27.1.11

per enèsima vegada














De les representacions escultòriques a Barcelona dels tres escriptors més coneguts de la Renaixença, la meva preferida és la d’Àngel Guimerà. Es troba a la plaça del Pi i l’escriptor està assegut. És una imatge propera, quotidiana, tan assequible que fins i tot permet que els nens i els que els imiten no només la puguin tocar tot Guimerà sinó que fins i tot s’hi asseguin. El bust de Narcís Oller, que al principi es trobava a la vora de la Via Augusta i que posteriorment van traslladar a la plaça amb el nom de l’escriptor, el visito poc. Els bustos, en escultura, no em solen agradar: massa parcialitat. L’estàtua de Verdaguer, tan llunyana a sobre d’un pedestal altíssim em produeix, em sembla que jo ho he dit alguna vegada, una mica de pena. Tan allunyada dels mortals! Com si realment haguessin volgut satisfer la voluntat del poeta d’acostar-se al cel, oblidant que també la terra –i el mar- era el món, i molt, de la seva obra. A més, qui sap com es aquesta representació del poeta realment? El vianant corrent que veu l’escultura, observa únicament una mena de patrici romà difús sobre el qual intueix que els coloms han deixat incomptables senyals. Així, un dels poetes més estimats pel poble és, possiblement, el poeta al qual han allunyat més del poble. Encara més si es recorda que no hi ha forma d’accedir al peu de la columna que l’aguanta a no ser desafiant el perill dels vehicles que roden contínuament pel perímetre de la plaça. Sigui com sigui, les escultures exteriors que representen humans coneguts, amb escasses excepcions, sempre m’han produït un sentiment estrany. La seva vulnerabilitat, la seva immobilitat i la seva fredor em fan venir fred, sobretot a l’hivern.

En fi, no voldria acabar aquest apunt sense deixar un to primaveral i se m’ha acudit, llegint el que escrivien respectivament la Clarissa i la Clidice (no poso enllaços que tothom sap) sobre la poesia, fer una petita aportació -santa innocència- al tema, tot i que crec, com és natural, que no produirà gaire llum. Per cert, algú llegeix Verdaguer fora del circuit de l’ensenyament?


QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuda tèrbola.

De poeta cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa:
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

El pobre mossèn a dalt de la columna sembla Simeó, l'Estilita, o, encara pitjor, una mena d'aligot aturat a descansar. Això de no poder arribar, com abans, al peu de fonts i monuments és un desastre dels nostres temps.

Pais secret ha dit...

Pere, una recomanació: una estona que tinguis puja a la Mare de Déu del Mont ( porta la càmera, no te´n descuidis). Podràs asseure´t al costat de Mossèn Cinto, tête a tête, d´esquena al Canigó (!) i tenir amb ell ( l´estàtua) un canvi d´impressions.
No crec que et faci massa cas, però per si de cas, prova-ho. La vista, un passeig per aquells boscos i el foc de la llar de l´hosteria es mereixen la pujada.

Ah, i si et decideixes, fes-ho a partir del març, ara és tancat el santuari.Que no et desanimi l´antiga visió carrinclona i rònega dels santuaris, aquí hi ha molt més que ciris i cames de guix a les parets.

http://www.marededeudelmont.com/hostatgeria.php

SM ha dit...

Jo he viscut a prop de l'estàtua de Mossèn Cinto i la imatge dalt de la columna més que a Simeó em feia pensar en una au de presa observant els cotxes que passaven per sota, a punt de saltar en qualsevol moment. Sempre l'he trobat una mica tètrica. I confesso que després de l'escola no he tocat un llibre del pobre Verdaguer...

Ferran ha dit...

Es veritat el que et proposa País la estátua de Mossén Cinto, es perfecte per seure i ser escoltat, i em ve al cap el "calamonazo" que es va donar un home amb l'estatua de Gaudí que hi és al Passeig Manuel Girona, davant de la valla de la finca Miralles, pobre encara que després vam riure tots plegats.
Verdaguer? No, hi crec que ja saps la resposta, penso que Lectora té molta raó,falta divulgació i jo el primer de la llista...

pere ha dit...

Sí, Júlia, en algun moment fa basarda.
En aquest cas, el distanciament és tan excessiu.

Ho faré, A., segur. esperaré un dia clar, d'una mica de tramuntana.
A veure quin tema em suggereix mossèn Cinto. En tot cas, li preguntaré com veu actualment els mortals. Gairebé segur que em parlarà del cel.
(m'agrada el rònec :-)


És veritat, SM, amb la capa, que bé podrien ser unes ales plegades, en algun moment fa la impressió que dius. Llàstima.
De tota manera, molta cosa seva continua sent força interessant, i insisteixo en la prosa.


Doncs, ja veus, Ferran, en qualsevol moment faré doblement cas.
Divulgació? No ho sé. Penso que cadascú ha de trobar el que vol, també el que vol llegir, encara que sigui per qualsxsevol tipùs de curiositat.
Avui he vist a la tele que estan celebrant el 125è aniversari de "Canigó" amb molts recitats de fragments fins arribar a tenir tot el llibre enllestit. Qui sap si encara ens hi apuntarem, tu i jo?