aquest diumenge, la música inaudible del foc.

Quan jo era petit se sentia el soroll del foc de les fogueres de Sant Joan. Les argilagues, com més seques millor, espetegaven i espurnejaven mentre les flames anaven pujant i nosaltres -quants anys devíem tenir?- esperàvem en fila, impacients, que fos el moment de travessar el foc que per un instant efímer i etern ens faria desaparèixer en un acte de màgia -en què ens hauríem convertit en tornar a aparèixer?- que només era possible una nit. Potser sí que de tant en tant fèiem algun xiscle, però dominava la música, ara aguda, ara greu, dels matolls que anaven convertint-se en brases i cendra mentre ballaven les flames que mai es repetien.

No sé com deuen ser ara les fogueres del poble, potser com les d'aquí, massa amples -l'alçada no importa- per saltar-les, enceses per sacerdots vestits de diables, que, incapaços, ai!, d'encendre-les com cal, fan servir alcohol i més alcohol, i encara més; amb un servei d'ordre amb armilles reflectants, i la gent convenientment apartada, fascinada, sí, però immòbil, i cridòria i tam-tams i traques i petards..., mentre la música de la fusta que crema no arriba a ningú, només es veu el ball sempre nou de les flames que són les úniques que escolten el ritme que les fa nàixer i morir.