L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.
Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.
Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?
Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.
