més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

un brindis de llimona i ginebra per Gimlet

Joan de Sagarra ens recordava a La Vanguàrdia (aviat en català: oh, ah, ha! Jo ja escric l'accent), el trentè aniversari de l'aparició de la revista Gimlet i es queixava, també, del poc ressò en els mitjans especialitzats, encara que he vist que alguns aficionats n'han parlat.

Gimlet és una de les poques revistes que ha resistit les diverses purgues que han sofert a casa els papers que al llarg dels anys he decidit fer desaparèixer per un o altre motiu, sobretot per qüestions d'espai. És difícil, però, de  dir per què et desprens d'unes revistes, per exemple, una quantitat important d'exemplars de Serra d'Or, i en conserves d'altres. A banda de consideracions sentimentals -inclosa la del Gimlet del Born- i d'un interès per la novel·la policíaca anterior a l'aparició de la revista, que durant uns anys vaig compartir amb el meu inseparable J., amic d'des de la infantesa i company de pisos i pensions, i que després ha anat fluctuant, suposo que un dels motius de la pervivència de la revista ha estat que només en conservava sis exemplars.

Ahir vaig buscar les revistes i em va sorprendre comprovar que tinc repetit el primer número (si algú el vol, només cal que m'ho digui). No tinc resposta per aquesta repetició, potser me'n devien regalar un després d'haver-me comprat jo l'altre? La revista , dirigida per Vázquez Montalbán, un dels meus personatges favorits en aquella època, més enllà de la seva faceta d'escriptor, va aparèixer el mes de març de 1981 -just dos anys abans, camp de l'arpa (1972-1982), revista també dirigida per Vázquez Montalbán, havia publicat un extraordinari titulat “Dossier serie negra”. Eren bons temps per al gènere- va durar fins a l'abril de l'any següent; en total, doncs, 14 números. No sé si en el darrer, o posteriorment, es justificava la seva desaparició, habitualment lligada a una manca d'interès del públic, perquè imaginar el cansament prematur dels seus redactors em semblaria agosarat.

Mentiria si digues que Gimlet em resultava molt atractiva, si esperava amb delit la seva aparició mensual, si compartia en aquell moment els gustos dels seus articulistes, si em va disgustar el seu tancament... No ho sé, no me'n recordo. Ara, des de la distància del temps i breument fullejada, la revista em resulta atractiva, portada inclosa. Ignoro si en l'actualitat hi ha una publicació similar, però tenint en compte el meu renovat interès pel gènere, m'agradaria saber-ho.

No parlaré del contingut general de la revista, que podeu trobar complet en aquest bloc, un dels que tracta més l'actualitat i el passat del gènere policíac, que pot donar una idea força precisa de la seva trajectòria, però voldria acabar amb dos esments concrets. És curiós que entre els col·laboradors habituals hi constés Eduardo Mendoza, en aquesta època habitant de Nova York i que apareixia a tots els números com “Escribe desde Nueva York: Eduardo Mendóza”. Que jo sàpiga, Mendoza només va publicar una història, i em sap greu no tenir, amb un títol que asseguro que no m'invento: Ensopegando en Nueva York, una paròdia policíaca protagonitzada per Nick Punyeflas. L'altre col·laborador que m'ha fet gràcia retrobar és en Jaume Perich, amic i col·laborador en moltes empreses de Vázquez Montalbán, mort avui fa 16 anys i 1 mes, que en molts números va dibuixar un acudit protagonitzat per un personatge de novel·la negra. Amb l'acudit del primer número com a recordatori, amb un dels meus detectius preferits, tanco per avui.

P. S.: Em sap greu que cap dels dos participants fins al moment -qui sap si antics lectors de Gimlet- en el joc del dimarts de sang hagi encertat autor i novel·la (ho dic per si passen per aquí); miraré d'afegir alguna pista.