26.3.14

passar pàgines


Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

5 comentaris:

Allau ha dit...

Penso en països on et poden condemnar a mort per tenir idees divergents. El dia que em mori no trobaré a faltar aquest món.

Júlia ha dit...

I TANT que xalaven alguns amb allò de la primavera àrab...

Carme ha dit...

Sempre que dic jo vull dir nosaltres... m'encanta...

Terrible, això de les condemnes a mort. Quin món més desgraciat que hem muntat els homes. Jo tampoc el trobaré gens a faltar..

fra miquel ha dit...

Anava a dir, si fa no fa, el mateix que la CARME ;o)
Salut!

miquel ha dit...

Penso que el dia que em mori -i els dies posteriors- tampoc el trobaré a faltar, Allau.


Sempre va bé, una mica d'esperança, Júlia, però en aquelles celebraciosn de les primaveres des dels ulls de fora hi havia una excessiva confiança.

Aquest jo-nosaltres podria ser un bon eslògan en aquest moment, encara que no tinc clar qui el podria fer servir.
... i no només l'hem muntat, Carme, sinó que tenim tendència a perpetuar-lo; no sabria dir si a empitjorar-lo.


Doncs et dic el mateix, Miquel.
Salut.