions d'aquests mots, com si li fes por d'encomanar a la filologia una sentor fisiològica aliena. Tant és així, que a la paraula cagada no apareix cap accepció en sentit figurat. Gran cagada!, he pensat, que no val fer anar a l'acció per trobar el resultat.

Tot plegat, he recordat una cançoneta repetitiva que em cantava el meu oncle J., somrient quan l'ocasió ho demanava:

Caguerà de bou, caguerà de bou,
quan plou s'espixorra...

M'ha agradat recuperar aquest ritme i aquest verb gairebé oblidat escoltat a casa l'oncle a la vora de l'Ebre en temps remots.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

És curiós el que expliques quan a la cultura catalana popular l'escatologia és tot un gènere del qual fins i tot s'havia dit que substituïa el tema sexual, aparentment menys present.

Jo sabia des de petita una variant de la cançó que menciones, inserida en un acudit protagonitzat per valencians que explicaven a casa des de temps ancestrals. Uns nuvis en casar-se surten al balcó a saludar el seguici i la gent demana que la núvia canti, la núvia va repetint 'xe, si no sé', fins que al final canta això: 'caguera de bou, quan cau s'espatarra, la de burro no, que cau apilotada'. I aleshores diu a la gent 'vaixa, ja he cantat'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Amb Júlia, som els reis de l'escatologia. Recordo haver publicat el llibret escanejat sobre l'art del cagar. Aquesta cançó no em sona, si recordo un a que cantava el meu avi.

'Els collons de San Franciscu
me cago en Déu me cago en Déu
me cago en Cristu.'

Júlia ha dit...

Ep, Francesc, que això ja frega la blasfèmia, pot quedar bé en un poema per recitar a l'ajuntament i tot, com a tornada. Una altra que recordo: En Baldiri puja al terrat, amb un pot de merda al cap, ai si fossin més claretes, es podrien fer pastetes, bon cagar, bon cagar, mal de vendre fa passar.

De petita, quan tenia dificultats per a oferir els meus tributs a la natura la mare em feia repetir: Sant Martí, Sant Martà, tinc caguera i no puc cagar, has d'apretar!!!

Es una llàstima que la immersió escolar hagi bandejat dels seus materials aquestes aportacions.

miquel ha dit...

Ei, Júlia, en els aspectes escatològics sempre m'he sentit poc català, o poc universal segons com es miri, tot i que admiro les manifestacions del poble.
Siiií, la història que dius formava part dels dos versets que he copiat.

Francesc, com diu la Júlia, la teua cançoneta barreja l'escatologia amb la blasfèmia. M'escandalitzes... Però potser podríem fer un recull del tema :-)