identitats

Fa més de dues setmanes que segueixo de forma intermitent una novel·la policíaca d'un autor escocès que situa els seus personatges a Hamburg (no dic res més perquè possiblement aprofitaré el material a dimarts de sang). És la primera obra seva que llegeixo i, més enllà del desenvolupament de la història, m'he trobat amb una sèrie de reflexions sobre Alemanya que m'han semblat força interessants. Es poden compartir o no, però crec que inviten al diàleg. En el fragment de més avall, per exemple, a part del concepte d'identitat en el seu conjunt, m'ha semblat que la visió de la història que s'exposa, i que no és cap novetat, caldria tenir-la ben en compte. I ja en tindria prou, jo, amb una llengua i una cultura. Com sempre, però, el tema de fons és el temps, consideracions sobre el temps, sempre el temps.


—Correcto —dijo Dorn—. El concepto de la identidad alemana es un mito. Un mito que nuestro pintorcillo austriaco de brocha gorda convirtió en una historia falsa hasta que Alemania se la creyó. Una de las lecciones más importantes que he aprendido como historiador es que sólo existe el presente. Sólo el presente tiene una forma inmutable, inflexible; el pasado es lo que nosotros elegimos hacer de él. Nuestro presente moldea la historia, no al revés. Hemos dedicado los últimos dos siglos a reinventar nuestro pasado: a remodelar nuestra identidad cuando nunca la hemos tenido. El hecho es que no existe una raza alemana. Somos una mezcolanza de escandinavos y eslavos, celtas, itálicos y alpinos...; un batiburrillo unido por una lengua y una cultura, no por una etnicidad.


Si algú es vol entretenir a omplir els espais en blanc...:


-Correcte -va dir ..........-. El concepte d'identitat …............... és un mite. Un mite que el nostre …............................ de ….......................... va convertir en uns història falsa fins que …................. se la cregué. Un de les lliçons més importants que he après com historiador és que només existeix el present. Només el present té una forma immutable, inflexible; el passat és el que nosaltres volem que sigui. El nostre present modela la història, no a la inversa. Hem dedicat els darrers ….......... segles a reinventar el nostre passat: a remodelar la nostra identitat sense haver-la tingut mai. El fet és que no existeix una raça ….............. Som una barreja de …........., …..............., …................ i …...........; un poti-poti unit per una llengua i una cultura, no per una etnicitat.

P.S.: Per fi m'he decidit a trucar a ONO. El tècnic m'ha canviat el mòdem que tenia des de l'època de Menta (13 anys, crec). L'artefacte virtual que des d'aquesta mateixa pàgina em serveix per saber la velocitat de connexió m'indica que sobrepasso lleugerament els 12 megues contractats. Per fi torno a ser un ciutadà d'aquest món que no sé si té algun tipus d'identitat diferenciada.

de la tauromàquia: comença la festa

Avui, mentre els equips d’Espanya i de Suïssa de la copa Davis de tennis, tots dos vestits de vermell passió i blanca innocència, comencen a jugar-se el passi a la següent ronda a la plaça de toros de La Ribera de Logroño, els diaris van plens d’opinions sobre la festa organitzada al Parlament de Catalunya sobre les corridas de toros.

Avui, mentre la televisió ens ofereix els partits de la copa Davis d’Espanya contra Suïssa –blanc innocència i vermell passió- des de la plaça de toros de La Ribera, a Logroño, els mitjans de comunicació van plens d’informacions i comentaris sobre la iniciativa veloç com la llum, sense necessitat d’escoltar experts, dels representants polítics de madrilenys i valencians de declarar la corrida patrimoni cultural i, entenc, de protegir-la. Reacció primària i lògica identitària a l’enrenou català a la qual se sumaran altres comunitats en un futur pròxim.

Avui, mentre vermells passió i blans innocents –qui és qui?- busquen sobreviure, no parlaré sobre els toros, no donaré la meva opinió una altra vegada –a qui li importa?-, no comentaré les intervencions dels experts o aficionats que han estat cridats al Parlament per divertir els nostres representants en un parèntesi a la seva avorrida i pretesament productiva activitat quotidiana. Avui només em queixaré de l’oportunisme, incompetència i –no m’atreveixo a dir prevaricació- desviació de funcions dels nostres polítics que, insensibles als problemes urgents que afecten realment als seus representats, converteixen l’hemicicle en una festa de banderilles i ablacions en lloc de legislar amb silenci i rapidesa.

Avui, apassionat i innocent, no em queixaré que els periodistes hagin articulat escrits festius amb motiu de la festa del Parlament. Com els puc retreure que diguin la seva i ironitzin sobre un tema presentat amb tantes dosis de flolklorisme i teatralitat? En canvi, els criticaré que no hagin recordat, ni tan sols de passada, que els parlamentaris han d’anar per feina i que, en la mesura del possible, han de ser eficaços i discrets i que no és propi de la seva funció magnificar un tema menor i intentar dissimular els temes importants del país.

Avui, momentàniament més apassionat que innocent, demanaré una vegada més als nostres representants –els representants reaccionaris d’altres territoris ja s’ho faran- que siguin professionals i no organitzin festes impròpies en la situació de crisi que la seva mateixa incompetència a ajudat a crear.

P S:
Finalment, totalment innocent, torno als periodistes: calia que mestre Cuní –s’ha d’estar al dia- s’afegís a la polèmica, més identitària que altra cosa, i preguntés a mestre Puyal la seva opinió sobre el tema? És clar que el doctor Puyal (properament en aquesta plaça) és gat més vell que mestre Cuní i sap com torejar preguntes incòmodes.

interpretacions identitàries

...s’hi ha trobat el cadàver d’una dona morta.
(del Telenotícies d’avui)

En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.

Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:

1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.

En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.


P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!

percentatges identitaris

Tal dia com avui, o qualsevol altre de fa 50 anys, Raimon va escriure “Al vent”. Tenia 18 anys i havia anat en moto, en una Vespa. Temps després, alguns van, vam, agafar aquesta cançó vitalista i elemental, monoteista i panteista com un més dels senyals de recuperació de la llengua i la cultura en l’àmbit popular. No sé si la gent que ara té vint anys, o trenta o quaranta, ha escoltat o escolta la cançó i si li suggereix alguna cosa. A mi em continua agradant la seva força i, a més, la relaciono –faig servir paraules conegudes- amb un temps i un país, des de la meva perspectiva, és clar.



Continuant amb un dels temes del post anterior, cada cop tinc menys clar el concepte de cultura i d’identitat col·lectives. I és que ja em costa trobar la pròpia identitat, i veig, escolto i llegeixo que també passa el mateix a molta gent. On es pot trobar la identitat nacional? En uns història comuna? Comuna de qui? En un Estatut, màxima representació articulada de la voluntat popular (?) del qual dubto que ni el més optimista o el més babau (mentiders a part) es pugui sentir moderadament orgullós? En una ètnia? Què cony és una ètnia? En la geografia? En les creences religioses? Alguns ho tenen massa clar, això de les religions. En la música o les cançons? En la literatura? En els castellers? En el Barça? En Crackòvia? En la cuina? ...? Si ara, sense deixar-me gaire temps per pensar, algú em preguntés: “però alguna cosa hi deu haver inqüestionable, oi?”, segurament li respondria que la llengua, que va més enllà de fronteres, però tampoc no ho sé. Tots els que tenen l’anglès com a llengua materna se senten partícips d’una cultura i d’una identitat determinada? I en castellà? Una mica de tot, doncs?

Possiblement, com gairebé en tot, la pertinença a una cultura i l’assumpció d’una identitat col·lectiva té molts elements subjectius o, si més no, percentuals, per molt que diguin el contrari teòrics, polítics i gents vàries de bona i mala fama i fe. Si voleu en podem parlar en algun moment en què m’hagi passat aquest escepticisme transitori que no crec que em duri més de cinquanta minuts, però que és cíclic.

identitats blocaires

Veig que de moment els contestadors de l'enquesta de l'esquerra són partidaris d'un post per lleugera majoria que no sé si estaré en condicions de poder escriure els propers dies. La senyora Marisol Ferrara (apa, ja tens el nom als buscadors) m'ha dit, després de més de mitja hora de conversa amable que si no puc connectar és perquè el meu router (es diu així?) no és de ONO i que ha de venir un tècnic particular a solucionar-me el problema. No ha valgut de res explicar-li la meva fidelitat a Menta -que em va proporcionar el router original-, a Auna i finalment a la companyia de la qual ella forma part, darrera propietària de la meva línia de banda ampla. Què puc fer, em dono de baixa d'ONO i immediatament em dono d'alta i que instal·lin el seu mòdem a la moda? En fi, que l'assumpte -i no m'allargaré amb raonaments- és d'una certa complexitat sobretot quan es tracta d'argumentar amb algú que té arguments de fàbrica. Finalment, malgrat la meva inutilitat tècnica, ja veieu que he aconseguit solucionar momentàniament el problema de connectivitat. De tota manera, no estic segur que els propers dies no hagi de fer una aturada tècnica més o menys obligada per problemes diversos, cosa que no voldrà dir que si no bloquejo és que no existeixo. Encara que... jo pere, també conegut com a saragatona, existeixo sense bloc? Ah, terrible dilema, el de les identitats i les existències.

identitats

José Félix Tezanos es refereix a tota Espanya, no sé si els seus estudis tindrien el mateixos resultats a Catalunya, suposo que sí:

Fíjese, cuando se pregunta a los jovenes cuáles son las categorías que les hacen sentirese identificados con los demás, la primereas son la tres G.
¿Que son...?
La edad (o sea, la generación), los gustos y el género. Y la tendencia histórica de estas variables es ascendente, mientras van perdiendo peso la identificación territorial y las ideologías. Cuestiones importantes como la clase, la ideología o la profesión aparecen muy abajo en la lista, y la religión, casi al final.

Em pregunto si aquestes categories identificatives es podrien aplicar en més o menys mesura en totes les franges d’edat. Em pregunto si realment, a totes les edats, va baixant el nombre de resistents territorials i ideològics (quin territori? quina ideologia?). Em pregunto si realment les religions –no la religió- van de baixa. Em pregunto si les preguntes que em faig –ens fem- van més enllà –tiro llarg- d’un horitzó a quatre anys vista. Em pregunto (aquesta és una pregunta col·lateral) si molts joves s’adonen que el seu nivell de consum és possible i satisfactori perquè la seva edat d’emancipació s’ha retardat i que, malgrat les aparences, ja no pertanyen a les classes mitjanes del seu pares. Massa preguntes –i moltes més de possibles; això sí, sense cap importància- per a respostes incertes i variables.

Surto a veure que passa pel barri i per la ciutat, i a la vora de casa em trobo una mostra identitària incipient, innocent i en procés d’aprenentatge que podeu veure en el vídeo de més avall; és de la discreta festa major de la dreta de l’Eixample que, si no m’equivoco, va per la setena edició. Encara al barri, una altra mostra identitària: l’ou com balla de l’església de la Concepció, que deu ser l’ou menys visitats de tots els que pugen i baixen. A l’església de santa Anna, una de les meves preferides, l’aigua a penes puja i l’ou se’l deu haver emportat algun fetitxista; una noia, acompanyada per un guitarrista, canta cançons tradicionals a l’altar: compto –i m’incloc- vuit persones de públic; al final desisteix.

A Eurovisió, la qüestió identitària funciona perfectament: em miro una estona les votacions i veig que l’experimentat comentarista de TV1 endevina gairebé totes les puntuacions.