Diu el doctor Bricall -la seua rectoria
no la vaig conèixer de primera mà- en una tertúlia que el tuteig
(o tutejament) li sembla poc respectuós i, a més, explica, una mica
com a facècia, o no, que és un costum falangista. A la seua
universitat d'estudiant l'únic professor que els tractava de tu era
un confés del moviment. A casa, vaig tractar tota la família de
tu, excepte les dues àvies, una de les quals vaig conèixer poc
perquè vivia força lluny; l'altra, la propera, era un amor. Fora
de casa, el tu i el vostè s'alternaven en perfecta naturalitat i harmonia sense
cap problema de protocol: en cas de dubte, vostè (el vós no el
fèiem servir més que com a element verbal elidit). Després... No
m'allargo en la cronologia de la meua pronominalització, però
confirmo que, reminiscència de la meua infantesa i joventut, i posat
en altres pells, ara em sobta quan segons qui em diu tu. Jo? Mi? De
la mateixa manera que em sobtava llegir traduccions de novel·les
nòrdiques on em semblava trobar un ús inadequat del tuteig. Res més
que costums, esclar.
En la mateixa tertúlia, més tard, un
espectador ha enviat un missatge amb destinació al doctor Bricall en
què deia que el tuteig pot ser absolutament respectuós. Segur que
tenia raó, però és probable que oblidés que la percepció
comunicativa, el seu resultat, no depèn només de qui envia el missatge, sinó també
de qui el rep. No és estrany que, de moment, aquí i encara -i arreu-,
emissor i receptor no sempre estiguin d'acord.
6 comentaris:
Jo, nomès he tractat de vostè al pare, no em preguntios per què.
Quan al Dr. Bricall, aixo que diu dels falangistes no deixa de ser una bestiesa, el tuteig ve de més antic i no té a veure AMB ELS FALANGISTES. Curiosament l'ùnic professor dels que vaig tenir i que tractava de vosté era precisament Falangista. I és que,a més a més es pot tractar a algú de tu, amb tot el respecte del món.
salut
Et puc tractar de tu o haig de fer-ho de vos? A mi em pots tutejar sense problema :D
Haurien de sortir més doctors Bricalls per televisió en programes i hores punta, tractant-los de tu o de vosté segons ells es sentin còmodes, això sí, aprofitant la seva experiència i saviesa.
Aix... no sé, jo m'he acostumat tant a que em tractin de tu, que se'm va estrany quan algú no ho fa.
I jo igual, ha de ser una persona més gran que jo i desconeguda o poc coneguda, perquè la tracti de vostè. De vos, jo ja no hi he tractat a ningú, a no ser com tu dius amb el pronom elidit...
Els costums i els usos socials canvien, ens agradi o no, opinar sobre coses obsoletes no porta enlloc, em temo. I el Bricall ja és un iaio, com jo mateixa. Amb tot el respecte.
Vols dir, Francesc, que en tota la teua vida només has dit de vostè al pare?
Cert, la qüestió falangista bricalliana era una boutade, simplement perquè nosaltres en poguéssim parlar.
Vós podeu fer com us sembli, pons, sempre que no em maltracteu, ep!
La veritat -com diuen els futbolistes- Assum, és que és interessant escoltar noves veus intel·ligents a les tertúlies, fins i tot si no estem del tot d'acord amb el que diuen.
Fixa't, Carme, jo en la feina he tractat sempre tothom de tu, i ells, petits i grans, a mi, però ara em sobta que perfectes desconeguts de determinades edats em tractin de tu.
Suposo que mantinc el vostè més o menys com tu.
Sí que canvien els costums; quan ho detecto tinc ganes de conèixer-ne els motius i gairebé mai arribo més que a aproximacions subjectives.
Bricall és, i feia, cara de iaio, cosa pròpia de la seua edat. Se m'acut que Sánchez, per citar el primer nom que em ve al cap per motius evidents, és jove i fa cara de jove, i no obstant això, si se'm permet l'expressió obsoleta: quin petardo!
Publica un comentari a l'entrada