8.6.10

escenaris

Aquests dies tinc una mica de crisi blocaire deguda exclusivament al meu mal cap, és a dir, a la meva (des)organització interna i externa. Se m’acuden temes sobre els quals m’agradaria o em divertiria parlar i el temps, en el qual mai he cregut, se’m mostra advers.

Tinc una veïna que es va separar –o viceversa- fa uns quants anys. El seu sou i la que imagino migrada pensió que li passa el marit no li permet gaires alegries, sobretot perquè encara depèn d’ella una filla en època d’estudis. A la veïna li agrada el teatre i hi va sempre que pot amb alguna amiga (de la qüestió dels homes en podem parlar en un altre moment). La veïna no és especialment amant dels monòlegs teatrals, però els suporta perquè ja se sap que si a l’escenari només hi ha un actor o una actriu, la representació sol ser més barata. La setmana passada va anar a veure un monòleg sobre no importa quin tema. Va començar la funció i de seguida es va adonar que aquest monòleg ja el tenia vist i sentit.: merda!. La veïna, però, és de bon conformar, positiva, i va agrair que el monologuista, com sol passar, afegís algunes novetats al seu discurs. De vegades l’important són els petits matisos.

En aquest moment les eleccions importants són les del Barça. Vaig sentir casualment un dels candidats que, referint-se a la seva entrada en l’escena electoral i als altres aspirants, deia més o menys: “les vamos a dar un susto de cojones” (algun diari va escriure : “un susto de narices”). Més tard, el personatge –em sembla que es diu Benedito- va dir que la frase en català tenia una altra força, i ell mateix va traduir: “uns susto de collons”. Vaig trobar que tenia raó, actualment els candidats i la gent en general ja no solen tenir cap ensurt, com a màxim algun sustu.

Malgrat tots els meus anys en els escenaris del món de l’ensenyament (o l’educació), penso mai no havia vist una situació tan caòtica, tan desgavellada, tan de supervivència com l’actual. Després reflexiono que potser sóc injust en la meva apreciació, que és la tendència natural a oblidar els aspectes negatius del passat, a edulcorar-lo, que són els de fora els qui han de donar la seva opinió. Bé, és una qüestió de salut mental.

Com deia, em sap greu no poder entrar més a fons en aquests escenaris i els seus protagonistes, però les coses són així. D’aquí uns dies em divertiré més teclejant.

4 comentaris:

kika ha dit...

per no tenir inspiració, deu n'hi do la història de la veïna, t'ha quedat molt rodona :-)

lola ha dit...

T'esperem. Em sento identificada: ara faria un post d'això, però no passo d'aquí. Són èpoques, i ja tenim una edat blogaire...
Les vacances s'apropen!

Pais secret ha dit...

El primer paràgraf el subscric, no per falta d´idees, sinó per tenir-les totes barrejades fent xup-xup, i per falta de temps també.

Ja ho sap la veïna que parles d´ella al blog? A veure si un dia d´aquests t´espera darrera la porta i et clava un sustu de collons!

pere ha dit...

Gràcies, kika. I la història encara continua.

A vegades ho penso això de l'edat blocaire, lola. Després, com que no recordo l'edat, ni la blocaire ni l'altra, vaig deixant anar.
Ah, les vacances! Però com tarden, les comdemnades, el mes de juny.
Que tinguis un bon fi de festa!

I a més, A., perquè penso: i a qui li importa tot això! Després sé que cal escriure per a un mateix, cosa sovint difícil.
Vols dir que m'asustarà la veïna si sap que l'he convertit en un personatge protagonsita i feliç de les meves històries? Per si de cas, no li diguis res :-)