4.2.12

la calidesa del fred

Ahir, -tants anuncis, advertiments, seguretats, protestes- em van escamotejar la neu, desig infantil d'un tacte suau i fred. Només em van deixar el fred, però no em queixo, que de la mateixa manera que encongeix, el fred també dilata.


Avui he passejat pel fred benigne de la ciutat. He vist un gos enorme, d'aquells que en els dibuixos porten un barrilet penjat al coll, ajagut davant d'una porta tibetana, que m'ha mirat -els ulls color de mel- displicent i commiseratiu al mateix temps. Més tard, una noia m'ha aturat per fer-me una enquesta; m'ha preguntat en què treballava i quan li he respost que jo no treballava (sic) m'ha somrigut i m'ha dit que jo no li servia. Ja de tornada a casa, no pel fred, sinó perquè era l'hora, he alentit el pas per escoltar la conversa de la noia que em seguia; no ha estat la paraula acotxar que m'ha fet anar més a poc a poc, sinó l'intent d'assegurar-me, a partir de la fonètica, de la procedència: asseguraria que devia trobar-se entre el Perelló i Móra, no més lluny; covard com sóc, no m'he atrevit a demanar-li confirmació. Si ara algú em preguntés de què parlava, no sabria concretar-li cap detall, que és el ritme el que m'atreia.

Ja a la calidesa de casa, m'he sorprès una altra vegada llegint poemes. He pensat que si en el meu passeig hagués sabut d'un acte com el del poema hi hagués entrat, ni que fos per somiar en les coques primaverals de cireres que feia la mare. No hagués escoltat més de dos o tres poemes, que tot té un temps i un ritme, simplement una mica d'escalfor per continuar el camí.


Musa, no ser un púgil és com no ser ningú.
Ens vas escamotejar un públic cridaner.
A la sala hi ha una dotzena de persones,
és el moment de començar.
La meitat ha vingut perquè plou,
els altres són parents. Musa.


Les dones estan disposades a desmaiar-se en aquest vespre d'hivern,
i ho faran, però només en el combat de boxa.
Només allí hi haurà escenes dantesques.
I aconseguiran el cel. Musa.


No ser un púgil, ser un poeta,
amb un veredicte condemnat a durs norwid
i mancat de músculs ensenyar al món
-en el millor del casos-
una futura lliçó escolar.
Oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.


A la primera fila un vellet somia dolçament
que la seva difunta esposa ha sortit de la tomba
per a preparar-li una coca de cireres.
Amb aquest foc -poc, per no cremar la coca-
comencem la lectura- Musa.


Wislawa Szymborska: “Vetllada literària”, a Sal (1962)


Segur que la Júlia, de versos excel·lents,  ha fet una traducció millor que la meua, jo ni tan sols he estat capaç de conservar les prunes de la coca original.

El termòmetre de la terrassa marca 1,4. Al cel, els estels de l'hivern.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

diuen que el primer que es perd en una traducciò, és la poesia.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs aquí no s'ha perdut, bona versió tot i que no conec la polonesa.

Sobre això també hi ha molts tòpics, hi ha traductors que han millorat l'original i tot. Depèn.

fra miquel ha dit...

No. Si entre uns i altres fareu que acabi comprant algun llibre de la Wislawa. De moment tot el que he llegit aquí i allà m'ha agradat.

Diuen que aquest cap de setmana serà fred. No. Fred no, gèlid.
Que el passis ben calentó
Abraçada

PS: Jo també ho faig, lo d'escoltar converses veïnes. De vegades és inevitable. :)

Pais secret ha dit...

M´has enllaminit amb la coca de cireres. Hi ha recepta?

Montse ha dit...

aix... em passa com al fra Miquel! De moment us llegeixo i m'agrada.

Estic d'acord amb la Júlia: de vegades hi ha traduccions nefastes, però altres vegades la traducció pot superar l'original.

Escoltar converses veïnes és una font d'inspiració genial!

Avui fa un fred "bonic". Convida a sortir de casa -abrigadet- però a passejar tranquil·lament i somiar mirant el cel nítid i el mar tranquil.

anna g. ha dit...

Orió, omnipresent al cel d'hivern, surt amb el fred :)

miquel ha dit...

ës veritat, Francesc, que m'he trobat a vagades, quan puc llegir l'original i la traducció que m'adono que s'ha perdut la màgia de les paraules i sobretot el ritme i la música. Altres vegades, les recreacions són excel·lents. En el poema de més amunt era molt fàcil conservar, al menys, el to i la idea.

Gràcies, Júlia :-) He procurat adaptar-lo una mica a la meua pròpia experiència. De tota manera, quan no es coneix l'original -i en aquets cas no serviria de res, a me´s- sempre fa una mica d'angúnia no saber si el primer intermediari ha treballat prou bé, sobretot en la qüestió de les músiques.
Segur que alguns traductors han aconseguit millores, però no tinc clar que vol dir millorar en poesia.

Doncs compra, fra :-) Encara que és possible que ara trobis poca cosa a les llibreries, perquè quan mort un gran de seguida el recorda o el vol conèixer tothom.
... però amb el fred, si no és realment extrem -el de Barcelona no ho és-, passa com amb tot, més o menys t'hi vas acostumant; ara, tampoc cal que duri gaire.
Jo, amic, entre la meua sordesa i la meua desmemòria, acabo traient poc profit de les converses robades.
Abraçada, fra


Jo no en faig de coca de cireres, A., però li demanaré a la meua germana, que em sembla que conserva la recepta de la mare.


Crec que t'agradaria llegir-la més, Montse, fa de bon llegir.
ës veritat, avui ha fet un fred "bonic", amb aquest cel tan blau i l'aire tan sec... i les senyores, que per fi s'han pogut vestir els abrics de pells sense fer el ridícul.

Una de les poques coses que em disgusta de la primavera, Anna, és que Orió va desapareixent i em deixa una mica orfe de referents coneguts.