A vegades, per supervivència personal
(física, moral, espiritual, literària, laboral, social...) arribem a
la mentida o la mesquinesa, que encara és pitjor. És el que hi ha
i, es justifiqui o no, jo ho entenc. Hi ha ocasions en què les
mentides i les mesquineses són totalment inacceptables? Potser les
col·lectivitats no se les haurien de permetre, però no ho tinc tan
clar en el cas dels individus. Som tan poca cosa un a un, un per
un... Hi pensaré, però gairebé segur que m'enganyaré, entre
altres coses perquè em resultarà difícil destriar el meu jo
individual (amb màscara o sense, que aquesta és una altra) del meu jo col·lectiu, o per aquí pot anar la coartada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Crec que la vida social de tota mena es basteix damunt de mentides i mitges veritats i potser ha de ser així per tal de sobreviure. Les mesquineses ja són tota una altra cosa però em temo que igualment inevitables. També ens mentim a nosaltres mateixos, ens 'expliquem' i reivindiquem per justificar-nos, a banda que la memòria és molt traïdora.
Som mesquins i egoistes per naturalesa, nomès que intentem dissimular-ho.
Ve un moment, enmig de tanta mentida- social i individual- que sents que et tornes insensible, que ja la poden dir grossa que per allà no hi passes i t´ho mires tot amb tal escepticisme que et venen ganes de riure.
I el que és més gros no és la mentida en si, que tard o d' hora caurà pel propi pes,sinó que es pensin que som tant burros de creure-les.
No sé quin engany t´ha provocat el post, però jo ahir també n' hagués pogut fer un, perquè la mentida és diària i constant.
Esteu de un postmodern i d'una liquidesa que, ni la insuportable lleugeresa de l'ésser podria suportar!
És el que hi ha Júlia. No té més transcendència: som éssers civilitzats.
Per naturalesa, educació i opció, Francesc.
Així ho veig, a., la insensibilitat, l'autojustificació, és una conseqüència del que anava dient. No et pensis, no hi ha hagut cap estimul concret per escriure això, odria ser un simple exercici d'estil.
Macondo, ets una moderna :-)
Jo no sé pas si podré sobreviure... si ens mirem un per un, som tan poca cosa, (aquesta frase jo la dic molt sovint, me l'has copiada, Miquel, he, he he) que jo també ho puc entendre, però a vegades em destrossa igualment.
La mentida, l'autoengany immens de cadascun de nosaltres individual i col·lectiu, la doble moral, si ho fas tu és terrible si ho faig jo és fantàstic i per descomptat la mesquinesa...
Bufff!!!!
I encara m'oblido les poques, més aviat nul·les ganes de corregir-ho.
Sobreviurem, Carme, i tu mateixa expliques la clau de la supervivència individual (la col·lectiva és una altra cosa), en el teu segon comentari. Compte, jo hi penso poc en tot això, o potser penso que hi penso poc.
Publica un comentari a l'entrada