No diré que em preocupa excessivament perquè assumeixo que els fets són els que són i que tots, jo el primer, podem adduir que són temps de presses encara que no sigui fàcil de concretar on anem amb tanta pressa, però...
Però el que em sembla curiós –utilitzo el mot com un eufemisme de connotacions genèriques- és dir que les nostres faltes d’ortografia i els nostres trontollaments estructurals o conceptuals queden compensats per la frescor i sinceritat (?) i la immediatesa inevitable que exigeixen els nostres apunts blocaires. Jo, ni que sigui per edat, reivindico els mustis, els lents, els reflexius no necessàriament encertats en les seves reflexions. I si algú, a causa dels temps, té una mica de mala consciència perquè s’adona que no pot comunicar amb l’elegant Times new roman el que li surt del cervell sense cometre transgressions lingüístiques no premeditades, sempre és a temps de deixar fixades les seves consideracions de “rabiosa” actualitat a traves de l’oralitat més immediata; jo me l’escoltaré amb molt de gust. Reivindico la llengua oral en directe o a distància amb tota la seva multiplicitat i llibertat i reivindico la llengua escrita tan transgredida com es vulgui, fins al punt de fer-la inintel·ligible (que no sol ser el cas), sempre que sigui el fruit d’una tria conscient i no el resultat d’un vessament mental espontani , i campi qui pugui, exposat en negre sobre blanc (o els colors que sigui, que amb això dels blocs les opcions de lletra i fons són gairebé infinites).
En fi, no em feu gaire cas i sigueu comprensius, que aquesta meva dèria de deixar cada dia quatre ratlles al bloc em porta a escriure d’una manera poc elegant i irreflexiva –pur vessament mental espontani-, ben bé a raig, com ho feia Maragall. És clar que si ho penso bé, cosa difícil perquè el temps se m’escola sense pietat i pretenc ser immediat, fresc, interactiu i amb ganxo, no sigui cosa que em quedi obsolet –i, a més, no sóc professional pagat-, potser Maragall tampoc no escrivia gaire a raig:
...Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.
Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per si mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l’aparició d'aquestes paraules, i desprès en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d’ésser reprimir el desig prematur de parlar, la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho, el segon és dir-ho per una necessitat d’expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressi mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l’encisà reveladora, que el penetrà i es féu d 'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment...
Joan Maragall: “Elogi de la poesia” (22/11/1907)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
De vegades sí que escrivia 'massa a raig' i d'aquí venen algunes mancances en l'obra del poeta, ben perceptibles i poc comentades, ja que encara sembla que no puguem tocar els 'grans'.
aquest ratolí que tens aqui em fa posar nerviosa anant amunt i avall mentre llegeixo... finalment ara sembla que s'ha posat a dormir. ara ja no mareja, però...
estic d'acord en què l'espontanietat no compensa les faltes d'orotgrafia, si és que és això el que dius...
les meves faltes d'ortografia són autèntiques! hi penso i ho repenso, però és que ja no en sé més!
:-)
com la kika les meves faltes són autèntiques, no dono per més :) tot i que gràcies als de vosaltres que teniu l'amabilitat de corregir-me en vaig aprenent :)
a raig i amb faltes d'ortografia... jo tampoc tinc remei... però tinc un bon amic que em corregeix...
uf, penso que si els brisalls no fossin a raig ja no serien el que són... no sé...
en fi, un petonàs, a raig, ben gran, i sense faltes d'ortografia
Els grans sempre fan una mica de por: són tan grans! Però els podem tocar; per què no, Júlia?
Pobre, innocent i incomprès ratolí. Què hi puc fer si ha vingut a parar aquí?
Que no, kika, que les faltes d'ortografia es poden corregir fàcilment, una altra cosa és la morfosintàxis, la coherència, la cohesió, etc. Això ja costa més.
Va, va, Clidice, que ja saps que no és això. Que si l'ortografia no ens funciona algun cop és perquè tenim pressa, perquè volem comunicar, etc. En fi, que et diré que tu no sàpigues.
Mar, quina dèria que teniu a portar-me la contrària. Ho veus com no fas faltes d'ortografia que, insisteixo, són només una part de la llengua, la més fàcilment detectable i esmenable.
Quant als brisalls, no ho discutiré, tu ets la mestra :-)
petó corregit i augmentat!
Publica un comentari a l'entrada