1.10.10

pòquer

El pòquer és un joc de cartes de mecànica aparentment fàcil d’aprendre. Per a guanyar una mà només cal arribar a tenir una combinació de cartes millor que la dels contrincants. El curiós del joc és que amb cartes que individualment tenen poc valor es poden aconseguir conjunts més bons que amb cartes de més valor intrínsec. Així, per exemple, dos dosos guanyen un as i un sis. Saber quines cartes t’has de quedar i de quines t’has de desprendre, imaginar que faran els altres –si els coneixes, millor- i apostar en el moment adequat la quantitat precisa és fonamental per acabar triomfant en un joc sense trumfos.

Se m’acut que de la mateixa manera que juguem al pòquer amb baralles en què les cartes tenen un valor conegut i inamovible, a vegades tenim tendència a fer servir persones com a cartes, els atorguem una valoració determinada i intentem un joc impossible. Imaginem que tenim una mà amb aquestes quatre cartes: Eduard Manchon, Arthur PennTony Curtis i Joan Triadú. Molts jugadors dirien que no tenen res que lligui i es descartarien de tres cartes; d’altres veurien una parella; alguns una doble parella; els agosarats parlarien de trio; algun il·luminat seria capaç d’insinuar un pòquer, la millor jugada només amb quatre cartes. On un veuria un as, l’altre, a tot estirar, veuria un rei; i encara un tercer veuria el rei com un simple tres, i el tres del jugador de la dreta li semblaria un nou. En definitiva, jugar al pòquer amb les persones és impossible si no és que hi ha un sol jugador. I quan un juga sol ho fa contravenint les regles del joc i, el que encara és pitjor, té tendència a fer trampes. Jo no ho intentaria.

6 comentaris:

gatot ha dit...

em temo que no és viable preveure una mà de poker si només hi ha quatre cartes disponibles...

abans d'arribar al final del post i amb les propostes que feies... a mi se'm acudia pensar en l'escala -de color o sense- i pensant-hi, crec que ara mateix hauria de tenir més valor l'escala multicromàtica però no seré jo qui proposi canviar els estàndards...!

la imatge de la capçalera m'ha portat a Montpellier; instantàniament.

SM ha dit...

I el repoker d'avui: el tipus que fabricava els Segways (menys glamurosa que les altres cartes, ho admeto).

Júlia ha dit...

No sé jugar al pòker, només a la brisca i al set i mig, m'agrada aquella dita que fa 'tot són vuits i nous i cartes que no lliguen'.

Pero evidentment hi hauria una gran relació entre les quatre cartes, la mà del jugador/jugadora que les aplega i la seva pròpia vida, i l'instant del present en el qual juga la partida.

Rita ha dit...

Maluradament, ahir van rebre massa disciplines... Descansin en pau.

Clidice ha dit...

i al final què? només són cartes mortes, potser ja vuits i nous ...

pere ha dit...

No, hi ha més cartes es clar, però només aquestes arriben a combinar en la mà d'avui. Per les escales, fina i tot les multiracials sí que em faltaria una carta, però veig que ens la passa en Salvador. Sigui. La història continua sent la mateixa, però, no ens posarem d'acord en el valor de les cartes, sempre és així.
Bé, gatot, però en aquest cas és una capçalera barcelonina d'un Cercle...

Molt bé, Salvador, però com que no existeix el repòquer (quan érem petits si que afegíem un jòquer), ni en el joc de daus, direm que tenim una escala de color o bé reial; potser millor de color, tenint en compte que tu mateix dones un valor diferent a la teva carta (no sabia que havia desaparegut l'inventor d'aquest exitós vehicle).

Haurem de fer una timba de pòquer en qualsevol moment Júlia :-)
Exacte, exacte, en aquest cas les cartes lliguen segons les variables personals dels jugadors i altres elements. Aquestes són cartes que sense contextos no serveixen per jugar.

Descansin en pau, Rita.

Penso que al contrari, clidice, segons quines cartes comencen a agafar valor quan passa el temps. Imagina, per exemple, Jesucrist, al principi gairebé no el coneixia més que Déu.