esbossos del temps per a un mural intemporal

Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.

Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...

Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.

Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?

I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?

Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.

el padrí

Parlàvem ahir sobre conservar o no els llibres i alguns no arribàvem a conclusions definitives. Des d’un punt de vista pràctic, entenc que una vegada llegits la majoria de llibres no tenen cap interès si no tenim una remota idea de tornar-los a llegir totalment o parcialment. Podem afegir entre els llibres a guardar aquells que per raons sentimentals –un regal del primer amor, el que vam guanyar en el nostre primer premi literari, el que ens va firmar amb una dedicatòria personalitzada aquella autora que admiràvem tant...- han adquirit un valor extra. En definitiva, crec que no m’equivoco si dic que amb menys d’una quarta part –i em sembla que tiro molt llarg- dels llibres que tenim, ja faríem.

Entre els llibres que tenim tendència a conservar potser també hi ha primeres edicions raríssimes o llibres que actualment són introbables i que en el seu moment van ser essencials, però que obres posteriors han superat àmpliament. Quin interès, fora de la dèria col·leccionista –un altre misteri dels humans- poden tenir aquestes obres, el contingut de les quals ens interessa molt relativament?

Ahir, Xavier Caballé ens informava que l’Ateneu Barcelonès iniciarà la campanya "Apadrina un llibre!", que tindrà per finalitat que tot aquell que ho vulgui ajudi a la conservació o restauració d’algun llibre de la biblioteca de l’entitat. El protector haurà de pagar un mínim de 35 euros i a canvi el seu nom aparixerà en diversos llocs de l’Ateneu i tindrà dret a participar en una rifa de llibres; a més, el 40% de la donació es podrà deduir en la declaració de renda. Com a llibres a preservar cita Los seis libros de la Republica de Iuan Bodino (Jean Bodin), Aristotelis Logica (Aristòtil), Coronica vniuersal del principat de Cathalunya (Jeroni Pujades) o Politica de Dios, govierno de Christo, tyrania de Satanas (Francisco de Quevedo). Qualsevol insensat podria pensar que en els temps de crisi que vivim i viurem, aquesta és una iniciativa poc solidària, excessivament onerosa, que alguns dels llibres ja tenen edicions modernes i fins i tot comentades, que d’altres no tenen cap interès per al lector mitjà modern, que se’n podrien fer edicions facsímils que costarien menys que la restauració dels originals... I aquí és on entrem en el valor del llibre com a obra d’art, com a element insubstituïble de la història de la cultura i, per tant, de la humanitat. Aquí és on cal dir que a vegades el que menys importa per valorar els llibres és que el seu contingut tingui cap interès.

Jo no descarto contribuir a la campanya de l’Ateneu, però no aspiro que en contrapartida el meu nom figuri enlloc, tan sols desitjaria que si alguna tarda d’estiu se m’acut pujar al primer pis de la institució a prendre una cervesa, em deixin via lliure. Ja m’imagino la noia de baix preguntant-me el meu dret a gaudir del jardinet romàntic abans de deixar-me passar, i, després d’explicar-li la meva relació amb la casa, la veig dient, sense gaire estridència, amb admiració:
-Deixeu-lo passar! És en Pere Palau! És el padrí!

I jo que pujaré l’escala lentament, amb un mig somriure, a beure’m la cervesa, a fullejar el diari i a contemplar, si s’escau, les evolucions de les tortugues entre la gespa, mentre la gent anirà xiuxiuejant amb respecte: és el padrí, és el padrí, és el padrí...

pagar per votar o les propostes del premi Crexells o lectures d'estiu

Potser recordareu que Jesús Moncada, en l’article –reproduït aquí- que va escriure per a la revista de l’Ateneu amb motiu de la concessió del premi Crexells a la seva novel·la Camí de sirga parlava del premi “Joan Creixells”. L’any 98, quan li tornaren a donar el premi per Estremida memòria, Moncada insistia a esmentar el premi “Joan Creixells”. I és que l’escriptor, i ningú de l’Ateneu li va esmenar l'article, pretenia, com tants altres normalitzar un nom que ningú no pronuncia com sembla que indica la grafia original. No conec ningú que digui Creksells, seria una barbaritat. No obstant això el cognom perdura en la seva forma primitiva, i jo em pregunto, i no em responc, si no caldria actualitzar aquells noms que es presten a confusió per als desconeixedors de la tradició fonètica o a embolicar la troca (també fonètica) en el cas dels respectuosos de la literalitat.

Parlant del premi Crexells (llegiu com si s’escrivís Creixells), darrerament ha canviat el sistema de tria del llibre guanyador a través d’un sistema mixt en què intervé un jurat i els socis de l’Ateneu en una segona fase. Ara hi ha una selecció prèvia de tres obres i durant un temps els socis que vulguin participar poden votar qualsevol de les tres. Finalment, el 22 de juny, és a dir, dimarts que ve, es donarà a conèixer el llibre guanyador en una revetlla anticipada de Sant Joan a la qual podeu assistir, em sembla. Enguany ja és massa tard, però si per a la pròxima edició del premi, algú vol dir que ha estat membre del jurat popular, només cal que es faci soci de l’Ateneu a través d’una quota que no dubto que està a l’abast de totes les butxaques i que comporta múltiples avantatges, com el de passar les tardes bevent una cervesa o prenent un cafè fora o dins del jardí romàntic de la institució segons el temps. Ah, sí, són 324 €, encara no un euro diari.

Aquest any les obres finalistes són Contes russos, de Francesc Serés, Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès i El vigilant i les coses, de Pasqual Farràs. Per quin apostaríeu vosaltres? Jo només tinc –bé, és de la Joana- el segon llibre, encara per llegir, que espero que sigui una bona lectura per aquest estiu, sempre amb tants propòsits lectors que després no s’acompleixen perquè badoqueries diverses m’ocupen més temps del previst, de la qual cosa, és clar, no em penedeixo.

En fi, per si voleu seguir una mica el que s’ha dit sobre els llibres a l’Ateneu amb les intervencions dels seus autors incloses, us deixo l’enllaç al bloc (que no blog) del premi.

Per acabar, no sé si us pot agradar, però us recordo que Alfaguara va publicar l’any 2005 Poesia Completa, de José Saramago. No puc assegurar que en aquest moment encara es trobi a les llibreries, però segur que el reeditaran.

tradicions

Les tardes dels divendres m’agrada trepitjar els carrers de la ciutat sense cap objectiu més que el d’esbargir-me de la rutina de rellotge de la setmana. Bé, sovint tinc una intenció general, vaga: entrar en alguna llibreria de nou o de vell, qui sap si allargar-me al carrer Tallers a la cerca d’un disc, veure si encara queda un xuixo petit a l’Escrivà de la Rambla (autodesafiament inútil la majoria de vegades), potser entrar a la Boqueria a comprar marisc o alguna fruita de la temporada... L’important és el passeig en si mateix, badar en aquesta Barcelona igual i canviant, trobar-me de sobte alguna sorpresa.

Aquesta tarda, però, tenia dues motivacions concretes: observar de prop el cartell de Barceló de la corrida del 17 de juny a la Monumental i fer la ruta de l’ou com balla.

Vaig veure a la premsa que Miquel Barceló, a petició de la Plataforma para la Defensa de la Fiesta, havia fet un cartell que em va cridar l’atenció. Res de vermells, daurats o plata, únicament blanc i negre (potser matisos de gris) i poca definició. Em va semblar, a més, que la mitja lluna de la dreta oferia una doble lectura: els assistents a la fiesta podien interpretar-se també com la vegetació del camp en què el toro ha passat la vida fins el moment de la seva mort (imatge parcial més avall). Com que la Monumental em cau a poc més d’un quart de casa, he iniciat el camí just acabades de tocar les cinc de la tarda. Un fracàs total, el venedor d’entrades del museu taurí (m’ha fet l’efecte d’un funcionari misteriós de la postguerra) sabia de què li parlava i m’ha dit que hi havia molta gent interessada en el cartell, però que l’únic que em podia aconsellar és que em presentés el diumenge abans de començar la corrida i contactes amb els de la Plataforma. Desisteixo.






















L’esdeveniment important del 17 és el retorn del torero José Tomás. Ja no queda cap entrada i suposo que funcionarà la revenda. És curiós que un fet destacat en el món taurí, que reunirà molta gent –“lleno hasta la bandera”-, passi completament desapercebut per la majoria dels ciutadans, tot i que la Plataforma antitaurina ja ha convocat una manifestació de protesta. Em resulta igualment curiós que Barceló hagi fet el cartell commemoratiu. En la primera ciutat oficialment antitaurina d’Espanya es produeix un esdeveniment de repercussió important per als aficionats i un artista de renom accepta el repte d’immortalitzar-lo, d’universalitzar-lo. El debat està servit: salvatgisme o art, convenciment o moda? És clar que a Barceló, des que ha fet la seva obra a la catedral de Palma tot li pot ser perdonat o, vist des d’una altra perspectiva, continua la seva obra de temàtica religiosa.

Quant a la ruta de l’ou com balla, és un dels passejos més relaxants de la temporada de primavera (em remeto a les impressions de 19-6-2007 amb connotacions polítiques, ai!). Aquest any he visitat el jardí de l’Ateneu (en Ferran diu que va ha fet tard, igual que a mi la temporada passada). Feia anys que no hi pujava i m’he passat una bona estona assegut contemplant les evolucions de l’ou i escoltant les converses llunyanes de l’entorn. Per un moment m’ha semblat que estava en un altre món, en una illa de pau on el temps ha quedat aturat i només les evolucions de l’ou sobre la font guarnida amb flors i pomes marcaven un ritme regressiu. He imaginat que en la taula del fons a la dreta, els tertulians parlaven de toros. Quan he sortit, la dama i el cavaller sexagenaris, únics ocupants de la sala, continuaven la seva interminable partida d’escacs sota una llum groguenca que suavitzava rostres i peces.