primera divagació

Els meteoròlegs ja ens advertien que avui tindríem una pausa enmig d’aquesta pluja inacabable i molesta que ha deixat de ser una anècdota de febrer per convertir-se en una categoria que ja no fa gràcia. Fa un dia de promesa de primavera que un sap que és un miratge que cal aprofitar com si fos de veritat i que convida a la transgressió de la rutina, a deixar-se anar, a fer veure que no som qui som per acabar concloent que tot plegat no hem deixat de ser-ho.

A quarts de dotze m’estic davant d’Arts Santa Mònica. No sé què fer amb la roba que em sobra. Una mica més amunt, un grupet de tres persones seu en un banc de pedra amb el mateix problema que jo. S’hi va afegint gent. Es fan petons de benvinguda, però sense alegries excessives i, com si no es coneguessin gaire, mantenen les distàncies, especulen. Quan ja en són set –només una noia entre ells-, tots d’uns quaranta anys, entren a l’exposició: la noia obre la marxa. Els segueixo –jo i cinquanta set més, que els he comptat- i m’endinso en els móns de Monzó.

Vaig mirant, llegint, pensant, trobant novetats i complicitats. Em creuo amb el primer grup, em barrejo i m’evadeixo del segon grup. Pujo, baixo i volto. Comento, callo. Indico, m’indiquen. Fotografio, retrato, m’autoretrato. L’exposició em sembla estimulant en aquesta primera trobada en què estic segur que m’he deixat detalls i lectures.

Avui, encara que no ho sembli, vaig amb presses i escric això després de dinar i abans de dues cites i de la feina que m’espera més tard i de mirar, si em sobra temps, el partit del Barça. No concretaré, no opinaré ni faré veure que no opino. Bé, diré, el que ja he dit: aneu a veure l’exposició i parleu-ne si voleu.

També afegiré una pregunta i una resposta de l’entrevista de “La Vanguardia” apòcrifa, o potser caldria anomenar-la personalitzada, que es pot trobar només entrar a l’exposició:

¿Quina és la seva màxima ambició com a columnista?
Escriure articles d’opinió sense opinar (aparentment), sense que hi hagi opinió evident o no evident d’allò de què parlo. Envejo els fotògrafs, que capten un instant i el mostren sense que ningú s’hi vegi amb dret de trobar-hi declaracions transcendentals. O posicionaments polítics i d’estratègia. Voldria escriure columnes com un fotògraf fotografia: mostrant els fets i desapareixen de l’escenari.

I jo també voldria fer-ho, però sóc incapaç, fins i tot en els fotos, d’amagar la meva presència i la meva opinió. Per bé que tinc clar que em podria haver estalviat fotos –aquestes càmeres de butxaca!-, presència i opinió i, sobretot, introducció, no hi puc fer res, és qüestió dels dits i de les tecles.