7.5.12

entre nosaltres

Si m'atreveixo a escriure aquest apunt que pot semblar contradictori amb l'anterior és perquè sé que els qui passeu per aquí ja em coneixeu. He llegit que alguns pensen o diuen, en una metonímia impossible però comprensible, que l'enderrocament de Villa Urania (Vil·la Urània si volem modernitzar un nom que no figura a la casa) suposaria l'oblit de Comas Solà. Em sembla que s'equivoquen els qui pensen això. La antiga casa de Comas Solà -i el seu jardí i tot el que s'hi va afegir- només són unes parets, un sostre i uns arbres on va viure l'astrònom; una casa deliciosa en un carrer gris que cal conservar pel seu propi valor històric, arquitectònic, sentimental, de justícia, això em sembla indiscutible. Comas Solà, però, era una persona que pot viure en la nostra memòria més enllà de la casa que va habitar sempre que se'l recordi per qui era i per com era.

Ahir, quan vaig anar a Villa Urania, vaig parlar amb gent del barri, del carrer, que desconeixien la existència de la casa i encara més la persona que hi va viure. És possible que demà, o despús-demà, si la moguda continua al carrer i als mitjans de comunicació, tinguin més informació del lloc i del seu il·lustre habitant, però ara que el personatge fa temps que és mort, l'única aproximació real, més enllà del que diguin els diaris, els blocs, facebook, twitter o la wiquipèdia, és anar directament a ell. Com? En el seu cas és fàcil, llegint el que va escriure. Potser Villa Urania se salvarà, però Comàs Solà només persistirà amb una certa plenitud en la mesura que a casa seua es conservi la seua obra i, sobretot, en la mesura que aquesta obra sigui vista, mirant el cel quan calgui o, sobretot, llegint el que va escriure quan algú vulgui tenir la seua visió del cel o de la terra.

Potser peco de romanticisme, però si ahir acabava amb un fragment del pròleg d'Astronomia, avui, per fer-me entendre, acabaré amb un fragment de gairebé el final de la seus obra, del capítol “Origen i fin del universo”:

En atención a la dilatada edad pretérita de la Tierra y a los pocos miles de centenares de años que el hombre existe sobre la misma, cabe afirmar que la humanidad está en su infancia y que, por lo tanto, no deben extrañarnos sus puerilidades y la inconsciencia que domina todavía en nuestro planeta. Y debe extrañarnos tanto menos por cuanto nuestro Globo, o mejor dicho, nuestro Sol, tiene ante sí millones de siglos de vida futura. De ello resulta que si, por una parte, es para nosotros un motivo de decepción la falta de espiritualidad que todavía reina en el mundo, por otra debemos sentir optimismo para el futuro. Si la civilizaciones datan nada más que de unos pocos millares de años, nos es imposible concebir el grado de superioridad espiritual que alcanzará el hombre en el transcurso de los inmensos períodos de tiempo venideros.

Jo, exastrònom aficionat a qui s'escapen les mesures en anys llum, no sóc tan optimista com Comas Solà, però si ho va dir el mestre, només puc afegir: amén.

4 comentaris:

iruna ha dit...

quines casualitats mos passen, miquel. jo també m'he trobat esta nit amb "un sol" que he cantat i ballat milers de vegades (segurament, no tantes, però unes quantes), i que fins avui i encara ara pronuncio com "this song", en lloc de "the sun". i em sento molt "puerila"...

tu, pecant de romanticisme, i jo... anava a dir "potser de no-romanticisme", però ara dubto. no ho sé...

què deu estar pensant comas solà si mos està veient, i si encara li queden ganes de pensar, o de veure?

potser pensa que ja mos ho farem, o senzillament continua distret mirant al cel mentre natros contínuament ensopeguem amb les diminutes cases del carrer i les que portem a dins... vés a saber.

bona nit, miquel.

F.PUIGCARBÓ ha dit...

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/detenido-derribo-villa-urania-1754802

EL PERIODICO D'AVUI

Olga Xirinacs ha dit...

Comàs Solà devia ser un utòpic optimista, cosa que fa feliç qui viu així.
L'astronomia té la virtut d'allunyar-nos de l'ensopida i irremeiable vida quotidiana: queden les estrelles i s'ensorra la casa, vet aquí la realitat.

miquel ha dit...

Ja saps, iruna, com n'és de fàcil passar del romanticisme al no-romanticisme sota el sol o la lluna de manera que al final no t'acabes d'aclarir :-)
Buf, el més segur és que Comas no s'hi fixi gaire en el que passa al seu antic carrer ara que té tans mons per explorar de prop. Deu fer com tots, que una vegada marxen ja no es recorden dles que queden.
Bona nit, iruna.


Sí, Francesc, ja he vist que no ha costat gaire aturar l'enderrocament. Fins a la pròxima.


Però optimista a llarg termini, Olga, a termini de temps astronòmic, excepte en la qüestió de l'ajuntament, és clar; encara que...
Ja tens raó; en aquest cas, de tota manera, sembla que la casa no estava tan ensorrada i, segons diuen, ell la va deixar en perfectes condicions d'ús i abús.