Fuster, Triadú, Espriu (brevíssima aproximació)

Primer pis del Palau Robert a mà dreta: el motiu és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, però va més enllà i contextualitza. Elements biogràfics i, sobretot, papers recuperats del propi Fuster, però també de retalls de diaris, d'actes en què va participar, de prohibicions, fotografies petites i posteritzades; al fons de la sala, el vídeo que explica un temps i un país; se'l miren dues persones, una gran i un jove; mentre, jo em passejo per la sala. Cinc, sis, deu imprescindibles de la nostra història contemporània? Fuster entre els primers.

Cotxeres del Palau Robert: Joan Triadú, pedagog, escriptor i activista cultural. A més de l'Isern, comissaria l'exposició l'amiga blocaire Susanna Àlvarez. Recorregut biogràfic absolutamnet ordenat lligat amb la història cultural en general i literària en particular del país. A la sala fosca, un vídeo amb l'entrevista al primer pis del claustre de la Universitat de Barcelona. Papers propis i dels altres, incloses cartes, objectes personals (aquests objectes que la mort momentàniament escampa), fotografies fàcilment identificables i no tant. En total, som rres que ens hi passegem. A la sortida, el llibre de visites encara poc manuscrit, però que ja conté una carta del president Pujol al fill de Triadú excusant-se per no haver pogut anar a la inauguració. Triadú, resistent i fonamental, sobretot en els anys de la nostra història més fosca.

De l'Any Espriu encara no he visitat res. Es coneixen alguns actes, però, segons diuen, el tret de sortida , l'apoteosi inicial, serà l'acte, al qual no m'han convidat,  del Palau de la Música del dia 23. Ja n'anirem parlant. Estic segur que als blocs farem, quan calgui, alguna cosa especial. Espriu, un altre fonamental, el referent poètic del país durant el franquisme i moltes coses més que descobrirem.

Llegia fa uns dies un apunt de Pere sobre l'Any Espriu del qual copio els dos paràgrafs finals, però que cal llegir en la seua totalitat:

Perquè —potser— la història es repetirà, i tornarà a pesar decisivament la conjuntura. I s’imposarà de nou l’Espriu que anomenen cívic, l’Espriu símbol de la lluita contra la imposició espanyola. L’Espriu només poeta; i, encara, només poeta de poesia utilitzable com a eslògan, proclama o arma llancívola. Un Espriu de Twitter.
Una part molt mínima, en qualsevol cas, de tot el que és Espriu. I si ha de ser només això, potser no cal ni posar-s’hi.

Vaig pensar que en Pere potser tenia raó, però després vaig dir-me que no importava tant el que fessin com el que podríem fer nosaltres. Que arribi Espriu a tot arreu sigui com sigui i que posteriormenet cadascú sigui capaç d'agafar tots els Esprius possibles. Encara no ho sé, però jo, sense que ningú m'hagi cridat, potser col·laboraré modestament a difondre algun dels Esprius. Qui sap si gràcies a mi la veïna, mentre va al gimnàs, cantarà o recitarà:

Després que perdé el formatge
abandonà Mestre Corb...

o

Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic
elefantiàtic...