valors

A vegades llegeixo, escolto, em diuen, amollo, material sobre els valors. No es tracta d'un tema habitual, però sí recurrent que apareix sempre que algú troba a faltar algun valor.

Valor deu venir de valer, allò que val. Curiosament, quan ens queixem de la falta de valors solem dir que actualment tot s'hi val, cosa que pot semblar que indica que els valors són abundants, però precisament la queixa és aquesta, que cadascú té els seus propis valors, els anomeni com els anomeni, i la creença, quan ens posem seriosos en aquesta qüestió, és que els valors són béns preuats i com a tals han de ser limitats i comunament acceptats i acceptables, perquè marquen les regles del joc.

Parlar dels valors, a més, és parlar de temporalitat. Els valors suposen tradició, pòsit. A través dels anys les persones de determinada comunitat o hàbits culturals han anat confegint una escala amb capacitat d'evolucionar (o involucionar) d'allò que els sembla valuós, allò que cal tenir en compte per arribar a tenir una societat humana que funcioni i que no suposi sorpreses sobtades, trencaments traumàtics, especialment en els aspectes morals i ètics. El temps, però, canvia a un ritme accelerat, provocant que valors o contravalors considerats immutables durant llargs períodes de temps siguin qüestionats, substituïts o simplement oblidats per les noves generacions o per les velles que es volen modernitzar.

Si em preguntessin a mi quins són els meus valors o els valors de la societat catalana, occidental, etc., no sabria què dir. Quan es parla del tema es barreja tal quantitat de mots abstractes amb comuns, de conceptes generals amb concrecions, de variables circumstancials, que traure'n l'aigua clara mortifica els filòsofs més honrats. Família, nació, treball, vida... amb subgrups i grups dels subgrups formen part d'un barret de valors que el prestidigitador de torn remena, i en treu el que li convé, davant els aplaudiments o el rebuig, si no la indiferència, del públic congregat.

Hi ha valors acceptats per la majoria dels membres de la nostra societat més propera? No ho sabria dir. Ens posaríem d'acord per concloure que tal actitud o pensament mostra un valor determinat? També ho ignoro. Arribaríem a trobar una definició més o menys consensuada del concepte valor en el sentit sobre el qual he divagat aquí? Res de res, continuaríem volen justificar allò que amb prou feines sabem definir. Pures divagacions amb un cert grau d'èmfasi.

en la complicitat del dissabte

-Clar i català: Abans que cap altra cosa aspiro -encara- a ser jo. Ei, si pot ser i ningú -amics, enemics, coneguts i saludats del passat, del present i del futur- se sent ofès. Sempre, esclar, que el país, a través de les veus col·lectives autoritzades o d'alguna veu individual igualment important, no em demani una moratòria per tal de contribuir a...

-Calla ja! Que avui és dissabte i no t'escolta ningú... Sempre és clar que el país no...

passar pàgines

Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

supervivències

A vegades, per supervivència personal (física, moral, espiritual, literària, laboral, social...) arribem a la mentida o la mesquinesa, que encara és pitjor. És el que hi ha i, es justifiqui o no, jo ho entenc. Hi ha ocasions en què les mentides i les mesquineses són totalment inacceptables? Potser les col·lectivitats no se les haurien de permetre, però no ho tinc tan clar en el cas dels individus. Som tan poca cosa un a un, un per un... Hi pensaré, però gairebé segur que m'enganyaré, entre altres coses perquè em resultarà difícil destriar el meu jo individual (amb màscara o sense, que aquesta és una altra) del meu jo col·lectiu, o per aquí pot anar la coartada.

tres (1)

Coneix-te tu mateix (o, coneix-te a tu mateix). Sembla una obvietat que el primer objecte de coneixement que pretengui qualsevol persona sigui un mateix, i potser ho és, però em fa l’efecte que la majoria de nosaltres el que intentem des del principi de la nostra vida és conèixer el nostre entorn material i humà i no és fins determinat moment, que no sabria especificar, que aquest entorn, ens permet el nostre autoconeixement d’una forma empírica i, en alguns casos, d’una forma racional, i ens impel·leix a investigar sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre exterior proper i llunyà, sovint en un procés de pura necessitat de supervivència i progrés. Suposo que sobre el tema s’ha escrit llargament i hi deuen haver nombroses teories amb resultats satisfactoris o insignificants i qüestionables.

Evidentment, el coneixement d’un mateix és una tasca llarga, feixuga i gradual que ens pot portar a situacions de depressions llarguíssimes o bé a eufòries contundents tan injustificades com les depressions perquè al meu entendre l’autoconeixement, sempre parcial i imperfecte, no ha de ser més que un primer pas envers el coneixement del món i l’acceptació de l’entorn i/o la voluntat de servir-se’n i de transformar-lo. Malament aquell que es passa el temps intentat descobrir-se a si mateix tot oblidant que sensa cap dubte l’autodescobriment va lligat a la comprensió del seu exterior.

Descobrir els altres, descobrir el món, interactuar amb l’exterior, aquesta és la gràcia i la finalitat de l’existència animal i, en conseqüència, humana i la mesura del seu èxit o fracàs. Malament qui dedica bona part del seu temps a ell mateix i oblida l’exterior, perquè s’està perdent la possibilitat de saber qui és, en la mesura que això és possible i tingui cap importància. I, si més no, està perdent les múltiples capacitats dels seus sentits corporals i intel·lectuals.

Observar i intentar conèixer l’exterior en la seva multiplicitat és, a més, divertit, en el sentit lúdic, però també de captar les versions de la realitat, fins i tot de la nostra que, a vegades per un excés de proximitat multiaspectual, se’ns amaga o autoamaguem.

Per exemple, perquè tants líders s’entesten a pujar als cims per autoafirmar-se o deixar anar els seus missatges més “transcendents”? Déu, Crist, Pujol, Puigcercós, Manelic... Els nom dels muntanyencs, i dels planians, que no esmento, és interminable. No és a la plana, a les valls, on vivim la majoria? Aquest coneixement i interpretació dels actes dels altres, no ens permet a la fi i ni qui sigui per comparació saber com som. No som sempre “en relació a...”?

Després d’aquests paràgrafs pseudofilosòfics i improvisats em sento obligat a proposar un joc sobre el tema que potser molts coneixeu i que no té cap altra finalitat que passar l’estona ara o en el moment que decidiu que pot omplir un moment de sobretaula.

Es tracta de triar els vostres tres animals preferits –per ordre de preferència- i explicar-ne tres característiques destacades, les que valoreu més, les que més us agraden de cada animal. Per exemple, jo trio en primer lloc una aranya, perquè és pacient (es passa hoooreees esperant les seves víctimes), perquè és treballadora (per aconseguir el que vol ha hagut de teixir una teranyina...), perquè és... En segon lloc em trio una tortuga, per la seva longevitat, etc. En tercer lloc em trio un tigre... Tant o més que l’animal triat, insisteixo, són important les característiques o qualitats que cadascú li atribueix. Solució al final. Si no coneixeu el joc, jugueu ara, abans de mirar la interpretació.


P. S. Us parlava al final del post d’ahir dels e-books. Unes reflexions interessants sobre el tema a casa nostra les ha fetes en Jordi Ferré, editor de Cossetània, al seu bloc “De tard en tard”. Podeu llegir-les en ordre cronològic aquí, aquí, aquí i aquí.

Solucionari:
El primer animal representa la persona tal com és o li agradaria ser. El segon, la persona tal com la veuen els altres. El tercer, la persona tal com és realment. Recordeu, ho dic una altra vegada, que l’important són les característiques atribuïdes més que el propi animal. Es pot aprofitar aquest joc per treballar en llengua (amb els alumnes adequats d’aquí o de fora) el vocabulari sobre els animals, la caracterització i, és clar, el coneixement mutu.