Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.
Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...
Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.
Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?
I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?
Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.
AQUESTA NIT ÉS NIT BONA, I DEMÀ NADAL
Fa 5 hores
3 comentaris:
Fas varies valoracions en aquest mural i la majoria semblen tenir en comú aquesta mena de desorientació que sembla planar sobre la nostra societat.
Ben cert; no es pot donar una educació d’excel•lència si no sabem quins valors volem donar i cap a on volem anar. Ni el model Finlàndia, ni el model Xangai...Ens cal el model Catalunya, si aconseguim esbrinar quin ha de ser, és clar...:(
El tema de la Rambla: Abans d’ahir al vespre baix baixar de Sabadell al Barri Marítim del Vallès ( que com tothom sap es diu Barcelona) i la Rambla feia pena amb els seus nous xiringuitos de fira. Qui va prendre la decisió es va lluir i ara, esmenar la pífia, tindrà doloroses conseqüències econòmiques i personals pels antics ocellaires reciclats en venedors de gelats...
I és clar: no dimitirà ningú.
Salut.
Toques un munt de temes!!
Em mullo ambn el de l'educació per discrepar una mica (si m'ho permets), el model de Finlàndia per mi sí que és positiu. Pensem que ha obtingut resultats en només 20 anys, amb la qual cosa em sembla que té moltes coses positives
Exactem, Alberich, aquesta és la idea, aquesta mena de desorientació, de plans parcials i de manca de plans, d'irresponsalitats irreflexives i potser reflexionades. No sembla que ningú tingui el camí clar.
L'educació és una olla de grills, de presses i d'improvisacions, d'il·lusions però també de cansaments. El barri marítim del Vallès és caòtic i sembla que viu especialment de cara a unes eleccions perpètues... En fi, que tenim mala peça al teler i tinc la sensació que no en tenim plena consciència.
No estic segur que discrepem gaire, Mireia. No dic que el model de Finlàndia no sigui bo, el que dic és que l'ensenyament filandès és un dels miralls d'una societat determinada i que la nostra societat, de la qual formen part els col·lectius de l'educació, és, crec, prou diferent. Aqui en vint anys no recordo quantes coses han canviat per no canviar res.
Publica un comentari a l'entrada