16.11.10

quan el temps de la foscor s'allarga...

Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo els seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.

I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.

I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.

9 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Eixir al balcó de matinada és un goig estrany, difícil d'explicar, però m'identifique amb el teu dibuix. En el meu cas és un costum, una tradició no diària; segons quins dies la practique per a posar a remulla la consciència que em diu quin és el meu tamany enmig de l'univers i el seu moviment imparable.
Et passe un apunt tangent:
http://www.porcar.net/?p=6652

Alberich ha dit...

Quan miro el cel de nit, tinc aquesta mateixa sensació. Els mateixos estels que són testimonis de l'actualitat, ho van ser de tota la Història i ho seràn del nostre futur.
Un bon apunt!

Príncep de les milotxes ha dit...

Amic Pere i veure a les 6:30 que m'alce cada matí per passejar la Jana abans d'anar al treball i veure ara, aquests dies Venus imponent a l'est i darrere molt més petit el punt que és Saturn... Això també em fa feliç. Compartir aquesta bellesa amb Jana carrega el cor pel que vindrà en aquesta batalla incruenta de cada moment.

Gràcies per l'apunt Pere i pel altres vostres comentaris, amics.

anna g. ha dit...

Orió és tot un referent en el cel d'hivern, majestuós. malgrat el fred, sempre és un plaer contemplar-lo, impassible, com ens acompanya en el passeig :)

Ferran ha dit...

Jo aquesta sensació la tinc amb el mar, em costaría molt estar lluny del mar, trasllada moltes sensacions...paro que aixó ja es una mica ñoño

Ignasi Revés ha dit...

Molt bonic.

kika ha dit...

i és quan t'atures i mires allò tan fixe que fa pensar en el fluir de la vida. si, si :-)

pere ha dit...

És això, Josep, recordar qui som i la nostra relativitat, i si no l'harmonia amb l'univers, al menys la nostra pertinença i la seva immutabilitat, el seu ordre.
M'agrada el teu apunt, potser més terrenal que el meu.


Gràcies, Alberich. És aleshores quan penses que potser de vegades exagerem en les petites coses de la nostra vida i la nostra, més que hipotètica, mort. És clar que tampoc cal passar-se de contemplatiu.

Ai, príncep, fa tants dies que no veig els planetes, i com m'agradaria fer el vostre trajecte. Però estic condemnat al firmament noctur abans d'uns somnis que no recordo en despertar l'endemà.
Gràcies a tu per passar i deixar un punt del cel.

Cert, anna, com seria l'hivern sense el testimoni d'Orió? I quina pena quan se'n va definitivament per le'st fins un altre any.
(ja tenim prop el nostre caçador:-)

No, Ferran, que ja vas bé. Que a la fi nosaltres formem part dels elements, de l'aigua, el foc, l'aire i... què em deixo?

Gràcies, Ignasi.

La vida serena, sobretot, kika, que és una vida per molt inhabitual.

Empar ha dit...

És un escrit de gran bellesa, una prosa poètica majestuosa, com el cel que descrius. Felicitats!