2.3.11

un brindis de llimona i ginebra per Gimlet

Joan de Sagarra ens recordava a La Vanguàrdia (aviat en català: oh, ah, ha! Jo ja escric l'accent), el trentè aniversari de l'aparició de la revista Gimlet i es queixava, també, del poc ressò en els mitjans especialitzats, encara que he vist que alguns aficionats n'han parlat.

Gimlet és una de les poques revistes que ha resistit les diverses purgues que han sofert a casa els papers que al llarg dels anys he decidit fer desaparèixer per un o altre motiu, sobretot per qüestions d'espai. És difícil, però, de  dir per què et desprens d'unes revistes, per exemple, una quantitat important d'exemplars de Serra d'Or, i en conserves d'altres. A banda de consideracions sentimentals -inclosa la del Gimlet del Born- i d'un interès per la novel·la policíaca anterior a l'aparició de la revista, que durant uns anys vaig compartir amb el meu inseparable J., amic d'des de la infantesa i company de pisos i pensions, i que després ha anat fluctuant, suposo que un dels motius de la pervivència de la revista ha estat que només en conservava sis exemplars.

Ahir vaig buscar les revistes i em va sorprendre comprovar que tinc repetit el primer número (si algú el vol, només cal que m'ho digui). No tinc resposta per aquesta repetició, potser me'n devien regalar un després d'haver-me comprat jo l'altre? La revista , dirigida per Vázquez Montalbán, un dels meus personatges favorits en aquella època, més enllà de la seva faceta d'escriptor, va aparèixer el mes de març de 1981 -just dos anys abans, camp de l'arpa (1972-1982), revista també dirigida per Vázquez Montalbán, havia publicat un extraordinari titulat “Dossier serie negra”. Eren bons temps per al gènere- va durar fins a l'abril de l'any següent; en total, doncs, 14 números. No sé si en el darrer, o posteriorment, es justificava la seva desaparició, habitualment lligada a una manca d'interès del públic, perquè imaginar el cansament prematur dels seus redactors em semblaria agosarat.

Mentiria si digues que Gimlet em resultava molt atractiva, si esperava amb delit la seva aparició mensual, si compartia en aquell moment els gustos dels seus articulistes, si em va disgustar el seu tancament... No ho sé, no me'n recordo. Ara, des de la distància del temps i breument fullejada, la revista em resulta atractiva, portada inclosa. Ignoro si en l'actualitat hi ha una publicació similar, però tenint en compte el meu renovat interès pel gènere, m'agradaria saber-ho.

No parlaré del contingut general de la revista, que podeu trobar complet en aquest bloc, un dels que tracta més l'actualitat i el passat del gènere policíac, que pot donar una idea força precisa de la seva trajectòria, però voldria acabar amb dos esments concrets. És curiós que entre els col·laboradors habituals hi constés Eduardo Mendoza, en aquesta època habitant de Nova York i que apareixia a tots els números com “Escribe desde Nueva York: Eduardo Mendóza”. Que jo sàpiga, Mendoza només va publicar una història, i em sap greu no tenir, amb un títol que asseguro que no m'invento: Ensopegando en Nueva York, una paròdia policíaca protagonitzada per Nick Punyeflas. L'altre col·laborador que m'ha fet gràcia retrobar és en Jaume Perich, amic i col·laborador en moltes empreses de Vázquez Montalbán, mort avui fa 16 anys i 1 mes, que en molts números va dibuixar un acudit protagonitzat per un personatge de novel·la negra. Amb l'acudit del primer número com a recordatori, amb un dels meus detectius preferits, tanco per avui.



P. S.: Em sap greu que cap dels dos participants fins al moment -qui sap si antics lectors de Gimlet- en el joc del dimarts de sang hagi encertat autor i novel·la (ho dic per si passen per aquí); miraré d'afegir alguna pista.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

El que em sorprèn és el gran nombre de revistes diverses que es van arriar a publicar i com van anar fent moixoni. Tot un símptoma.

pere ha dit...

Moltes revistes, alguns força interessants, d'altres no tant. Desaparicions sobtades i anunciades. Ara les revistes tenen menys possibilitats, ja tenim internet.