Això dels costums i tradicions és una cosa difícil de resseguir i equívoca. Per particularitzar en el nostre territori, m’atreviria a dir que algunes de les tradicions que actualment es consideren intocables i per les quals alguns catalans hi deixarien la vida són cosa de quatre dies històricament parlant, moltes posteriors al 1714 –data clau de la nostra història moderna-; algunes altres són de procedència forana, fins i tot de territoris espanyols, plenament assimilades; altres costums propis del país tenien una circumscripció molt localitzada fins que per la raó que sigui es van anar estenent i popularitzant, com passa sempre amb qualsevol tradició. En fi, deixem-ho estar perquè ja se sap que el que és no era fins que va començar a ser.
Diu morenita en un comentari al post de més avall: “Si no recordo malament, sant Valentí és un sant molt nostrat que vam exportar al món anglosaxó. No ho busco a internet, però si tens un Amades a mà, no ho descartis.” No sé res de sant Valentí, però sí que tinc un Amades a mà, encara que per agafar-lo hagi de pujar amb l’escala. Amades (com deu estar el seu Any?) no sempre és prou fiable, entre altres coses per la magnitud de la seva empresa que de vegades li fa contrastar poc el material recollit o bé n’oblida algun altre; tot i així els seus reculls són interessantíssims i ara seria impossible repetir la seva feina. Anem al gra: trio i transcric els fragments més adequats a la megacelebració del dia dels enamorats que apareixen a les seves pàgines sobre sant Valentí:
Les fadrines i vídues de Manresa anaven a visitar la imatge de sant Valentí que es venerava a l’antic monestir romànic de sant Benet i li resaven oracions per tal que els fes trobar un bon casador. També hi acudien les mullers que no vivien amb prou harmonia matrimonial, a fi que els portés la pau a la llar familiar. I unes i altres cada dissabte solien dedicar-li oracions en aquest sentit.
Joan Amades. Costumari català. El curs de l’any.
No sé si aquesta tradició, que deu ser força íntima, encara es conserva a Manresa i si avui dissabte s’han elevat algunes pregàries al sant. Diu Amades una mica més avall:
Hom creu que aquest dia es casen els ocells i té per pecat sortir a caçar ocellets i menjar carn de ploma, perquè faria perdre la mena dels ocells i s’acabaria tota espècies de moixonets, car si se’ls caçava no es casarien i, en conseqüència, es deturarien les cries. A fi de festejar el casament dels ocells, els caçadors d’ocellets tenen per patró sant Valentí. Havien celebrat una festa a la vella església de Santa Caterina. No sabem que s’hagi celebrat després de la destrucció del convent dels frares dominicans.
Si al Vaticà se n’assabenten dels casaments dels ocells... I un apunt final, el més internacional:
Sembla que sant Valentí pot recordar algun geni primitiu més o menys relacionat amb el retorn del bon temps, amb el revifament de la vegetació i amb el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva. [...] Els costums galants que conviden a l’aparellament i al festeig, generals pels volts d’aquest temps en molts indrets d’Europa, poden reconèixer un origen màgico-religiós encaminat a provocar el renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves en un dels seus interessants treballs de recerca.
I això és tot pel que fa al tema, però com que Amades aporta més informació, em sembla interessant afegir aquest fragment:
No sabem per quina raó, hom tenia sant Valentí per patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires. Els qui desitjaven la protecció de sant Valentí en el sentit indicat, cada diumenge anaven a missa a la capella de Palau...
Corren bons temps per aquest patronatge, per bé que estafadors i enredaires diversos, fins i tot els de l’amor, cada dia són més descreguts i trien altres patrons més consistents, com per exemple el patró or.
P.S. : Avui, al mercat, a la Joana li han ofert un formatge en forma de cor. La mestressa de la parada li ha dit que molta gent el prefereix al tradicional pastís. Com n’és de dura la competència en aquests moments de crisi!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Sempre s'afirma alegrement -o no,vaja, no sóc experta- que Amades no contrastava i tot això, però poques vegades he llegit escrits crítics seriosos demostrant tot això que s'afirma. De tota manera, ni que s'ho hagués inventat tot, el mèrit és immens, i, al capdavall, la tradició sempre s'ha inventat. Molta enveja, per aquests verals nostrats.
Has estat amabilíssim, Pere, amb tot el significat de la paraula avui que m'assabento de la mort d'en Manuel Balasch.
Jo no tenia l'Amades a mà però ho havia llegit feia temps, i en aquell moment ja m'hauria agradat transcriure-ho. Si no et fa re, si no avui demà, ho recolliré en l'entrada adient.
Que ben documentat que estàs, Pere. I que bé que ho expliques.
Acaba de passar una bona diada de Sant Valentí, encara que no hi tinguis cap dedicatòria.
Molts petons.
És cert que hi ha un Valentí (sant) vinculat al Bages, i si no m'erro a l'església de Sant Fruitós. Relacionat amb el mite de la fecunditat i etc. Però el critianisme sempre ha fet això: esborrar el passat i subtituir-lo per les seves mediocres idees repressives. Convertir les festes joioses en festes reprimides. Sexe? No! Amor. No és gens estrany que el cristianisme desemboqui en el consumisme estúpid de medalletes i collonades, com els pastissets en forma de cor.
Què hi farem.
Realment una obra immensa, important i interessant, Júlia. També és veritat que altres folkloristes, han quedat pràcticament ignorats.
Res, morenita, simplement el tenia a mà. A disposar, ja ho saps.
Gràcies doblement, Violeta. Ja veus, de copista, amb molt de gust.
Petons.
Cert, Lluís que el cristianisme s'apropia de tot el que troba i ho adequa, com totes les religions. La veritat és que a mi a hores d'ara és el que menys em preocupa del cristianisme perquè en aquest aspecte no hi ha res que ens imedeixi contrarestar-lo.
Quant als pastissets en forma de cor, no sé si els qui els venen són gaire practicants.
Publica un comentari a l'entrada