Miro i escolto l'entrevista a Corbacho.
Al final em decep que no li hagin preguntat per què, a les
municipals, prefereix presentar-se a la llista de Barcelona i no a la
de Comarruga. Ben pensat, tampoc és que la resposta hagués tingut
cap interès.
Diumenge:
Programa de Basté. Parlen dels
cotxes autònoms. Oooh! Aaah! Cap interès. Quan parlin de la
teletransportació començaré a estar atent. Per cert, molts abans atropellarien una persona, no importa edat o condició, que un un gos, que ho admetin o no ...
Mai no he estat partidari del
maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona,
policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del
binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema
m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol
amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció:
Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir
moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el
verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú
triï la seua preferida.
Fa ja força dies vaig saber la mort
d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial.
Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics.
Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però
important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista
simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les
primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat
de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon
president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús,
una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser
protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer
president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i
m'insistiu.
No sé exactament, i ara no ho buscaré, com tracten els
diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i
només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la
qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de
tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada
reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per
tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els
temps no estan per anar contracorrent.
El canvi d'any em va
agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?),
segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El
carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu
gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia”
sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de
mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat?
Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem
contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres
pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció
insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de
personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar
al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig
haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el
protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa
que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que
sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la
passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té
tota, mai se sap:
En això arribarem a la
porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora.
Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor
Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de
pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.
En pujar el tercer
esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:
- Vostè és la
senyoreta, perdoni, del taller?
- La mateixa. Què se
li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?
Li vaig dir el meu nom.
- Així, ¿vostè és
el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És
extraordinari...
- Sí, jo he heretat.
Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no
l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que
m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...
- Però vostè és un
dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs,
que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com
vol que ens casem? No em faci riure...
- I per què? El que
diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb
l'altra ¿Per què és tan convencional?
- Què vol dir
convencional?
- Vol dir que vostè té
molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.
- I vostè no en té?
Tothom segueix els seus prejudicis.
Havíem pujat tres
esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava
una mica.
- Deixi estar el
braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que
portava em donà un petit cop a la cara.
- Quina olor fan
aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva
resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia
d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.
També em va agafar el
canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que
hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em
van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em
va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos
momentàniament, del propòsit de deixar el fum:
I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.
I entre una cosa i
l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I
el temps que vola. I com diu
la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria,
però com els altres.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
