el mirall i la dansa

Vaig cap al centre sense cap rumb preestablert, només per fugir de la calor de casa. En girar la cantonada em trobo caminant tres o quatre metres darrere d'una noia que deu tenir uns disset anys. És morena, més aviat baixeta, un pèl grassoneta. Duu una faldilla blanca un pam per sobre dels genolls i una samarreta fosca de màniga curta sense cap inscripció. En girar cap al passeig de Sant Joan ben just ens separa un metre. De sobte, al xamfrà, gira el cap a la dreta i es veu emmirallada a la vidriera de La Caixa. S'atura. S'aïlla del món i s'alça de puntetes, un peu en diagonal i més endarrerit que l'altre; el seu cos, tens, agafa una esveltesa que no s'endevinava. Aixeca lentament els braços per sobre el cap i enfronta les mans lleugerament corbades a punt d'iniciar, potser, un pas de ball que reflectirà el mirall imperfecte de la porta. M'avergonyeixo del meu Bravo! que trenca la màgia del moment. No he pogut contenir-me.

Ja de tornada, dues hores més tard i dues portes més amunt, dos infermers trauen una llitera. Sota la roba blanca creuada per dues tires de cuir fosc s'endevina un cos petit, encongit, sense sexe. Ningú no l'acompanya i no sembla que ningú s'hi fixi. Em pregunto si el dec haver vist alguna vegada assegut al llit en una de les finestres de la residència de davant de casa. El pugen a l'ambulància aparcada a la vora de La Caixa. El cos invisible no es reflecteix enlloc. No dic res, a penes miro. Penso en la imatge de la noia d'abans, en els seus peus a punt d'iniciar uns passos de dansa.