29.6.07

la fiabilitat de les enquestes (conte d'estiu inacabat)

Durant un temps (passat remot) no vaig guanyar-me la vida fent enquestes. Em tocava anar amb el meu material, dibuixos, fotografies, i els fulls de les respostes pel barri assignat i anar trucant, segons un sistema preestablert, a determinats pisos. Els diumenges eren el millor dia, sobretot a l’hora de dinar, perquè trobaves la gent a casa. Hi havia qui no t’obria la porta, qui es mostrava impacient quan passaven els minuts i s’adonava que la cosa s’allargava més enllà dels límits que la bona educació exigeix entre persones que no es coneixien de res; també hi havia, pocs, que et feien seure a la taula i volien que compartissis, tant sí com no, el seu vermut, i t’haurien adoptat si t’haguessis deixat –i alguna temptació vaig tenir-. De tant en tant, quan veia que algun subjecte començava a neguitejar-se, accelerava el procés i imaginava les respostes que pensava que em podia haver donat; i crec que en alguns casos ho sabia millor que ell; a la fi, jo hi tenia molta més pràctica en l’assumpte. El problema era que l’empresa que em contractava de vegades feia comprovacions i no els agradava que jo hagués fet previsions de respostes, la qual cosa suposava que el meu deambular dominical tingués una recompensa emocional notable, però una recompensa econòmica decebedora .

Com podeu imaginar, de la meva època de trepitjador de carrers amb finalitats estadístiques, m’ha quedat la sensació que els resultats de les enquestes sovint són poc fiables, I no crec que ara, en què em trobo en l’estadi d’enquestat i en què els qüestionaris són essencialment telefònics, cosa que impossibilita que l’enquestador vegi la cara de l’enquestat i pugui deduir la veracitat o el convenciment del subjecte a l’hora de respondre, el resultat sigui més precís, ans al contrari.

Ahir mateix, per exemple, va trucar a casa un senyor, que no sé qui representava, que em volia fer unes preguntes sobre seguretat ciutadana. Abans d’iniciar les preguntes em va demanar quanta gent vivia al pis, si eren homes o dones i l’edat que tenien. Jo tenia temps i ganes, així que:
Mascle, 50 anys.
Femella, 49 anys (em va semblar convenient que la dona fos lleugerament més jove).
Mascle, 27 anys (vaig fer un càlcul ràpid i vaig decidir que era una edat plausible per un fill)
Mascle, 23 anys (després d’un moment de vacil·lació en què vaig pensar si em convenia més una família amb nen i nena o un predomini masculí).

Un instant de silenci, mentre a l’altra banda se sentia el teclejar ràpid d’un ordinador.
-L’ordinador em diu que hem de fer l’enquesta al noi de 27 anys (les empreses solvents sempre tenen un sistema).
-Doncs no podrà ser, perquè en aquest moment no hi és.
-Em podria dir quan li podré trucar (no se m’havia acudit que insistiria).
-Doncs –penso un moment-, crec que tornarà dintre d’una setmana (vaig imaginar que el mascle de 27 anys ja no interessaria).
-Ja tornaré a trucar el dimecres o el dijous que ve si no té inconvenient (em descol·loca: tant d’interès per parlar amb el noi no me l’esperava. D’on treuré un dels dos mascles per la propera setmana?)
-Molt bé.

Si truca la setmana que ve, tinc dues opcions, fer-me passar pel mascle de 27 anys o dir que hem rebut una postal del noi comunicant-nos que, de moment, no pensa tornar, cosa que ha omplert de satisfacció la femella de 49 anys perquè li ha semblat que els 27 són una bona edat per emancipar-se, de fet li ha semblat que el noi és més aviat precoç en aquest aspcte. Suposo que si vull ser mitjanament honrat i generós, el que hauria de fer és respondre l’enquesta quan torni a trucar intentant posar-me en la pell d’un mascle de 27 anys que ha nascut a l’Eixample i no ha sortit mai de Catalunya (millor Espanya?), excepte dos estius que va anar a estudiar anglès a Anglaterra i va tornar parlant un urdú força acceptable (segons diu el botiguer de la cantonada), cosa que l’honora. No compta el postgrau a la Universidad de Chicago amb seu al carrer Aragó, a la vora del Passeig de Gràcia.

Continuarà...

9 comentaris:

Hanna B ha dit...

ai, les enquestes!! hi ha estudis i similar que les fa trucar a casa meva a partir de les 9. pobres teleoperadores, no tenen cap culpa però jo no estic ni disponible ni educada a aquelles hores. per altra banda, hem de respondre a propostes intempestives i no desitjades? el marketing telefonic es una tortura tant per a qui el considera mitjà de treball com per a qui som suposat objectiu.
enfi pere, que, jo de tu ni em plantejari posar-los-hi fàcil...

Lluna ha dit...

Jaja! Que bo! Algun dia hauré de provar-ho, jo, això de mentir a les enquestes telefòniques! Ai, calla, que a mi no m'han trucat mai...

Un que passava ha dit...

Hi ha hagut un moment en què, si haguessis dit que vas acabar quedant-te a casa per inventar-te les enquestes, hauria dit que estava rellegint Auster.

A mi em passa com a la Hanna B: a partir de determinades hores l'educació ja és a dormir, i si truquen per emprenyar-me el més segur és que s'enduguin un bon moc.

Telemàrketing i comercials que et visiten a hores intempestives, vade retro.

aiguamarina ha dit...

:) com dius? conte d'estiu inacabat? aixó promet continuitat doncs, gràcies Þ

Una abraçada

Anònim ha dit...

continuïtat xi?

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sovint truquen a casa, Que tenen ordinador? pregunten. Resposta, que es aixó, es que som grans i d'aquestes coses no hi entenem.O la meva dona que quan li preguntenper la senyora de la casa, sempre diu, no i és soc la dona de fer feines, truqui mes tard.
En ambdós casos curt i rapit per treure-se'ls de sobre.

Xurri ha dit...

El dia que les empreses de fer enquestes descobreixin l'utilitat dels memes... tremolem!!

joaquim ha dit...

ja ho han fet una enquesta on es diuen que les enquestats es comportem aixi: a un 25% li faltem l´educació, un altre 25% mentem, un 3º 25% respondren, i l'ultim quartel mai vaig esser enquestat.

pere ha dit...

Recorda, hannab, que jo vaig participar en aquest món i sé com n'és de dura la vida de vegades. Jo sempre col·laboro, encara que sovint prefereixi respondre segons el meu estat d'ànim i la meva imaginació que segons la realitat real, i sempre sóc amable. Per altra banda, qui està segur d'allò que pensa...

No es tracta de mentir, lluna, sinó de idealitzar, de crear.
Quan vulguis et passo una enquesta, només cal que tiïes el tema...

No siguis dolent, Ferran, mai no truquen a hores intempestives sinó a les hores que és més fàcil trobar-te. Tracta'ls bé i siguis creatiu. Ells (elles) t'ho agrairan i res no canviarà, excepte el seu sou. Per altra banda, quines hores no són intempestives?

Que continuï o no, aiguamarina, no depèn e mi, com pots llegir. El dimecres o el dijous se sabrà. I potser us ho diré. Tant sí com no, potsr us expliqui un conte :-)

Francesc, Francesc... ho entenc i a mi també em passa, però m'agrada el joc... i costa tan poc fer-los feliços.

Encara no entenc, xurri, com és que les empreses enquestadores no tenen un bloc i envien memes a tort i a dret... és clar quie potser em contestat un meme empresarial sesne saber que ho era. Ara estic pensant en...


Jo, Joaquim, sóc del 25% que respon, encara que també estic en el segon 25%, segons qui ho miri.