Temps (curt) d'enquestes i incerteses

Rebo al fix -queden encara gaires telèfons de sobretaula?- una trucada amb prefix 91. No sé quina empresa enquestadora m'ha triat a l'atzar per saber la meua opinió sobre assumptes polítics relacionats a Catalunya. Com que preguntar no és ofendre, estic disposat a respondre si la cosa és curta. Les preguntes habituals sobre Catalunya i Espanya, sobre properes eleccions, sobre si em sento això o allò, sobre la llengua que empro habitualment. Hi ha dos aspectes que em porten a una petita discussió educada sobre el plantejament de les preguntes. El primer és de tipus genèric, consisteix a voler saber que crec jo sobre hipotètics esdeveniments futurs: que si passarà una cosa o una altra; em veig obligat a confessar que la meua visió de l'esdevenidor és i sempre ha estat nul·la, que potser altres més agosarats o realment visionaris poden conèixer que passarà, però, insisteixo, no és el meu cas, de manera que en aquest tipus de preguntes ja pot anar marcant amb una creu no ho sap, no contesta. L'altre parèntesi en la marxa ràpida de l'enquesta es produeix quan em pregunta que trio entre bandera espanyola, senyera i estelada (no em diu bandera catalana o bandera catalana amb estrella, ni tampoc, tot s'ha e dir, nacional en esmentar l'espanyola); aquí, davant de la confusió de l'enquestadora que confessa no saber ben bé què vol dir senyera ni estelada (quina feina més ingrata segons l'enquestat que et toca), em permeto un petit aclariment socio-filològic sobre el terme senyera, que com és sabut no m'agrada gaire en la seua accepció majoritària i acabo concloent que Catalunya, que jo sàpiga i de moment, només té una bandera.

Per acabar em pregunta quin partit vaig votar en les darreres eleccions. Mira que responem en les enquestes qüestions que de vegades no expliquem a segons quins amics i que ens podrien semblar impertinents si ens les fessin. En la meua política d'embolicar la troca tan com puc en totes les enquestes, estic a punt de dir-li que vaig votar la Falange, però em sap greu haver-la atabalat tant i li esmento un partit més acord amb la dinàmica de les altres respostes. Després penso si realment hagués apuntat la Falange; suposo que sí, la seua feina no és interpretar sinó apuntar. Em penedeixo una mica de no haver estat prou conseqüent amb la meua metodologia de respostes a les enquestes.

enquestes

Immers en cabòries sobre la terra i el cel m’ha passat el temps sense adonar-me’n, àdhuc contra el meu costum he oblidat d’escriure alguna coseta per poder pujar aquí, per allò de cada dia un post. Fet i fet, però no us deixaré sense la possibilitat de poder escriure algun comentari o de fer-me una indicació, tot i que segurament ja esteu prou preocupats pensant qui votareu en les properes eleccions: hi ha tantes novetats! I les que apareixeran!

I les enquestes... que si creus que afectarà el vot que l’AVE hagi arribat o no a Barcelona, que si creus que CiU hauria de presentar una plataforma comuna amb ERC, que si l’essència del PSC pot competir amb la del PP, que si creus que el fet que a Pizarro li hagin regalat un Rolex ha influït en la seva decisió de... I les enquestes de tots els dies: que si el canvi climàtic, que si Ronaldinho..., que si el divorci de...pot afectar a...

Qui durant els properes mesos no respongui una enquesta no serà ningú. Per tal que ningú se senti injustament exclòs del joc de les enquestes, m’ha semblat adient deixar-ne una aquí a la dreta sobre un tema que em sembla vital. Vosaltres mateixos, però que després ningú digui que no ha estat preguntat, que no ha format part dels qui marquen les pautes, dels qui, en darrer terme, tenen el poder d’influir en la marxa de la civilització amb les seves opinions o, ja preses les decisions, de mostrar la seva conformitat o disconformitat i marcar camins de futur.

Ah, les cabòries, aquí.

Déu meu, a qui has abandonat?

La mort i la incomunicació de què parlava ahir em porten a una enquesta feta per la Fundació del BBVA, alguns dels resultats de la qual portaven els diaris la setmana passada. Cert que les enquestes no reflecteixen més que una aproximació a la realitat, entre altres raons perquè qui les respon no acaba de tenir clar el que pensa o no ho sap comunicar en el moment precís que se li demana, perquè entre allò que es pensa i allò que es diu hi ha una distància de la qual la verbalització n’és només una ombra, perquè hi ha qui diu sense pensar (i hi ha qui pensa i no diu), perquè per molts subjectes que s’interroguin, aquests només representen una mínima part del conjunt de la col·lectivitat que els promotors de l’enquesta ens volen fer creure que és l’opinió de la majoria. Sigui com sigui, i fins que no s’inventi res millor, anirem llegint enquestes i dubtant dels resultats.

La primera part de l’enquesta de la Fundació (la del BBVA, no la d’Asimov), sobre els valors ètics i religiosos dels espanyols, després de constatar que la majoria dels espanyols es consideraven catòlics (74 %, un 10 % més de dones que d’homes), es preguntava: Sisplau, digui’m quina d’aquestes frases reflecteix millor les seves creences sobre Déu. En les respostes dels que es consideraven catòlics es concretava que un 3,2 % no creia en Déu; un 7,3 % afirmava que no sabia si existia Déu y no creia que fos possible arribar a saber-ho; un 11,2 % hi havia moments en què creia en Déu, i en altres, no; un 7,5 % no creia en Déu però creia en un Poder Superior (?) espiritual (i per què no material, com per exemple, Rupert Murdoch?) d’algun tipus; un 20,3 % , tot i tenir dubtes en algunes ocasions, sentia (?) que creia en Déu; finalment, com hauria d’haver estat en tots els casos, un 47 % estava convençut, sense cap dubte, que Déu existeix. En resum, que si entenem per catòlics aquells que professen el catolicisme, és a dir, els qui, segons el Diec “pertanyen a la confessió cristiana en plena comunió amb el papa”, hauríem de concloure que entre els qui es consideren catòlics n’hi ha força que no saben que no ho són, a no ser que el papa, i això seria notícia, tingui dubtes sobre la existència de Déu. També és veritat que si una majoria, encara que no sigui aclaparadora, pensa que per ser catòlic no cal tenir el convenciment total de l’existència de Déu, el que cal revisar és el concepte de catolicisme: ja se sap que els diccionaris sempre van una mica endarrerits respecte la realitat. I no m’atreveixo a anar més enllà perquè no sóc cap expert en qüestions teològiques.

La pregunta següent demanava la freqüència amb què resava l’enquestat. Abans de passar a les respostes, cal dir que el concepte de resar, per bé que els exemples poden donar pistes, no queda gaire clar en el diccionari: v. tr. [LC] [RE] Dir (una oració). Per penitència resaràs un parenostre i dues avemaries. Va resar durant tota la nit. Tot el dia resa; és molt devot. Dir? Oració? Busquem la definició d’oració al diccionar (1) i i la veritat és que no dóna gaires pistes, encara que hem de suposar que els catòlics tenen les idees clares per consultes anteriors. Les respostes són les següents:
No sap/ No respon: 4,8
Al menys una vegada a la setmana: 37,2
Al menys una vegada al mes: 9,6
Diverses vegades a l’any: 8,3
Amb menys freqüència: 9,8
Mai: 30,3

Hi ha catòlics que no resen mai? Però, en quin país vivim! Dues vegades a l’any: una amb motiu de la declaració de la renda, queda clar, i l’altra? Amb menys freqüència? Els anys de traspàs? No sap, no contesta? és que no podia abaixar el volum de la tele? No m’atreveixo a pensar a quines portes van trucar els enquestadors ni quin carnet van demanar per confirmar el catolicisme dels enquestats.

Tot plegat m’està induint a fer la meva pròpia enquesta entre els amics blocaires en forma de meme. M’he n’abstindré, però, per diverses raons, entre altres perquè sé que molts ja estan de vacances, perquè tinc clar que a mi, a diferència dels enquestadors del BBVA, no em farien cas o pensarien que m’he tornat boig, perquè, finalment, la importància de Déu i dels resos avui, qui sap demà, no té cap importància.

Amb tot, no em puc estar de respondre les preguntes anteriors. A la primera –suposant que a més del bateig, la comunió i la confirmació, fos catòlic- diria : no sé si existeix Déu i no tinc idea de com provar la seva existència: a la segona, segons la segona accepció del diccionari, diria que reso moderadament cada dia, depenent del meu estat d’ànim i dels meus interlocutors. Més transparent no puc ser. Deixarem la mort i la incomunicació per un altre dia



(1)
1 f. [LC] Discurs pronunciat en públic. Una oració fúnebre. L’oració inaugural. 2 1 f. [FL] [LC] Forma lingüística delimitada per dues pauses que té independència sintàctica i, des d’un punt de vista estructural, normalment consta d’un subjecte i un predicat. Oració enunciativa, interrogativa, imperativa. Oració afirmativa, negativa. Oració activa, passiva. Oració copulativa. Oració predicativa. 2 2 [FL] oració clivellada Oració en la qual es focalitza un element fent-lo aparèixer com a atribut d’una oració copulativa davant d’una oració de relatiu. 2 3 [FL] oració composta Oració que conté més d’una construcció lingüística dotada de subjecte i predicat. 2 4 [FL] oració simple Oració que conté un únic subjecte i predicat. 3 1 f. [FL] [LC] Clàusula 2 . Oració substantiva, adjectiva, adverbial. 3 2 [FL] oració completiva Oració subordinada que funciona com a complement directe o subjecte gramatical de l’oració principal. 3 3 [FL] oració principal Oració que, en una oració composta, no depèn de cap altra, i a la qual se subordinen una o unes altres oracions. 3 4 [FL] oració relativa [o oració de relatiu] Oració subordinada introduïda per un pronom relatiu. 3 5 [FL] oració subordinada Oració que, en una oració composta, depèn sintàcticament d’una altra oració. 4 1 f. [LC] [RE] Prec, súplica, deprecació, que es fa a Déu o, en el catolicisme, també als sants. Dir una oració. Llibre d’oracions. L’oració del capvespre. Tocar l’oració. A toc d’oració. 4 2 f. [LC] [RE] Elevació de la ment a Déu per exalçar-lo, demanar-li perdó, demanar-li mercès o regraciar-lo. Fer oració. Estar en oració. Oració mental. Oració vocal. 4 3 [LC] [RE] oració dominical Parenostre . 4 4 f. pl. [LC] [RE] Doctrina cristiana elemental. Aprendre, saber, les oracions.

la fiabilitat de les enquestes (conte d'estiu inacabat)

Durant un temps (passat remot) no vaig guanyar-me la vida fent enquestes. Em tocava anar amb el meu material, dibuixos, fotografies, i els fulls de les respostes pel barri assignat i anar trucant, segons un sistema preestablert, a determinats pisos. Els diumenges eren el millor dia, sobretot a l’hora de dinar, perquè trobaves la gent a casa. Hi havia qui no t’obria la porta, qui es mostrava impacient quan passaven els minuts i s’adonava que la cosa s’allargava més enllà dels límits que la bona educació exigeix entre persones que no es coneixien de res; també hi havia, pocs, que et feien seure a la taula i volien que compartissis, tant sí com no, el seu vermut, i t’haurien adoptat si t’haguessis deixat –i alguna temptació vaig tenir-. De tant en tant, quan veia que algun subjecte començava a neguitejar-se, accelerava el procés i imaginava les respostes que pensava que em podia haver donat; i crec que en alguns casos ho sabia millor que ell; a la fi, jo hi tenia molta més pràctica en l’assumpte. El problema era que l’empresa que em contractava de vegades feia comprovacions i no els agradava que jo hagués fet previsions de respostes, la qual cosa suposava que el meu deambular dominical tingués una recompensa emocional notable, però una recompensa econòmica decebedora .

Com podeu imaginar, de la meva època de trepitjador de carrers amb finalitats estadístiques, m’ha quedat la sensació que els resultats de les enquestes sovint són poc fiables, I no crec que ara, en què em trobo en l’estadi d’enquestat i en què els qüestionaris són essencialment telefònics, cosa que impossibilita que l’enquestador vegi la cara de l’enquestat i pugui deduir la veracitat o el convenciment del subjecte a l’hora de respondre, el resultat sigui més precís, ans al contrari.

Ahir mateix, per exemple, va trucar a casa un senyor, que no sé qui representava, que em volia fer unes preguntes sobre seguretat ciutadana. Abans d’iniciar les preguntes em va demanar quanta gent vivia al pis, si eren homes o dones i l’edat que tenien. Jo tenia temps i ganes, així que:
Mascle, 50 anys.
Femella, 49 anys (em va semblar convenient que la dona fos lleugerament més jove).
Mascle, 27 anys (vaig fer un càlcul ràpid i vaig decidir que era una edat plausible per un fill)
Mascle, 23 anys (després d’un moment de vacil·lació en què vaig pensar si em convenia més una família amb nen i nena o un predomini masculí).

Un instant de silenci, mentre a l’altra banda se sentia el teclejar ràpid d’un ordinador.
-L’ordinador em diu que hem de fer l’enquesta al noi de 27 anys (les empreses solvents sempre tenen un sistema).
-Doncs no podrà ser, perquè en aquest moment no hi és.
-Em podria dir quan li podré trucar (no se m’havia acudit que insistiria).
-Doncs –penso un moment-, crec que tornarà dintre d’una setmana (vaig imaginar que el mascle de 27 anys ja no interessaria).
-Ja tornaré a trucar el dimecres o el dijous que ve si no té inconvenient (em descol·loca: tant d’interès per parlar amb el noi no me l’esperava. D’on treuré un dels dos mascles per la propera setmana?)
-Molt bé.

Si truca la setmana que ve, tinc dues opcions, fer-me passar pel mascle de 27 anys o dir que hem rebut una postal del noi comunicant-nos que, de moment, no pensa tornar, cosa que ha omplert de satisfacció la femella de 49 anys perquè li ha semblat que els 27 són una bona edat per emancipar-se, de fet li ha semblat que el noi és més aviat precoç en aquest aspcte. Suposo que si vull ser mitjanament honrat i generós, el que hauria de fer és respondre l’enquesta quan torni a trucar intentant posar-me en la pell d’un mascle de 27 anys que ha nascut a l’Eixample i no ha sortit mai de Catalunya (millor Espanya?), excepte dos estius que va anar a estudiar anglès a Anglaterra i va tornar parlant un urdú força acceptable (segons diu el botiguer de la cantonada), cosa que l’honora. No compta el postgrau a la Universidad de Chicago amb seu al carrer Aragó, a la vora del Passeig de Gràcia.

Continuarà...