20.4.10

de vegades un (hom?) es conformaria (resignaria, arranjaria, arreglaria?) només amb (?) la lectura

Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també Toutain i Pericay) –i després hi aprofundiré- és que hi ha d’haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d’unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també un llenguatge (té una base natural), i que la norma –sent en part convenció i artifici- serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s’allunyi de la intuïció dels parlants.

(pàg. 37)

No sé si he triat un bon paràgraf per (per a?) simplificar el tema central del llibre d’Albert Pla, titulat Això del català .Podem fer-ho més fàcil? Entenc, però, després d’un fullejat dispers i incomplet i d’aturar-me en algunes de les qüestions plantejades o que planegen en el llibre, que la proposta de l’autor, més lingüista que filòleg, és la d’insistir una altra vegada (en) que ja va sent hora no tant de simplificar la llengua escrita o oral en un sentit empobridor com de fer-la -ell ho diu al títol- més raonable -anava a escriure més racional-. Que la seva proposta tirarà endavant , a mi em sembla evident; però entenc que la qüestió a plantejar-se és com i, sobretot, quan, perquè si els passos necessaris per aconseguir una llengua “moderna” tarda massa i no s’arriba a un cert consens en el seu ús en els diversos registres possibles, es pot acabar –o continuar- una altra vegada amb uns situació d’integristes i dissidents –i altres variants- que suposi una involució que recordi les tertúlies dels de les “es” i dels de les “as” en les quals alguns dels homes de la Renaixença discutien sobre el futur escrit de la llengua.

En fi, segurament exagero i la majoria de la gent no dóna més importància a la llengua que parla o que escriu que al fet de beure’s un got d’aigua: parlar (escriure?), com beure (aigua?), és una necessitat que tothom satisfà sense plantejar-se per quina raó ho fa: és una qüestió de supervivència. Tot i així, és possible que no hi hagi cap territori lingüístic amb tants episodis d’esquizofrènia a l’hora de fer servir un instrument de comunicació que, millor o pitjor, un aprèn des (de) que neix -i no dic res dels que l’aprenen més tard-. Som un poble tot de preguntes i alguna rebel·lió: Ho he dit bé o és un castellanisme? Aquest m’ha mirat malament: porto una taca al jersei o ja se m’ha tornat a escapar la paraula barco? Doncs jo dic barco perquè em surt dels collons i perquè al meu poble, que és de mariners, tothom ho diu. M’han assegurat que ja puc dir caldo; tants anys patint sequera! Hauria de posar el signe d’interrogació també al principi? Per què aquest escriu esadir i aquest altre és a dir? I si escrivís aquesta nota per penjar a l’ascensor en castellà? El diccionari diu això, però l’any passat deia allò i aquell, que sembla que n’entén diu que sí, però que... Han acabat finalment de disseccionar la nostra llengua o l’estan dissecant?

Massa tard com sempre, m’adono que hauria de parlar del llibre, però, no és això el que he fet? Parlar d’un llibre no és dialogar amb ell? Bé, si cal puc monologar. El llibre consta de dues parts. En la primera, “Per una normativa del segle XXI”, l’autor repassa i opina sobre els debats de la llengua als mitjans, parla del català a l’ensenyament, indica els obstacles per a la reforma normativa i concreta alguns punts de la normativa que cal revisar. La segona part la formen un total de 85 articles seus publicats a la premsa sobre temes diversos relacionats amb la llengua.

A mi, el llibre –he dit que el prologa Joan Solà?- m’està agradant, el trobo molt ben estructurat, amb plantejaments clars i suggeriments i solucions interessants per bé que discutibles o opinables, però d’això es tracta (i reso perquè no passi casualment per aquí l’Albert Pla perquè ja em veig aquestes anotacions plenes de vermells, o potser no). Com que som a la vora de Sant Jordi, penso si és un llibre per regalar o per comprar-se. Jo diria que sí, però compte, que la finalitat no és que els lectors, com si fos una gramàtica o un manual d’escriptura acabin dominant un català més fàcil del que han estudiat, sinó, repeteixo, plantejar la situació actual de la llengua i del llenguatge (calia repetir la contracció del?) i oferir propostes. En alguns punts de la primera part, el parlant o l’escriptor “normal” pot arribar a pensar: “Ostres no sabia que ho havia de dir o escriure així, m’estic perdent.” Paciència, que no es capfiqui en la seva (meva, nostra) ignorància, que vagi continuant la lectura fins a les amenes “terrassetes” i que pensi que arribarà un dia, si abans l’anglès no s’ha apoderat del món, que parlar i escriure en català seguint les normes (uf!) serà com bufar i fer ampolles. És possible que el lector actual no arribi a veure aquest moment, però que tingui la certesa que el fruiran els seus fills o els seus néts, sempre, insisteixo, que encara quedi català per parlar i escriure, que això de les llengües, com se sap, també s’acaba i algunes vegades fins i tot es veu venir. Mentrestant, es tracta de gaudir del moment, és a dir, de la llengua, sense (massa) complexos. Bé, posar-hi una mica de bona voluntat sempre va bé.

Ah, editorial Columna.

Joan Calsapeu escriu sobre el mateix llibre.


Carta a "La Vanguardia" d'avui sobre el llibre, i resposta al mateix diari.

Encara resultarà que el llibre serà un èxit -relatiu?- de vendes.

7 comentaris:

iruna ha dit...

ja comences amb "de vegades". jo escric "a vegades", i em sembla que és "incorrecte", però se'm fa tan estrany escriure "de vegades" quan no ho dic mai així que em sento més còmoda escrivint "estrany".

en canvi, ara mateix t'he escrit que se'm fa "estrany", quan penso que segurament de veu t'hagués dit "raro", però, tot i la contradicció, també se'm faria estrany escriure "se'm fa raro", i ara penso que ni així ho diria i que potser d'escriure-ho, o de llegir-ho, o per la influència de l'esquizofrènia que comentes o vés a saber, m'he anat acostumant a pensar que "se'm fa estrany" i no raro, i així ho acabo escrivint.

m'he enredat bastant, però ho he fet per posar exemples en relació a això que dius, pere.

a veure... si llegís (mira, no sé ni com ho diria, això, lliggués? llegigués? llegís mateix?)... ja hi som, i ara, què? paro d'escriure perquè no sé com fer-ho? o m'agafo a "llegís"? posem "llegís", va... pos (ui... tant se val), si llegís en un diccionari que "a vegades" és "acceptable", ho escriuria amb més comoditat, amb més confiança, no em sabria greu escriure-ho cada vegada que ho faig, no pensaria que potser estic sent massa tossuda insistint a escriure com parlo sense cedir a una senzilla preposició, perquè si l'aicard o la sara s'hi troben i em pregunten com escriure-ho, jo no els diré que escriguen (aquí sí que ho escric tranquil·lament amb e i no amb i, perquè algú ha col·laborat a facilitar-ho amb los arguments de l'oriental-occidental)... no els diré que escriguen "a vegades", jo els contestaré "de vegades", "encara que natros diem a vegades", perquè si m'ho pregunten és que volen saber-ho... esquizofrènic, sí, però és això el què els diria, com si escriuen colegi sense ela geminada o savata amb ve baixa.

estic d'acord amb tu que esta situació-vivència de la llengua és complicada.

allà on diu "que la norma (...) serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s'allunyi de la intuïció", penso que és d'agrair tots los esforços que fan per (a?) facilitar-la, i també els que fan/feu per a prendre consciència de com parlem i escrivim i de quines són les nostres "intuïcions", perquè "a vegades" la intuïció tampoc sap ben bé on agafar-se.

si som esquizofrènics però de tant en tant (mos) podem explicar per què ho som, potser portarem millor "la malaltia": la viurem amb més (auto)comprensió i podrem també advertir els nostres "fills" (de sang o sense sang), i ells ja aniran decidint si escriuen "a vegades", "de vegades" o vés a saber.

(te comento poquíssim i quan ho faig sempre em passo de la ratlla i massa impulsivament)

bona nit, pere

Júlia ha dit...

La llengua catalana és com el tema del Barça, s'hi barregen massa aspectes extralingüístics... De vegades els intents de simplificació no fan res més que complicar el tema, encara més si ens situem en un context cultural en el qual es volen respectar tant les 'diferències' quan, de fet, tot s'està unificant ben depressa.

Sobre l'esquizofrència lingüística, també ens mirem el melic, hi ha molts casos iguals o molt pitjors que el nostre: llengües que s'entenen parlant però escriuen en alfabets o ortografies diferents per 'diferenciar-se', menyspreus diversos, dialectes molt menystinguts fins i tot pels mateixos autòctons, guilladura pel 'purisme'... és un tema molt poc conegut aquest perquè, malauradament, no se'n parla gairebé gens -enlloc-.


Fins i tot el mateix concepte de 'llengua' està en crisi.

el llibreter ha dit...

Cal afegir la inseguretat dels qui tenim l’espanyol com a llengua materna: a mi, per exemple, no em serveix de gaire que una expressió catalana em “soni” bé o no per escriure-la o dir-la. Avui mateix m’agafaré un exemplar del llibre, a veure si m’ajuda a relativitzar aquesta inseguretat. Gràcies per parlar-ne.

Salutacions cordials.

Clidice ha dit...

ai! prou pena passo amb les angoixes per no parlar-lo ni escriure'l "com cal", ara només em faltarà que m'ho facin canviar :(

res, una de lladres i serenos ^^

pere ha dit...

M'encanta que em comentis impulsivament, no que ho facis poquíssim, iruna :-)
Quan copiava el petit fragment del llibre de l'albert Pla, pensava que la intuïció dels parlants a vegades (moltes vegades)no és gaire intuïtiva, sobretot a causa de les pors que ens produix la llengua i que alguns fomenten. Tu, en canvi -recorda que et llegeixo-,tens aquest do de la llengua que pensa Pla que és més universal, i no només això sinó que fas servir l'estàndard territorial amb molt bon criteri (excepte les savates), cosa que afegeix un plus, al menys per a mi, al que dius.
Qui sap si tu i jo algun dia farem una mena de diàleg que titularem, plagiant Coromines: "Converses filològiques que aspiren a desfer esquizofrènies des de la virtualitat nocturna".
Una abraçada

Quan parlo d'esquizofrènia lingüística, Júlia, no em refereixo a la situació objectiva (o subjectiva) de la llengua, sinó a l'estat dels parlants que sovint miren de reüll el seu entorn abans de deixar anar determinades paraules o envermelleixen quan s'adonen que han fet servir un mot o una construcció que els sembla no normativa, però que tampoc no saben si ho és perquè el que ahir era "correcte" avui ja npo ho és i demà no se sap. Hi ha cap país en què tanta gent parli de la seva pròpia llengua?
Certament, la crisi s'apodera de tot. Ens agrada.

De tota manera, llibreter, els que vénen d'una altra llengua, potser no tenen la intuïció (?) dels autòctons, però en canvi, tampoc no tenen alguns dels seus condicionaments.
A veure que et sembla el llibre. Espero que no et creï més dubtes dels necessaris, que és una de les possibilitats dels llibres sobre la llengua en l'actualitat a causa del seu plantejament de diveses hipòtesis i de solucions obertes i discutibles.
Bona diada :-)

Ho veus, Clidice, d'això volia parlar. La llengua que parlem o escrivim aconsegueix crear-nos sensacions d'angoixa o d'inseguretat. No pot ser. No hauria de ser, al menys per aquells que únicament volen comunicar-se.
Ei, que jo també en compraré alguna de lladres i serenos.

el llibreter ha dit...

Per culpa teva vaig per la pàgina 115! Malgrat la feinada de Sant Jordi ;-) I sí, es ven força bé.

Salutacions cordials.

pere ha dit...

Benvolgut llibreter,
Imagino que ja has acabat la pàgina dels guionets (per què no guions?)i potser has arribat a les conclusions.
Em plau ser el culpable que el meu suggeriment t'hagi proporcionat moments de descans en la feixuga (pesada), però, agradable i agraïda tasca de preparar el Sant Jordi. :-)
Bona diada!