30.5.11

diumenge de resurrecció entre Barcelona i Torroella

Em va saber una mica de greu fa dos diumenges allunyar-me de Barcelona perquè tenia pensat que el cap de setmana podria anar a passejar-me per la poètica de la ciutat, sobretot per aquells llocs oberts -que pocs!- en què pots entrar i sortir sense que la presència o absència la noti ningú. No va poder ser i vaig assumir les meves obligacions amb molt de gust.

Al nord, però, m'esperava una sorpresa que em va compensar la meva pèrdua poètica ciutadana. La meva fillola, segurament esperonada per la seva mare, em va recitar només veure-'m un poema de Maragall. L'anaven assajant a l'escola -que fantàstic aquests estímuls escolars!- i ella, malgrat que encara li quedaven dies per recitar-lo, ja se l'havia après i suposo que l'anava deixant anar amb un acompanyament gestual intens a qui volgués escoltar-la. Jo, evidentment, vaig ser un receptor entusiasta i fins i tot li vaig aclarir el seu únic dubte -bàsic- lèxic: “aimia”. Devia ser per la meva predisposició que l'endemà, el dia de la seva primera comunió, una vegada acabat el dinar i mentre la resta parlaven en prosa, va tornar a recitar-me el poema, i una altra vegada, i encara més, perquè la tramuntana, per donar més versemblança als versos, ens espatllava la gravació. Fins i tot vam fer proves, que no incloure, amb dues de les seves amigues, ara anant cap al nord, ara cap al sud...


Més d'una setmana després, he anat a veure l'exposició sobre Maragall al Palau Moja: “L’exposició és una aproximació a la paraula il·luminada que el poeta Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) ens ha deixat perquè la retrobem, cent anys després, com un «etern crit de jovenesa». Amb els seus mots, coneixem la rebel·lió juvenil contra la mentalitat burgesa i descobrirem el naixement de la seva passió per la poesia, una poesia que, de la mà de Goethe, s’entrelliga amb la seva experiència vital, amb els seus amors i les seves esperances...”
Columnes il·luminades entre la foscor -tanta foscor!Per què tantes exposicions tenen l'entorn tan fosc, per centrar l'atenció?- de la sala amb miralls amb les paraules del poeta: versos i proses. Vídeos il·lustratius i complementaris de mida insignificant, una reproducció (?) del menjador de la casa de Sant Gervasi amb uns diaris a la taula i imatges a les parets, edicions primerenques en les vitrines, una enquesta, discutible a la sortida, 22 preguntes per veure si la gent havia estat atenta: “Com definiries la poesia de Joan Maragall? a) Poesia intimista b) poesia modernista c) Maragallades. A quin moviment intel·lectual va pertànyer Joan Maragall: a) El Renaixement b) La Renaixença c) El Romanticisme... De quina estranya malaltia va morir...”






No és fàcil fer una exposició sobre un escriptor, sobretot si és mort i no pot intervenir en el muntatge, perquè, a la fi, què es pot mostrar a part del seus llibres si la seva paraula, la d'ell vaga en l'aire? Com pot reviure la paraula, i la pròpia vida, en una exposició -els seus llibres els podem llegir en molts altres llocs? Com es pot estimular els que ja coneixen l'autor i aquells que el desconeixen a passar una llarga estona amb ell? Em sembla que al Palau Moja no ho acaben d'aconseguir. Segurament el recitat de la meva fillola al costat de la columna en què es pot llegir La ginesta tampoc no aconseguiria grans resultats, però, ¿no és a través dels qui encara els reciten als qui els volen escoltar com tornen a viure els poetes a més de en la lectura personal?

La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

2 comentaris:

iruna ha dit...

en contrast amb tantes tenebres, quina glopada de vida, ta fillola, recitant lo poema :)

sí que tornen a viure els poetes, d'esta manera.

com lliga el pom de ginesta, prenent-la per la cintura, com enlaire l'aixeca, de cara al mar, i apreta a córrer avall!

felicita-la de part meua

pere ha dit...

Els petits solen ser vida en estat pur, i no parlo necessàriament de puresa, que és un terme equívoc. A vegades, com en aquest cas, transmeten també, sense saber-ho, la vida del altres.
Li diria les teves paraules, però encara no toquen.