Fuster, Triadú, Espriu (brevíssima aproximació)

Primer pis del Palau Robert a mà dreta: el motiu és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, però va més enllà i contextualitza. Elements biogràfics i, sobretot, papers recuperats del propi Fuster, però també de retalls de diaris, d'actes en què va participar, de prohibicions, fotografies petites i posteritzades; al fons de la sala, el vídeo que explica un temps i un país; se'l miren dues persones, una gran i un jove; mentre, jo em passejo per la sala. Cinc, sis, deu imprescindibles de la nostra història contemporània? Fuster entre els primers.

Cotxeres del Palau Robert: Joan Triadú, pedagog, escriptor i activista cultural. A més de l'Isern, comissaria l'exposició l'amiga blocaire Susanna Àlvarez. Recorregut biogràfic absolutamnet ordenat lligat amb la història cultural en general i literària en particular del país. A la sala fosca, un vídeo amb l'entrevista al primer pis del claustre de la Universitat de Barcelona. Papers propis i dels altres, incloses cartes, objectes personals (aquests objectes que la mort momentàniament escampa), fotografies fàcilment identificables i no tant. En total, som rres que ens hi passegem. A la sortida, el llibre de visites encara poc manuscrit, però que ja conté una carta del president Pujol al fill de Triadú excusant-se per no haver pogut anar a la inauguració. Triadú, resistent i fonamental, sobretot en els anys de la nostra història més fosca.

De l'Any Espriu encara no he visitat res. Es coneixen alguns actes, però, segons diuen, el tret de sortida , l'apoteosi inicial, serà l'acte, al qual no m'han convidat,  del Palau de la Música del dia 23. Ja n'anirem parlant. Estic segur que als blocs farem, quan calgui, alguna cosa especial. Espriu, un altre fonamental, el referent poètic del país durant el franquisme i moltes coses més que descobrirem.

Llegia fa uns dies un apunt de Pere sobre l'Any Espriu del qual copio els dos paràgrafs finals, però que cal llegir en la seua totalitat:

Perquè —potser— la història es repetirà, i tornarà a pesar decisivament la conjuntura. I s’imposarà de nou l’Espriu que anomenen cívic, l’Espriu símbol de la lluita contra la imposició espanyola. L’Espriu només poeta; i, encara, només poeta de poesia utilitzable com a eslògan, proclama o arma llancívola. Un Espriu de Twitter.
Una part molt mínima, en qualsevol cas, de tot el que és Espriu. I si ha de ser només això, potser no cal ni posar-s’hi.

Vaig pensar que en Pere potser tenia raó, però després vaig dir-me que no importava tant el que fessin com el que podríem fer nosaltres. Que arribi Espriu a tot arreu sigui com sigui i que posteriormenet cadascú sigui capaç d'agafar tots els Esprius possibles. Encara no ho sé, però jo, sense que ningú m'hagi cridat, potser col·laboraré modestament a difondre algun dels Esprius. Qui sap si gràcies a mi la veïna, mentre va al gimnàs, cantarà o recitarà:

Després que perdé el formatge
abandonà Mestre Corb...

o

Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic
elefantiàtic...

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

pòquer

El pòquer és un joc de cartes de mecànica aparentment fàcil d’aprendre. Per a guanyar una mà només cal arribar a tenir una combinació de cartes millor que la dels contrincants. El curiós del joc és que amb cartes que individualment tenen poc valor es poden aconseguir conjunts més bons que amb cartes de més valor intrínsec. Així, per exemple, dos dosos guanyen un as i un sis. Saber quines cartes t’has de quedar i de quines t’has de desprendre, imaginar que faran els altres –si els coneixes, millor- i apostar en el moment adequat la quantitat precisa és fonamental per acabar triomfant en un joc sense trumfos.

Se m’acut que de la mateixa manera que juguem al pòquer amb baralles en què les cartes tenen un valor conegut i inamovible, a vegades tenim tendència a fer servir persones com a cartes, els atorguem una valoració determinada i intentem un joc impossible. Imaginem que tenim una mà amb aquestes quatre cartes: Eduard Manchon, Arthur Penn, Tony Curtis i Joan Triadú. Molts jugadors dirien que no tenen res que lligui i es descartarien de tres cartes; d’altres veurien una parella; alguns una doble parella; els agosarats parlarien de trio; algun il·luminat seria capaç d’insinuar un pòquer, la millor jugada només amb quatre cartes. On un veuria un as, l’altre, a tot estirar, veuria un rei; i encara un tercer veuria el rei com un simple tres, i el tres del jugador de la dreta li semblaria un nou. En definitiva, jugar al pòquer amb les persones és impossible si no és que hi ha un sol jugador. I quan un juga sol ho fa contravenint les regles del joc i, el que encara és pitjor, té tendència a fer trampes. Jo no ho intentaria.