29.1.11

salvat

Els nois i les noies –ara ja en són dinou- escolten les explicacions sobre la vida de Salvat que també poden anar llegint en una de les parets del primer dels espais dedicats a l’escriptor. La guia que els acompanyarà durant les prop de dues hores d’anars i tornars ho fa molt bé, però potser s’apressa excessivament perquè no sap en quin moment els nois i les noies es cansaran d’escoltar-la, o potser perquè dubta de la capacitat dels oients d’entendre la complexitat de la ingenuïtat i de la passió del poeta. Tot i que els nois i les noies ja saben que en trenta anys el poeta va viure i va escriure molt més que la ningú que coneguin, i això que eren altres temps. I si hagués doblat l’edat?

El segon espai –llums i ombres- es subdivideix en sectors més petits de densitat desigual: interpretació de Salvat feta per diversos artistes que no sembla interessar-los gaire (ni l’Ateneu, ni la Galeria, ni la fredor del Sanatori -“i per què no hi ha una representació de l’època de l’Asil naval, on va estar fins als dotze anys, quatre anys més jove del que ara som nosaltres?”) perquè ells ja poden fer la seva pròpia interpretació. En canvi, els fascina la pantalla on es van formant els poemes, alguns dels quals reconeixent: “mira, el vaixell que vam veure ahir; el blau no és gaire intens...”. Llegeixen les paraules que el poeta, ja fa tants anys, va escriure: “tenia lletra de metge”, “no, es llegeix molt bé.” Anguniegen aquests llibres i aquestes revistes envitrinades, fixades en una pàgina, propera i llunyana, que no es pot passar.

El tercer espai, una altra vegada la il·luminació uniforme, està dedicat a les audicions: Serrat, Ribalta, l’Ovidi... En una taula allargada, els llibres que, ara sí, es poden fullejar i que parlen del poeta o mostren la seva obra. Els noies i les noies no s’interessen gaire per intèrprets del passat i no coneixen cap dels seus ídols que canti Salvat. La guia proposa un joc als nois i les noies que consisteix a respondre diverses preguntes a partir de les explicacions que els ha donat i del material que poden trobar en els tres espais. Cada vegada que enllesteixin una part de les preguntes se’ls facilitarà una pista per poder continuar.

Els nois i les noies passen i traspassen, corren, i s’asseuen quan es cansen, anoten, llegeixen, escolten, esborren, insisteixen, es creuen amb els visitants sense guia i sense joc, pregunten inútilment a l’home de la barba. Indiferent a l’enrenou, la visitant que ja hi era, va canviar de tamboret o de cadira cada vegada que acaba d’escoltar –d’esquerra a dreta- una audició.

Finalment, una parella ha omplert tot el qüestionari. Satisfacció i decepció: són els primers, però el premi consisteix només a ser els primers, temps de crisis. Els nois i les noies van marxant. L’home de la barba, que s’ha passat una bona estona fent fotos al seu aire i demanades, es queda una mica més i li suggereix a la guia més vida en aquesta mostra del poeta de la vida: per què no recita ella mateixa alguns poemes de Salvat? La noia diu que no li importaria, però... I algun premi més tangible, encara que sigui humil com el poeta dels humils? Potser sí, potser sí.

L’home, encara que no vingui al cas, recorda que quan era jove i anava lleuger de pes va transportar durant molt de temps un cartell –tants altres joves el devien tenir!- que ell mateix havia retolat amb el lema:

Escopiu a la closca
pelada
          dels cretins

El cartell, que recorda grogós i tacat, es degué perdre en un trasllat, i ara, malgrat que abunden els cretins i les closques pelades, l’home, que gairebé dobla l’edat de Salvat, ja té poca saliva per repartir i, a més, educat com és, se l’empassa.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Cada vegada tinc més dubtes sobre la bondat de les ofertes culturals externes dedicades a la infància i la joventut. Un bon professor a classe i poca cosa més, és el que fa falta.

Júlia ha dit...

Sobre aquelles que es dediquen a adults i jubilats, encara tinc més dubtes, he vist i sentit cada cosa darrerament...

Pais secret ha dit...

Salvat Papasseit em va començar a interessar a partir dels disset o divuit anys i va ésser a partir de la música,dels cantautors. És així com entra moltes vegades la poesia. Llavors em van cridar l´atenció els cal·ligrames i sobretot la frescor i la senzillesa. S´apartava molt dels que jo considerava plastes, per això em va enganxar.
Ara ni això els sorprèn, només el que pugui sortir d´una pantalla. És trist, són els signes del temps.

A qui haurien de donar un premi i gran és a l´agosarat que aconseguís fer-los obrir els ulls una mica més lluny de les pantalles.

Pais secret ha dit...

M´ho he tornat a llegir Pere, i saps què et dic, que els teus alumnes encara van fer prou atenció. I el mèrit més que segur és de l´home barbut que volia escopir a les closques dels cretins. Sense el pòsit que ell ha deixat a les closques dels estudiants de poca cosa els serviria l´exposició.

pere ha dit...

Hi ha de tot, Júlia. En alguns casos els complements van força bé, sobretot en aquesta nova vida en que els estímuls externs són tan variats.
Queda clar que ell que fa un professor, bé o malament, no es pot comparar a allò que ofereix qui no coneix les persones a les quals cal ensenyar... Ara la qüestió és ensenyar què, i el com també importa.


És veritat, A., alguns poetes ens han arribat a través de tercers, com el mateix Martí i Pol, per no citar només Salvat.
Els alumnes d'ara tampoc no són tan diferents dels d'abans, el que ha canviat força és el món en què es mouen i la pluralitat d'ofertes que tenen, i alguna altra cosa que callo per no ofendre els més grans.
No creguis, l'home de la barba només va passar-se una hora el dia abans llegint poemes i intentant resoldre peguntes.Si no els haguessin demanat de resoldre uns quants enigmes... La veritat és que l'exposició no és gaire atractiva.