primer, i darrer, esbós d'una narració

Miro d'escriure un petit esbós per construir una narració llarga. Imagino alguns personatges i els barrejo amb elements escenogràfics i temporals. Més endavant destriaré i afegiré diàlegs i el que calgui.

Poble de rodalies de Barcelona que s'ha fet gran amb la immigració. En una sala amb seients en dues de les parets, despullades d'ornamentació, xerren en veu baixa unes quantes persones. Alguns estan dretes en petits cercles; d'altres, asseguts. Sona de tant en tant un mòbil; qui respon, aixeca la veu. La sala inclou al fons una cambra més petita on hi ha un taüt amb la part superior amb vidre; a l'interior, amb una mà sobre l'altra, la difunta, gran, els rostre tranquil.

La narració continua amb una retrospecció. La difunta és ara joveneta -edat indeterminada- i arriba en tren a Barcelona des del sud. Primers anys de la postguerra. Cal indicar orígens i breus dades familiars. Diversos treballs. Coneix el qui serà el seu marit, del centre peninsular. Casament. Una certa felicitat malgrat els ofecs econòmics. No m'entretinc gaire en aquesta part. Tenen dos fills: nen i nena, en aquest ordre. A casa el matrimoni parla castellà, entre ells i amb els fills. La mare, fora, parla en castellà o català segons les circumstàncies. Els fills parlen entre ells i amb els pares en castellà; tot i que de petits, quan encara no s'havia normalitzat la llengua a l'escola, els pares els van dur a classes particulars de català (trobo que insisteixo massa en l'aspecte lingüístic, que en la narració ha de ser un element més). Fem un salt temporal i veiem els nens ja grans, cadascú en les seues feines. Han prosperat més que els pares. Parlen català o castellà segons les circumstàncies. El noi s'ha casat amb una noia catalana amb qui parla català, han tingut una filla (cal parlar de la llengua que parla la filla?), i la filla ha tingut un fill, que encara no parla. La germana, filla dels emigrants del sud i el centre, no s'ha casat; molt ben considerada a la feina, parla català o castellà amb tota naturalitat, segons les circumstàncies; viu amb la mare (el pare ja és mort).

Cal buscar elements d'interès en tota aquesta petita història de la saga familiar. S'han de fer salts temporals.

La narració s'acaba una mica després de l'escena del principi, l'endemà. Missa de difunts amb parents i amics. El capellà oficia en català. La difunta, que era creient, tenia especial devoció per dues marededéus: la Milagrosa i la Moreneta. Com que ningú coneix cap himne dedicat a la Milagrosa, el capella entona el Virolai i la gent es va afegint al cant:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Després d'aquesta estrofa, moltes veus només taral·legen, fins que arriba l'estrofa final:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Em llegeixo el resum i m'adono que:

1. La història es pot convertir en una novel·la.

2. Tot plegat, tal com està, té ben poc interès.

3. La meua capacitat per escriure ficció és pràcticament nul·la

4. No sé perquè se m'ha acudit aquest argument (i encara menys aquesta insistència en l'ús de la llengua)

5. No hauria d'escriure al blog el primer que em passa pel cap.

migracions i mestissatges

S'ha parlat -i s'ha escrit- extensament sobre la immigració a Catalunya, des de Candel fins a Pérez Andújar, per citar escriptors coneguts arribats de fora, tenim ficcions, complementades amb estudis diversos, que ens ho diuen gairebé tot; i, si convé, també tenim versos. En canvi, s'ha parlat i s'ha escrit molt poc sobre la immigració interior, com si fos una anècdota intranscendent. Quina diferència hi ha entre els que marxaven de Granada per trobar un lloc on la vida els fos possible i finalment arribaven a Gavà o a Barcelona i els que arribaven al mateix lloc en circumstàncies semblants des de Rasquera, per exemple? Una diferència de distància, de llengua, de costums? El procés d'adaptació al nou territori era més fàcil en segons quin cas? L'aventura de la supervivència tenia menys incògnites? Algú se'n recorda de la gelada del 56 -les oliveres mortes-que va fer fugir tanta gent del camp cap a la indústria o vés a saber què?

La mare mos va fer la maleta,
mig plorosa, mig contenta.
Lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portar, la nova i la vella.
Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.
...
Desideri Lombarte

No vull, ni sé, continuar amb el tema general de la immigració interior sinó amb el de la llengua dels desplaçats de parla catalana. Me'l suggereix una anotació a l'interessant bloc Do de llengua!:

Actor Pep Molina, natural d'Alcoi. Fa de Blai (propietari del bar). També li fan fer el ridícul, a TV3 parlar valencià no està ben vist. Fa prou bé les neutres, però de tant en tant se li escapa alguna "e" sense reduir...
[...]
Altres actors se'n surten molt molt bé. Es veu que tenen tanta pràctica que dissimulen a la perfecció d'on són. Molt sovint són actors de les Illes. Un exemple? Na Margalida Grimalt.
[...]
En fi, per què a TV3 no agraden els dialectes? Per què seria tan estrany que un cambrer d'un bar de Barcelona fos valencià? La directora d'una residència d'avis de Catalunya ha de ser per força de Barcelona?


Trist, molt trist. Després lluitem perquè TV3 es vegi més enllà del Principat.

Com que no miro sèries, no puc saber alguns detalls que serien determinants en el que diré, però m'arrisco i ja se'm corregirà.

Deixo de banda la ficció i els seus interessos, que segurament existeixen, i passo a la realitat que conec. No és possible que un cambrer valencià -i aquí val qualsevol ofici i qualsevol procedència- d'un bar de Barcelona, acabi parlant amb més o menys fluïdesa el dialecte del seu entorn si porta uns quants anys a la ciutat -em refereixo a un entorn català, és clar-, encara que no aconsegueixi imitar les neutres orientals i continuï fent servir alguns característiques lèxiques del seu dialecte original? Aquest cambrer, o qui sigui, ha de fer bandera del seu dialecte original? S'ha de mantenir impermeable a la modalitat lingüística majoritària amb què conviu diàriament? Per què? Com?

Imagino ara un cambrer del Gràcia, de parla catalana, evidentment- que porti un temps treballant en un bar de la ciutat de València -no sé si a les ficcions del canal 9 abunden casos semblants. No acabarà adquirint, fins i tot sense adonar-se, molts trets del català de la ciutat? Potser aquest exemple no és gaire bo, perquè el més segur és que el cambrer de Gràcia acabi tenint una certa gràcia en el castellà valencià. Però ja se m'entén.

Jo mateix, que sóc originàriament parlant del dialecte nord-occidental i porto tants anys a Barcelona, puc autoexaminar-me. Encara predomina en la meua parla el tancament d'unes quantes es que aquí són obertes, la neutra m'és definitivament adversa, però si necessito comprar una granera demano una escombra, tot i que continuo parlant d'arena i no de sorra; si volgués comprar un test de timó a can Navarro -cosa que no faré perquè el timó és una planta sagrada de garriga- demanaria farigola, però continu demanant tomates a la parada del mercat, i... La llista és interminable. I quan vaig al lloc on vaig nàixer, o rodalies -compte, que en alguns pobles del costat determinats elements lèxics i fonètics són diferents-, és inevitable que deixi anar la meua -poca o molta- parla barcelonina -o empordenesa -ai, Joana, com m'emboliques a vegades!-. Cap problema, la llengua és així. Benvingut l'inevitable mestissatge dialectal, i també benvinguda la puresa, dels qui la tenen per tria conscient -no parlaré de cortesies i descortesies territorials, que no és això- o per incapacitat.

----------------------------------------------------------------------

I de regal:

1 2 3, 1 2 3...

1. A vegades, buscat o per casualitat, penses: sí, ja és això. Com aquesta nit, a la 2, The visitor, de Thomas McCarthy.


2. Deia més o menys així?:

-Què faries si no ensenyessis?
-No ho sé.
-I no et sembla emocionant?


3.

vaques magres, llengua i immigració

O no he llegit bé la notícia o no l'he entesa prou. Sembla que el govern de la Generalitat considerarà requisit determinant el coneixement del català per part dels immigrants a l'hora de certificar el seu nivell d'integració. Fins aquí molt bé, ho entenc.

El que em crida l'atenció és que el portaveu del govern diu, o deixa entendre, que aquest requisit tindrà importància en els expedients d'arrelament, reagrupament familiar i renovació del permís de residència. Que se sàpiga, fins ara són els ajuntaments els que envien informes per ajudar a prendre decisions en els tres casos; sí ara vol afegir-se la Generalitat, em sembla molt bé, però... Però qui tramita i decideix actualment arrelaments, reagrupaments familiars i permisos és el govern central, a través de les seves delegacions territorials, que crec que té una normativa general per al conjunt de l'Estat i que segurament té uns procediments interns de resolució dels expedients que es volen uniformes per a tot el territori espanyol, tot i que crec que la dispersió conceptual i resolutiva segons les províncies és notable. No sé si a partir d'aquest pronunciament de la Generalitat, el ministre del ram dirà des de Madrid que sí, que és tingui en compte el coneixement de la llengua catalana no només en els arrelaments sinó en els altres dos casos. Tampoc conec fins quin punt Generalitat i ajuntaments es repartiran els papers i si ja ho han pactat. Suposo que algun periodista dels que investiga i relaciona ens dirà qualsevol dia l'eficàcia d'aquest desig del nostre govern, però, mentrestant, em temo que la Generalitat haurà d'esperar a tenir competències clares i definitives en els tres casos esmentats. Potser quan governi el PP?

Per cert, no estic al cas si als governants se'ls ha acudit si es pot fer res per certificar el nivell de català que tenen els immigrants interiors, alguns dels quals porten lustres al país sense dir ni ase ni bèstia en català. És clar que en aquest cas l'arrelament és evident i, a més, tots els indígenes sabem castellà.


Mentrestant, llegeixo que a Gran Bretanya, on no sé com porten la relació llengua-immigració ni si cal que la portin de cap manera, les empreses no podran contractar immigrants de fora de la UE per treballar en establiments de menjar ràpid ni per fer de pastors, talladors de carn (?), tenir cura d'ancians... Si els immigrants volen fer de cuiners hauran de demostrar qualificacions universitàries i cinc anys d'experiència. Li ho diré al pakistanès que em fa les pizzes del divendres, a veure que li sembla.

Vergonya? De qui?

Llegeixo en una carta dels lectors al meu diari habitual la següent anècdota que van presenciar els qui signen l’escrit. Diuen que van coincidir en un bar amb Carod i aquest dirigint-se a la cambrera “d’un obvi origen sud-americà” li va preguntar en català si calia demanar a la barra o li prendrien nota a la taula. La cambrera va fer “un gest evident de no entendre el català”. A continuació Carod li va preguntar: “parlez vous français?”. I diuen: “La cambrera ni ha entès, ni ha pogut contestar”. Continuen els firmants: “No tenim paraules per explicar la vergonya que hem sentit en aquell moment com a barcelonins, com a catalans i sobretot com a persones. Així hem de tractar els immigrants?, ridiculitzant-los?”. Continua la carta concretant el càrrec que ocupa Carod en el govern de Catalunya.

Tema políticament delicat, parlar dels emigrants, i que ara no tocaré, però entenc que Carod no parlava amb una emigrant, sinó amb una cambrera. Amb una cambrera a qui el propietari o propietària del bar havia contractat perquè l’havia considerat idònia per servir els clients després d’haver entrevistat un nombre important o no de candidats i candidates al lloc de treball. Un propietari –o potser la cambrera era també la propietària?- que sap que regenta un servei en què alguns clients, no sé si pocs o molts, s’entesten a parlar una llengua –quina dèria!- oficial però minoritària en el conjunt de l’estat; clients que no solen manifestar si els importa molt o poc que els responguin en castellà, però que tenen tot el dret a parlar la seva pròpia llengua en el seu propi país. Per cert, si el client hagués estat un bàrbar que hagués parlat només anglès, que haguessin expressat a la seva carta.

Vergonya per parlar la pròpia llengua a casa? Mala consciència per voler que ens entenguin a Barcelona en català? Vergonya en nom meu, barceloní d’adopció, nascut a Catalunya i persona raonablement raonable? No, en nom meu, no. Vergonya per a ells i per tants altres que encara es confonen i ens volen confondre. Vergonya per als qui encara contracten, sovint amb sous miserables, personal poc preparat per a exercir un ofici. Vergonya per als qui cada dia mostrem l’altra galta, excepte per als qui ho fan amb gust.

Acaba la parella de lectors dient: “Liberté, egalité, fraternité, monsieur Carod”. Fantàstic, en aquest petit país que mai no ha fet ni farà una revolució, però sí algunes revoltes, ja va sent hora que, per començar, es compleixi el vell lema francès, que ja pocs es creuen, també en l’aspecte de liberté i el d’egalité -de germanor n'anem plens. Després ja en buscarem un de més modern. O potser no.