2.1.11

sardana i fragment

(Als mateixos d’abans d’ahir, ara que ja ha passat un any. Continuen les músiques, les paraules i el passeigs. Em temo que avui es pot prescindir de les tres coses)

Encara sóc a temps de veure el final del concert de TV3 –a la Primera continuaran una estona més i acabaran, segons prediu Ferran amb la marxa Radetzky- i em quedo amb La santa espina, la sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà. És curiós com la versió que més recordo d’aquesta sardana és de la meva adolescència, de quan devia fer pocs dies que tenia setze anys i celebràvem la festa del col·legi a Tortosa. Va ser una versió que mai no es va interpretar. En l’acte central del dia, s’havia previst l’audició de la sardana, però, segons em van dir, a l’autoritat que presidia l’acte, un bisbe mallorquí, del qual recordo molt bé el nom, no li va semblar convenient aquella música identitàrtia. Potser va ser així o potser no; en aquella època, els meus contactes no eren del tot fiables.

Volem dinar en un restaurant prop de casa, però en passar-hi tenim clar que hauríem d’haver reservat taula, de manera que ens decidim per l’opció del passeig de Gràcia, una mica més avall del carrer d’Aragó. Quedem satisfets del menjar, ja conegut, i del preu. La major part de la gent que ens envolta són estrangers o forasters.

Anem baixant, en un recorregut que hem fet centenars de vegades. No sé si és aquest cel de plom o el fet que malgrat que ha passat un any des d’ahir no s’ha produït cap canvi espectacular, però la gent, i nosaltres mateixos, caminem d’esma, com una mica perduts, com si el primer dia de l’any fos un parèntesi de no se sap què. Continua la sensació que gairebé tothom és de fora: càmeres de fotografiar, mapes, pluralitat de llengües, badoqueries davant de fets i de llocs quotidians. Botigues tancades, que obriran demà, malgrat que és diumenge, perquè no s’aturi el consum i els reis blancs, rossos i negres, infinits, puguin carregar els seus sacs. En alguns aparadors encara queden figures immòbils amb roba interior vermella, com la que abans d’ahir es devia posar un percentatge indeterminat de la població del país o de fora.

A la Rambla, a les casetes que l’ajuntament acaba de crear i ja vol eliminar, hi ha uns fulls on es pot firmar per demanar que tornin les parades dels ocellaires. Les figures humanes continuen encerclades per admiradors amb càmera o sense. Arribo al que balla claqué, la meva dansa preferida, just al final de la seva enèsima actuació del dia, només a temps de veure com saluda...

Entro a casa de la mare cap a les sis. Avui falten alguns dels seus companys perquè fills, nebots o altres familiars se’ls han endut a dinar, però queda la N., que té un fill a Madrid i una filla que se n’ha anat a esquiar, i sempre somriu; i en F., amb qui, si no plou, anirem un dia d’aquests a collir prunes; i en P., que té problemes per respirar, però ara passa una bona temporada i va sense oxigen; i la E., que s’està bona part del dia en una cadira a la porta de la seva habitació, amb una nina de drap amb trenes agafada amb mans artítriques; al llit del seu costat, el gat de la casa, ros, capat i llustrós; i...

Som i serem gent catalana... Però no sé comptar ni repartir, i fa tant temps, tant!, que no ballo una sardana... Malgrat tot, que continuï la música i les anelles que s’agafen les mans.


5 comentaris:

Violeta ha dit...

Quin reportatge tan descriptiu i entranyable. En sentir la sardana se m'ha posat la pell de gallina. M'emociono molt sempre.

Certament, quin dia més gris i trist, avui. Jo no he sortit de casa.

Bon començament d'any, Pere.

Clidice ha dit...

Això de les casetes de la Rambla és al·lucinant. No sé si m'agrada gaire aquesta Barcelona-PortAventura, però ves que hi he de dir jo que sóc "de fora"! Bon any Pere i que puguis trobar cares conegudes :)

pere ha dit...

Sí, un dia, gris, amb sensacions de perplexitat... Després va arribar el dos i ja som a quatre, la vida continua.
Bona continuació d'any, Violeta!

I encara les que ens faran, Clidice. Aquesta ciutat sembla el joc dels disbarats.
Molt bon any, Clidice, i que continuïn també les velles (belles) cares.

Montse ha dit...

on ha anat a parar, el meu comentari? ÔÔ

et deia que m'havia agradat molt el video i que el que més m'havia agradat era el moment en què se t'havia escapat la teva veu... o no era en aquest post? (ara em fa dubtar... vaig a fer un volt pels posts anteriors, a veure, però diria que era aquí)

sigui com sigui, Bons reis!

Montse ha dit...

doncs nonono, era aquí. I em sap greu, no és la primera vegada que em passa, deixar comentaris i que s'esvaeixin en la virtualitat (a casa teva, però també en d'altres cases, tchts,tchts...)