metonímies i sinècdoques

Amb motiu de la mort de Fidel Castro he escoltat repetidament com diuen que ell mateix deia que la història el jutjaria o com alguns dels tertulians habituals diuen, amb més escepticisme o potser no que el comandante, la mateixa frase.

A veure, no ens equivoquem, la història és una entelèquia per bé que les seues concrecions sovint vagin a missa segons qui les escolta i les fa seues; recordem però, que qui construeix la història són els historiadors (potser cada vegada més els periodistes?), de la mateixa manera que els qui imparteixen justícia són els jutges (?) sense els quals la justícia continuaria sent una paraula etèria, un ideal. Com en tants altres camps en què les paraules tendents a l'abstracció depenen dels seus servidors oficials o aficionats, la imperfecció del terme, del seu concepte pràctic,aplicat, pot arribar a agafar dimensions colossals.

Gairebé al mateix temps que Castro, moria a París el fotògraf David Hamilton. Les seus fotos, a la dècada dels 70 i 80, quan seguia una mica el que es feia en fotografia, m'interessaven força, però..., deixem-ho estar. No sé si la la història -la justícia ja no- serà complaent amb Hamilton, el periodisme no. Jo sempre m'he esforçat, encara que a vegades no sigui fàcil, de separar autor i obra i continuo pensant que si no hagués estat així..., què us he de dir, què em podria dir?

P. S. Aquest vespre he passat per davant del consolat de Cuba a Barcelona. Molt poques mostres de condol o d'alegria- La parquedat m'ha cridat l'atenció.

ciclització

Llegia ahir al blog de la Clarissa un text de Luís Antonio de Villena –a penes ens portem uns mesos- que em va semblar que s'acostava molt al meu pensament, i així ho vaig deixar escrit en un comentari. Després, rellegit el text amb més calma, vaig pensar que l'article contenia unes quantes trampes, generals i particulars; algunes són les mateixes que jo em faig a vegades per justificar un estat d'ànim, un cansament, que depèn més de mi que del meu entorn. No cal que vagi espigolant i matisant, que cadascú trobi en la densitat del text de Villena, perfectament desenvolupat, motius de discussió i de controvèrsia. De tota manera, el que em va sorprendre quan vaig tornar a passar pel blog de la Clarissa, és que només hi hagués el meu comentari i la seua resposta de cortesia. Potser és que tant ella com jo tenim pocs lectors, potser és que el textos de Villena -coses de quasivells- ja no exciten (m'estalvio d'afegir complements directes al verb excitar).

«Tal vez yo sea casi ya un viejo. No le temo a la palabra. Camino este año hacia los 64, pero mi madre (casi mi único familiar vivo) está al filo de los 91 y muy lúcida, pero no le envidio y se lo digo: En absoluto aspiro a llegar a tu edad. La vejez -incluso la mejor- está llena de límites y de carencias. Es duro pero el terrible Céline tenía un punto de razón. “La vejez es lo que sobra de la vida.” Duro, sí, pero la realidad lo es a menudo. Todo esto es válido siempre (creo)  pero lo es más ahora mismo, cuando los que hemos vivido otras épocas -mejores y peores como es normal- sentimos una crisis no sólo económica o de corrupción, casi lógica en un mundo envilecido donde sólo cuenta el dinero. Estamos ante un fin de época, y diría más ante un cambio de civilización, a mi entender (salvo los avances técnicos) claramente para peor. La gente vive la terrible esclavitud de la ignorancia. Inculta, mal educada, sin lecturas, sin modelos, vive una época gregaria y sórdida dominada (significativamente) por la palabra “basura”. Comida basura, televisión basura, viajes basura a basureros turísticos, democracia basura… ¿Es eso la felicidad? En la ignorancia acaso sí. Cuando no se lee no se puede pensar y tragas todo, te crees libre y eres un bárbaro esclavo. Además el civismo, la urbanidad están por los suelos. La mayoría (salvas pertinentes excepciones) es hirsuta, tosca, bruta… Gritan, ponen los pies en las mesas, hacen ruido, jamás ceden el paso… Es una época de bárbaros. Y como en España (no sólo) pero hablemos de aquí, la cultura y la urbanidad yacen por los suelos, todo nos dice que una época más ilustrada toca  a su fin. Hallar vecinos toscos o bestias es lo más sencillo.  Como decía Pasolini, verás a tus hijos fascistas (sin saberlo) navegar falsamente felices hacia los mundos de la Nueva Prehistoria. ¡Cuánta lucidez en ese hombre espléndido! Por mi parte, me siento cada vez más ajeno a mi entorno ignaro. Creo que los algo cultos estamos llamados a la extinción y me veo (digamos) como Severino Boecio entre los ostrogodos. “Vltimvs romanorum” El último romano. ¿Qué le importaba a Alarico el humanismo, la sabiduría? En este final de época donde el poder te dice que tienes derecho a todo lo peor, regalo mi cuota de basura y reivindico (como lobo estepario) un razonable elitismo. “Si omnes, ego non”. Si todos siguen el trillado camino, yo no. No me reconozco en este híspido, brutal mundo o época nueva. En este reino zafio de las distintas basuras. No me gusta. No es lo mío. Lo dijo Gil de Biedma: “De la vida me acuerdo, pero ¿dónde está? ” Fin de mundo, fin de época, incultura, burricie, barbarie. ¿Adónde ir? ¿La vieja Tebaida está en el bello Egipto, no sé si ahora mismo recomendable… (“Quedé estremecido por lo limitado que tiene que experimentar el mundo quien se priva del libro” Stefan Zweig.)»

cronologia intermitent del Barça

Quan jo era tan petit que els records eren en blanc i negre i ara no estic segur que siguin records, el pare i el fuster i el transportista... es reunien a la tarda al menjador de casa i escoltaven el futbol en castellà de la ràdio. L'aire feia olor d'arengada i de gespa i de temps que passava sense més conversa que la dels gols que no entraven o dels que es feien, i poca cosa més, perquè calia tenir l'oïda atenta i la imaginació presta. Una altra cosa era la mitja part o els prolegòmens o el xiulet final. I el diumenge següent una altra casa, i una altra.

Poc abans d'arribar a Figueres, vaig entrar al lavabo que hi havia entre els vagons, em vaig vestir de militar i vaig tornar al compartiment. El sentiment de melangia em guanyava, però només eren quatre mesos. En passar per davant del bar, mentre anava a buscar un taxi, vaig veure a la tele del fons el camp de Barça. Continuava a casa.

Un dia que a l'aula érem quatre gats, en aquell institut que en les nits humides feia olor de mar i de tarongina, un alumne adust i solitari va il·luminar la cara quan em va dir que el Barça era el seu pare i la seua mare i em va explicar, ell, que amb prou feines parlava, quatre detalls de la seua història de vingut de fora, prou eloqüent per tal que el pogués comprendre.

Avui, discutien Jordi Barbeta, Lluís Canut, no recordo el tercer, sobre la dimissió encara no concretada de Sandro Rosell i tot l'assumpte. A la nit, amb el president ja dimitit, debat de gala presidit per Cuní. Acrituds, ironia, hipòtesis, malfiances. Pluja d'una setmana i xàfecs intermitents quan toqui.

Deu haver una institució més poderosa, més potent, que el Barça, en aquest país? De poder i economia en sé ben poca cosa, jo. De futbol, no gaire més.

revival (2) o la història de l'ou com balla

Com deia ahir... Passàvem tardes i nits escoltant els mateixos discos perquè en teníem pocs. Una habitació amb un finestral que donava al terrat sense vistes -ni en necessitàvem ni en volíem- i nosaltres que, satisfets, cantàvem -ells més afinats que jo- les lletres que apreníem de memòria, més per repetició que per convicció. Quan venia alguna noia -poques vegades-, canviàvem la música perquè les cançons tenen destinataris diferents. Després, hi tornàvem, i rèiem, i no hi havia més món que el de cada dia.

Passat el temps, segurament encara ens veiem més com al principi de la cançó que com al final, possiblement perquè cap ha arribat a ser notari, i si algú en fos, potser no s'ho creuria.

En la cançó (tradueixo el resum per als anglòfons), Brel explica una història ben precisa. Presenta tres joves de vint anys que, a la nit, després d'haver begut, es burlen dels vells notaris. Temps més tard, els tres joves, esdevinguts notaris, són ridiculitzats pels joves que en el mateix lloc els canten la mateixa lletra que ells havien entonat anys enrere.

identitats

Fa més de dues setmanes que segueixo de forma intermitent una novel·la policíaca d'un autor escocès que situa els seus personatges a Hamburg (no dic res més perquè possiblement aprofitaré el material a dimarts de sang). És la primera obra seva que llegeixo i, més enllà del desenvolupament de la història, m'he trobat amb una sèrie de reflexions sobre Alemanya que m'han semblat força interessants. Es poden compartir o no, però crec que inviten al diàleg. En el fragment de més avall, per exemple, a part del concepte d'identitat en el seu conjunt, m'ha semblat que la visió de la història que s'exposa, i que no és cap novetat, caldria tenir-la ben en compte. I ja en tindria prou, jo, amb una llengua i una cultura. Com sempre, però, el tema de fons és el temps, consideracions sobre el temps, sempre el temps.


—Correcto —dijo Dorn—. El concepto de la identidad alemana es un mito. Un mito que nuestro pintorcillo austriaco de brocha gorda convirtió en una historia falsa hasta que Alemania se la creyó. Una de las lecciones más importantes que he aprendido como historiador es que sólo existe el presente. Sólo el presente tiene una forma inmutable, inflexible; el pasado es lo que nosotros elegimos hacer de él. Nuestro presente moldea la historia, no al revés. Hemos dedicado los últimos dos siglos a reinventar nuestro pasado: a remodelar nuestra identidad cuando nunca la hemos tenido. El hecho es que no existe una raza alemana. Somos una mezcolanza de escandinavos y eslavos, celtas, itálicos y alpinos...; un batiburrillo unido por una lengua y una cultura, no por una etnicidad.


Si algú es vol entretenir a omplir els espais en blanc...:


-Correcte -va dir ..........-. El concepte d'identitat …............... és un mite. Un mite que el nostre …............................ de ….......................... va convertir en uns història falsa fins que …................. se la cregué. Un de les lliçons més importants que he après com historiador és que només existeix el present. Només el present té una forma immutable, inflexible; el passat és el que nosaltres volem que sigui. El nostre present modela la història, no a la inversa. Hem dedicat els darrers ….......... segles a reinventar el nostre passat: a remodelar la nostra identitat sense haver-la tingut mai. El fet és que no existeix una raça ….............. Som una barreja de …........., …..............., …................ i …...........; un poti-poti unit per una llengua i una cultura, no per una etnicitat.

P.S.: Per fi m'he decidit a trucar a ONO. El tècnic m'ha canviat el mòdem que tenia des de l'època de Menta (13 anys, crec). L'artefacte virtual que des d'aquesta mateixa pàgina em serveix per saber la velocitat de connexió m'indica que sobrepasso lleugerament els 12 megues contractats. Per fi torno a ser un ciutadà d'aquest món que no sé si té algun tipus d'identitat diferenciada.

història (provisional) de la vora de la mar

Em va sorprendre i em va fer gràcia una fita situada a la sortida de la urbanització les Oliveres, en el camí-carretera que va de l’Ampolla a la Cala i al Perelló, que podeu veure a la fotografia. No sé si se n’han col·locat altres d’iguals pel terme. Hi ha algun municipi que no sigui històric? Vaig suposar que la finalitat era donar al poble una respectabilitat, un prestigi i un atractiu basat més en el temps passat –com més remot millor- que en la realitat present; diferenciar-lo, potser, dels altres dos pobles esmentats, que sorgiren posteriorment i s’escindiren del nucli primitiu de l’interior, i que ja tenen, per al visitant, l’atractiu de la mar a tocar les cases i tot el que això comporta. El present, que tots els pobles proporcionen, és tangible, immediat, comptable, fàcil de vendre (si no hi ha crisi); el passat, la història, depèn d’allò que queda de les antigues construccions, de la memòria oral i escrita, de les interpretacions, sovint, de les invencions. El passat –la història- és un producte immaterial o volàtil, la seva venda freqüentment és difícil i per això mateix meritòria.

El Perelló és realment un poble amb història antiga, segurament poc investigada encara, per bé que d’un temps ença es multipliquen les iniciatives privades i institucionals, en aquest aspecte, una mostra és la revista, no sé si d’aparició anual o bianual, Memòria del Perelló.

Un dels primers documents importants, el més consistent dels antics, sobre el poble és la seva carta de poblament, de l’any 1294, concedida pel batlle de Tortosa, Bernard de Llebià als vuitanta-quatre habitants del lloc seguint les instruccions de Jaume II. Comença a així:


Noverint universi presentes et posteri quod nos Bernardus de Libiano, bailus in Dertosa pro illustrissimo domino Iacobo, Dei gratia rege Aragonum, Sicilie, Maiorice, Valentie et comite Barchinone ac procurator eiusdem de mandato speciali dicti domini regis continetur per suam literam nobis iniunctam, donamus et concedimus donatione perpetua sicut in carta domini regis continetur, vobis omnibus octuaginta et quator populatoribus et habitatoribus et succesoribus vestris in perpetuam in popula Fontis del Pereylo...

Després vénen les concrecions d’edificacions, pastures, etc., drets, deures... Al final, els límits territorials: del coll de Balaguer al barranc de Fullola (de nord a sud), de Tivissa fins al mar (d’oest a est).

Queden encara descendents directes d’aquests primers pobladors? Us heu fixat en els títols de Jaume II: rei d’Aragó, Sicília, Mallorca i València, comte de Barcelona? I Catalunya? Quins temps aquells en què no calien referèndums! Devia passar pel poble Ramon Llull en aquelles dates durant algun dels seus múltiples viatges? S’hi va aturar algun joglar per fer més lleugera la fatiga de les construccions? Podem imaginat tot el com vulguem. Algú, fins i tot, pot començar una novel·la: segur que si ha fet els cursets corresponents de creació literària a l’Ateneu la podria convertir en un èxit.

Malgrat la destrucció pel bombardeig de la guerra civil, encara queden al poble o als seus voltants algunes edificacions antigues. Si no vaig errat, una de les més apreciades és l’anomenada “torre dels moros”, que sempre s’havia dit que era un lloc de vigilància per advertir de possibles incursions per mar de pirates o similars. Des de la torre hi ha una vista magnífica que permet contemplar, per la part de la costa, des del delta de l’Ebre fins a Tarragona i, en dies claríssims, potser la “mallorquina nau”; a l’interior, les oliveres, els garrofers, les pinedes, les vinyes, els ametllers... En fi, un lloc fantàstic, de llegenda, per deixar volar la imaginació. Des de no fa gaire, però, resulta que se sap que l’origen medieval de la torre i la seva finalitat no eren tals, sinó que el lloc és “simplement” una torre de senyals construïda a meitat del segle XIX, com tantes altres a la península (veure aquí i aquí), i que potser ni tan sols va arribar a funcionar. Em resulta curiós com una construcció tan recent es convertís en una llegenda que només es relaciona amb la realitat en l’aspecte dels senyals. ¿Potser els habitants de l’època, imbuïts de l’esperit romàntic del segle, es van conjurar per negar l’evidència d’una funció prosaica i per explicar als seus descendents un origen i una història més atractiva (gran pel·lícula)? Si va ser així, vam triomfar plenament durant dècades. M’abstindré d’exposar altres hipòtesis més versemblants però no tan boniques.

Ah, la història! Tantes certeses com inexactituds i mistificacions. De tota manera, importa gaire tot això a la majoria de la gent? La torre del Perelló, prescindint del seu origen, continua on la van plantar i continua ser un punt d’atracció històric i de gaudi per a indígenes i forasters; això sí, una mica menys romàntic si no es vol negar l’evidència. Res no és perfecte.