-El 16 de gener de 1716, és a dir, tal dia com avui (jo sempre vaig amb retard) d’ara fa 291 anys, es va promulgar el Decret de Nova Planta que afectava Catalunya, els dels altres territoris de la Confederació foren anteriors.
-Si que vas lluny –sento que diu algú.
-Bé, no es tractava de recuperar la memòria històrica? La meva memòria, tan escassa per segons quins temes, en aquestes coses funciona perfectament. No veig que el temps, aquest concepte tan incorpori, tingui fronteres conegudes ni que la història tingui aturadors, en tot cas tergiversacions i distorsions.
-Molt bé, d’acord. I de què et serveix recuperar la memòria històrica? –pregunta el mateix d’abans, o potser un altre.
-La veritat és que de poca cosa. És tracta simplement de fer un exercici per tal de mantenir en forma el cervell; que diuen que a certa edat comença a atrofiar-se. Repassar com van anar els fets i com va quedar el país a partir d’aquell moment és un exercici com un altre. A més, sembla que els catalans tenim propensió a recordar els mals moments, sobretot, en aquests cas per comprovar posteriorment que no estem tan malament, ans al contrari, que ja tenim Generalitat, més consellers que abans, que la llengua és cooficial, que el rei és una bellíssima persona, que les impremtes no paren de vomitar llibres en català...
-Què passa, ara t’atures?
-És que estic cansat i, si vols que et digui la veritat, ja no recordo què és el què volia dir.
-Vaja merda de post.
-Si que vas lluny –sento que diu algú.
-Bé, no es tractava de recuperar la memòria històrica? La meva memòria, tan escassa per segons quins temes, en aquestes coses funciona perfectament. No veig que el temps, aquest concepte tan incorpori, tingui fronteres conegudes ni que la història tingui aturadors, en tot cas tergiversacions i distorsions.
-Molt bé, d’acord. I de què et serveix recuperar la memòria històrica? –pregunta el mateix d’abans, o potser un altre.
-La veritat és que de poca cosa. És tracta simplement de fer un exercici per tal de mantenir en forma el cervell; que diuen que a certa edat comença a atrofiar-se. Repassar com van anar els fets i com va quedar el país a partir d’aquell moment és un exercici com un altre. A més, sembla que els catalans tenim propensió a recordar els mals moments, sobretot, en aquests cas per comprovar posteriorment que no estem tan malament, ans al contrari, que ja tenim Generalitat, més consellers que abans, que la llengua és cooficial, que el rei és una bellíssima persona, que les impremtes no paren de vomitar llibres en català...
-Què passa, ara t’atures?
-És que estic cansat i, si vols que et digui la veritat, ja no recordo què és el què volia dir.
-Vaja merda de post.
8 comentaris:
No comparteixo la fúria iconoclasta contra Felip V, crec que en la història, ara ja tan mitològica dels afers de l'època, caldria analitzar molts factors, i, de fet, s'han fet estudis gruixuts i documentats sobre el tema, però sembla que resulta políticament incorrecte allunyar-se de la història oficial. De fet, va ser una veritable guerra civil,la que va precedir al desastre, on també, en un principi, van patir força repressió els partidaris de Felip. La manca de visió política dels poders, oligàrquics, va agreujar la situació. L'època de govern austriacista no va anar massa bé, tampoc, i hi va haver friccions gruixudes. Al final va acabar molt malament, sí, però tot plegat no explicaria la represa econòmica posterior ni tampoc l'espanyolisme de l'època de Carles III, per exemple, de Catalunya. Crec que quan les coses van bé, som humans, i tots ens adaptem a les circumstàncies. Com en altres ocasions, la situació europea va decidir la cosa. No es poden fer contes de bons i dolents sobre coses serioses, així ens va.
Continuo que estic polèmica i inspirada, a veure si posem llenya al foc. En èpoques tan pretèrites, de fet, les coses de la política es decidien des de dalt, des de les oligarquies i classes dirigents. El pobre poble, humil i molt nombrós, analfabet la majoria, rural en gran nombre, en patia les conseqüencies i crec, sincerament, que tan se li'n fotia que manés qui manés amb tal que no l'emprenyessin massa, però res, vinga guerres. Passat el desastre ve una època, breu, d'estabilitat, que marca la represa econòmica, només cal veure el gran nombre de construccions als pobles, fins al, també desastrós, segle XIX.
desde ja. el tiempo passa i nos vamos poniendo viejos i amb un cor mole. avui dia miro hacia el cesar que ha posat foc a roma i viene ganas de reir. si seguro qui en el futur longínquo els fills dels nostres fills van reir o fer una rialleta de gioconda del gross füher,jo encara plou. compreender/entender no és tan bueno o el millor para viure.d'acord... vaja.
Doncs jo amb recordar on vaig posar el paquet de folis que estic trobant a faltar des de la mudança ja faria content. Més que res perqeu tinc que imprimir unes coses urgentment.
(- vaja merda de comentari)
Pere, jo no tinc memòria. Ni criteri.
O tinc criteri però no tinc memòria?
Potser tinc memòria però em falla el criteri.
Criteri ve de crit?
AAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHRGGGGGGGGGGG!!!!
Júlia, quan et llances ets terrible... No dic que no tinguis raó, però, per simplificar i com que sóc mandrós, trobo que cansa molt trebalalr per tornar a tenir -actualitzat- el que ja es tenia aquest treball, per altra banda resta esforços per la consecució d'altres tasques també importants.
Ara, abans i després, sempre hi ha qui pateix i qui fa patir aquí i allà.
(crec que ara també es decideixen les coses des de dalt, al menys a mi no m'avisen. Encara més, sovint tinc la impressió que no sé qui hi ha a dalt :-)
Home, joaquim, no està bé riure's dels morts, sobretot perquè en qulasevol moment poden reencarnar-se,ja m'entens.
A mi no em miri, xurri, jo de la qüestió dels folis sóc innocent... Per cert, de què parlàvem?
(M'hi jugo el que vulguis que tens una memòria prodigiosa.)
A mi no em cridis, Arare!
Vaja dona, ara resulta que la xurri i tu sou admiradores dels peixos, com jo.
Per cert, el césar no va incendiar Roma, ho explica Tarín en el seu darrer llibre, és un altre mite, ho sento. De vegades manen més els del mig que no pas els de dalt, he, he.
Publica un comentari a l'entrada