Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau Moja. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau Moja. Mostrar tots els missatges

19.4.12

un país de lletres

M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.

L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.

Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.

Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?

Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.







30.5.11

diumenge de resurrecció entre Barcelona i Torroella

Em va saber una mica de greu fa dos diumenges allunyar-me de Barcelona perquè tenia pensat que el cap de setmana podria anar a passejar-me per la poètica de la ciutat, sobretot per aquells llocs oberts -que pocs!- en què pots entrar i sortir sense que la presència o absència la noti ningú. No va poder ser i vaig assumir les meves obligacions amb molt de gust.

Al nord, però, m'esperava una sorpresa que em va compensar la meva pèrdua poètica ciutadana. La meva fillola, segurament esperonada per la seva mare, em va recitar només veure-'m un poema de Maragall. L'anaven assajant a l'escola -que fantàstic aquests estímuls escolars!- i ella, malgrat que encara li quedaven dies per recitar-lo, ja se l'havia après i suposo que l'anava deixant anar amb un acompanyament gestual intens a qui volgués escoltar-la. Jo, evidentment, vaig ser un receptor entusiasta i fins i tot li vaig aclarir el seu únic dubte -bàsic- lèxic: “aimia”. Devia ser per la meva predisposició que l'endemà, el dia de la seva primera comunió, una vegada acabat el dinar i mentre la resta parlaven en prosa, va tornar a recitar-me el poema, i una altra vegada, i encara més, perquè la tramuntana, per donar més versemblança als versos, ens espatllava la gravació. Fins i tot vam fer proves, que no incloure, amb dues de les seves amigues, ara anant cap al nord, ara cap al sud...


Més d'una setmana després, he anat a veure l'exposició sobre Maragall al Palau Moja: “L’exposició és una aproximació a la paraula il·luminada que el poeta Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) ens ha deixat perquè la retrobem, cent anys després, com un «etern crit de jovenesa». Amb els seus mots, coneixem la rebel·lió juvenil contra la mentalitat burgesa i descobrirem el naixement de la seva passió per la poesia, una poesia que, de la mà de Goethe, s’entrelliga amb la seva experiència vital, amb els seus amors i les seves esperances...”
Columnes il·luminades entre la foscor -tanta foscor!Per què tantes exposicions tenen l'entorn tan fosc, per centrar l'atenció?- de la sala amb miralls amb les paraules del poeta: versos i proses. Vídeos il·lustratius i complementaris de mida insignificant, una reproducció (?) del menjador de la casa de Sant Gervasi amb uns diaris a la taula i imatges a les parets, edicions primerenques en les vitrines, una enquesta, discutible a la sortida, 22 preguntes per veure si la gent havia estat atenta: “Com definiries la poesia de Joan Maragall? a) Poesia intimista b) poesia modernista c) Maragallades. A quin moviment intel·lectual va pertànyer Joan Maragall: a) El Renaixement b) La Renaixença c) El Romanticisme... De quina estranya malaltia va morir...”






No és fàcil fer una exposició sobre un escriptor, sobretot si és mort i no pot intervenir en el muntatge, perquè, a la fi, què es pot mostrar a part del seus llibres si la seva paraula, la d'ell vaga en l'aire? Com pot reviure la paraula, i la pròpia vida, en una exposició -els seus llibres els podem llegir en molts altres llocs? Com es pot estimular els que ja coneixen l'autor i aquells que el desconeixen a passar una llarga estona amb ell? Em sembla que al Palau Moja no ho acaben d'aconseguir. Segurament el recitat de la meva fillola al costat de la columna en què es pot llegir La ginesta tampoc no aconseguiria grans resultats, però, ¿no és a través dels qui encara els reciten als qui els volen escoltar com tornen a viure els poetes a més de en la lectura personal?

La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.