Procuro mirar des d'una certa distància
el procés de Catalunya, però, com qualsevol lector d'una novel·la,
és inevitable que en alguns moments em deixi emportar, més enllà
de l'objectivitat per fets, personatges (principals i secundaris),
argument, estructura, i totes aquelles altres coses que conformen una
obra -inclosa l'opinió dels seus crítics- en què, a més, un
actua també de personatge, ni que sigui de forma marginal dintre
d'una coreografia amplíssima. D' aquesta realitat-ficció hi ha
especialment dos elements que em mantenen interessat en la lectura
escrita a tantes mans: allò que destacava el meu admirat Forster:
voler saber què passarà a continuació, i el tempo, que és un dels
elements clau de tota història literària, però també de la vida
mateixa.
M'adono, per fi clarament -gran jugada-,
que un els elements bàsics del futur desenvolupament de la història
se centrarà en els personatges i escenaris internacionals, però com
que encara no sé el seu abast, tot i algunes intuicions la meua
actitud davant de les pàgines futures continua expectant; encara que
el meu escepticisme és important no desespero que sigui un dels
elements que mantingui el meu interès, tant o més que l'escenari
domèstic. Per altra banda, i lligat a l'aspecte anterior, el tempo
és fonamental; un tempo excessivament llarg pot acabar avorrint i
fent desistir els lectors menys convençuts. Ho anirem veient.
Obvio parlar dels detalls de la
història, tothom els coneix.
2 comentaris:
És un d'aquells casos que la realitat supera la ficció.
De moment, la veu internacional la sento molt poc.Penso que tot plegat acabarà al tribunal de la Haia però no sé amb quina sentència.
La veu internacional, Assum, en tot cas no deixa de ser veu. En aquests casos sempre sol ser posterior als fets consumats i sovint d'escassa efectivitat.
Publica un comentari a l'entrada