Com deia ahir... Passàvem tardes i nits escoltant els mateixos discos perquè en teníem pocs. Una habitació amb un finestral que donava al terrat sense vistes -ni en necessitàvem ni en volíem- i nosaltres que, satisfets, cantàvem -ells més afinats que jo- les lletres que apreníem de memòria, més per repetició que per convicció. Quan venia alguna noia -poques vegades-, canviàvem la música perquè les cançons tenen destinataris diferents. Després, hi tornàvem, i rèiem, i no hi havia més món que el de cada dia.
Passat el temps, segurament encara ens veiem més com al principi de la cançó que com al final, possiblement perquè cap ha arribat a ser notari, i si algú en fos, potser no s'ho creuria.
En la cançó (tradueixo el resum per
als anglòfons), Brel explica una història ben precisa. Presenta
tres joves de vint anys que, a la nit, després d'haver begut, es
burlen dels vells notaris. Temps més tard, els tres joves,
esdevinguts notaris, són ridiculitzats pels joves que en el mateix lloc els canten
la mateixa lletra que ells havien entonat anys enrere.
4 comentaris:
Com m'agradava i agrada encara Brel. Ell, no cantaba, deia les cançons.
A mi també m'agrada Brel i recordo aquella època com si fos una altra vida, de tant lluny...
I tens raó, encara ens veiem com al principi de la cançó, només que si t'he de dir la veritat, no riem tant. Que no vol dir que no riem, eh? Potser l'error és que ara el nostre món ja no és el de cada dia. L'hem eixamplat massa. Notaris no som, no, ni en tenim cap ganes... però se'ns ha perdut alguna cosa més junt barrejat amb uns quants riures.
No som notaris però sí ex-funcionaris, al menys uns quants. Per cert, fa un temps em vaig trobar un antic company i em va dir que enyorava aquells anys en els quals tenia ganes d'arribar a casa per tal de tornar a escoltar aquell disc que s'havia comprat, una vegada i una altra. Com en aquells anys no es torna a riure mai, tot i que sempre es pot riure amb ganes, és clar.
Això mateix, Francesc, interpretava i vivia.
Tan lluny i a la cantonada, Carme.
Sí que ens pensem més el riure, són coses del temps, del nostre i del que vivim. I la qüestió no és tan perdre, sinó pensar que no ho trobarem. en fi...
Júlia, ja els agradaria als exfuncionaris (i funcionaris en actiu, tret de deshonroses excepcions, tenir una desena part dels guanys dels notaris i poder riure quan parlen de les pensions públiques, com riuen els notaris.
Continuarem rient, però.
Publica un comentari a l'entrada