de vegades un (hom?) es conformaria (resignaria, arranjaria, arreglaria?) només amb (?) la lectura

Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també Toutain i Pericay) –i després hi aprofundiré- és que hi ha d’haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d’unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també un llenguatge (té una base natural), i que la norma –sent en part convenció i artifici- serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s’allunyi de la intuïció dels parlants.

(pàg. 37)

No sé si he triat un bon paràgraf per (per a?) simplificar el tema central del llibre d’Albert Pla, titulat Això del català .Podem fer-ho més fàcil? Entenc, però, després d’un fullejat dispers i incomplet i d’aturar-me en algunes de les qüestions plantejades o que planegen en el llibre, que la proposta de l’autor, més lingüista que filòleg, és la d’insistir una altra vegada (en) que ja va sent hora no tant de simplificar la llengua escrita o oral en un sentit empobridor com de fer-la -ell ho diu al títol- més raonable -anava a escriure més racional-. Que la seva proposta tirarà endavant , a mi em sembla evident; però entenc que la qüestió a plantejar-se és com i, sobretot, quan, perquè si els passos necessaris per aconseguir una llengua “moderna” tarda massa i no s’arriba a un cert consens en el seu ús en els diversos registres possibles, es pot acabar –o continuar- una altra vegada amb uns situació d’integristes i dissidents –i altres variants- que suposi una involució que recordi les tertúlies dels de les “es” i dels de les “as” en les quals alguns dels homes de la Renaixença discutien sobre el futur escrit de la llengua.

En fi, segurament exagero i la majoria de la gent no dóna més importància a la llengua que parla o que escriu que al fet de beure’s un got d’aigua: parlar (escriure?), com beure (aigua?), és una necessitat que tothom satisfà sense plantejar-se per quina raó ho fa: és una qüestió de supervivència. Tot i així, és possible que no hi hagi cap territori lingüístic amb tants episodis d’esquizofrènia a l’hora de fer servir un instrument de comunicació que, millor o pitjor, un aprèn des (de) que neix -i no dic res dels que l’aprenen més tard-. Som un poble tot de preguntes i alguna rebel·lió: Ho he dit bé o és un castellanisme? Aquest m’ha mirat malament: porto una taca al jersei o ja se m’ha tornat a escapar la paraula barco? Doncs jo dic barco perquè em surt dels collons i perquè al meu poble, que és de mariners, tothom ho diu. M’han assegurat que ja puc dir caldo; tants anys patint sequera! Hauria de posar el signe d’interrogació també al principi? Per què aquest escriu esadir i aquest altre és a dir? I si escrivís aquesta nota per penjar a l’ascensor en castellà? El diccionari diu això, però l’any passat deia allò i aquell, que sembla que n’entén diu que sí, però que... Han acabat finalment de disseccionar la nostra llengua o l’estan dissecant?

Massa tard com sempre, m’adono que hauria de parlar del llibre, però, no és això el que he fet? Parlar d’un llibre no és dialogar amb ell? Bé, si cal puc monologar. El llibre consta de dues parts. En la primera, “Per una normativa del segle XXI”, l’autor repassa i opina sobre els debats de la llengua als mitjans, parla del català a l’ensenyament, indica els obstacles per a la reforma normativa i concreta alguns punts de la normativa que cal revisar. La segona part la formen un total de 85 articles seus publicats a la premsa sobre temes diversos relacionats amb la llengua.

A mi, el llibre –he dit que el prologa Joan Solà?- m’està agradant, el trobo molt ben estructurat, amb plantejaments clars i suggeriments i solucions interessants per bé que discutibles o opinables, però d’això es tracta (i reso perquè no passi casualment per aquí l’Albert Pla perquè ja em veig aquestes anotacions plenes de vermells, o potser no). Com que som a la vora de Sant Jordi, penso si és un llibre per regalar o per comprar-se. Jo diria que sí, però compte, que la finalitat no és que els lectors, com si fos una gramàtica o un manual d’escriptura acabin dominant un català més fàcil del que han estudiat, sinó, repeteixo, plantejar la situació actual de la llengua i del llenguatge (calia repetir la contracció del?) i oferir propostes. En alguns punts de la primera part, el parlant o l’escriptor “normal” pot arribar a pensar: “Ostres no sabia que ho havia de dir o escriure així, m’estic perdent.” Paciència, que no es capfiqui en la seva (meva, nostra) ignorància, que vagi continuant la lectura fins a les amenes “terrassetes” i que pensi que arribarà un dia, si abans l’anglès no s’ha apoderat del món, que parlar i escriure en català seguint les normes (uf!) serà com bufar i fer ampolles. És possible que el lector actual no arribi a veure aquest moment, però que tingui la certesa que el fruiran els seus fills o els seus néts, sempre, insisteixo, que encara quedi català per parlar i escriure, que això de les llengües, com se sap, també s’acaba i algunes vegades fins i tot es veu venir. Mentrestant, es tracta de gaudir del moment, és a dir, de la llengua, sense (massa) complexos. Bé, posar-hi una mica de bona voluntat sempre va bé.

Ah, editorial Columna.

Joan Calsapeu escriu sobre el mateix llibre.

Carta a "La Vanguardia" d'avui sobre el llibre, i resposta al mateix diari.

Encara resultarà que el llibre serà un èxit -relatiu?- de vendes.