...
Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps
de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci
de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels
pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per
cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.
Antoni Puigverd
Després de tanta insistència aparent, podria sembla que
m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua
intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em
crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd,
d'un article que comparteixo en altres aspectes.
He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les
mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em
transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys
després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del
llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en
castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora.
Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun
mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà,
sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les
misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en
castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en
castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia,
però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina,
impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs,
ni de la Rodoreda...
Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el
ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un
rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms
dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I
els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien
assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la
dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna
circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com
gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello
o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les
botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa
petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom
parlava català amb tothom.
De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no
en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al
carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer,
i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot
aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble,
el que feia la gent, era més o menys popular.
Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del
castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada
següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens
portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el
poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.
Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten
moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i
coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la
guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que
pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters,
dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres
oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen
haver après moltes de noves.
4 comentaris:
tens tota la raó, el castellà quan jo era menut es parlava poc, i en canvi el català que es parlava era molt més ric en vocabulari. Dit això, tot el reconeixement a Raimon i a altres de la Nova Cançó que varen fer molt per la llengua, i respecte absolut per la posició de Raimon amb el tema de la independència.
Si es fes un 'hastagg': tot som Raimon i no tenim clar lo de la independència, potser hi hauria més adhesions de les que sembla.
Qui és que té clara alguna cosa, Francesc, sobretot si en aquest tema parlem de futur?
Sobre la Cançó, crec que més que per la llengua van fer per la cultura, per la normalització del país, per la recuperació de l'autoestima... Raimon, a més, va difondre i popularitzar poetes catalans desconeguts per molta gent; una gran tasca.
Em sorpren que no comentis si els mots nous son alemanys, anglesos o castellans com que "segur que no son catalans."
no sabria concretar-ho amb la mínima precisió. Hi ha de tot: manlleus, neologismes...
Publica un comentari a l'entrada