Quantes condemnes a
mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals
són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600.
Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància:
nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de
trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris.
En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a
Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en
territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes
novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema
l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés
sobiranista.
Avui, com en algunes
ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que
haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats
en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va
agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la
pàgina oberta:
El sentiment bàsic de
Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en
dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és
sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és
una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es
troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir:
“Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.
Gabriel Ferrater: "J. V.
Foix", dins
Sobre literatura, Ed. 62.
Res a dir, excepte que
la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat,
i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de
pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts
elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i
integrador i tan llunyà i dispers.
