14.2.09

de sants i de santes

Si no fos per Bromera, amb qui confio i de qui em refio, hagués pensat que sant Valentí (per on passa la isoglossa del sant?) i jo teníem poca cosa en comú, que era a l’abril que em tocava esperar amb incertesa, però:

Et recordem que Agustín Fernández Paz presenta Només ens queda l'amor (Premi Nacional de Literatura Juvenil 2008) demà divendres, 13 de febrer, a Barcelona. Si no pots veure la imatge de la invitació, punxa<http://www.bromera.com/asp_cgi/inici.asp?urlpaper=/noticies/agenda/agenda.asp> ací. Si vols felicitar (o felicitar-te) el Dia dels Enamorats amb un conte de Només ens queda l'amor, punxa<http://www.bromera.com/especial/svalenti09/> ací i envia (o envia't) la felicitació per correu-e.

Per si de cas, desitjós i incrèdul, punxo el vincle. Res no m’arriba. Entenc que el drac amic, ha interceptat el missatge. Quina vergonya haver caigut en el parany! Però ja sabeu com n’és de dèbil el cor. Esperaré, esperaré.

Suposo que és amb motiu de sant Valentí que es publica Sobrevivir a un gran amor, seis veces: Memorias, de Luís Racionero. No crec que s’aturi en el sis, que és un número massa raonable. M'agradarà saber que n'opinen les dones del llibre. Als vuitanta va semblar que Racionero es convertiria en el recreador oficial de les biografies de ficció dels escriptors catalans (Cercamón, Raimon o el seny fantàstic), però suposo que se’n va adonar que era un projecte massa ambiciós o bé el van distreure els amors, cosa que fou una llàstima, perquè les seves històries tenien gràcia i ara com a mínim ja hauria arribat a Jordi de Sant Jordi.

I com que no hi ha sant sense santa (sis d’oficials en el cas de Racionero), recordo que aquests dies se celebra santa Eulàlia, copatrona de Barcelona. Com sempre, molt bestiari i molts gegants i poca cosa més. Amb l’excusa que va morir als 13 anys i que és més antiga que la Mercè, l’Ajuntament l’ha convertit en la patrona dels nens, que sempre surt a més bon preu que l’organització d’unes festes per a tothom. De tota manera, faig el periple confiant un miracle. A la plaça de la catedral trobo el primer senyal de la santa: un escenari amb música eixordadora i la fira dels artesans de sempre que el consistori va canviant d’ubicació segons les seves necessitats. Continuo i passo a poc a poc per la plaça de sant Iu, on un noi jove de veu poderosa acompanya una ària amb la música d’uns altaveus discrets; la gent passa sense mirar, com si pensés que la cançó d’amor se’ls pogués encomanar. A la plaça de sant Jaume queden pocs vestigis de la celebració, l’única parada viva és la dels antitaurins, als quals els preguntaré algun dia que signifiquen exactament les seves inscripcions en anglès. A la Rambla em trobo finalment amb la corrua municipal que no té més seguidors que Manostijeras (m’hauria de retallar la barba). Una mica més i no arribo a temps de veure el bestiari de la Virreina: quants peixos! Definitivament no tinc el dia, potser perquè la meva consciència em va recordant que l’Eulàlia m’esbroncarà més amb el to que amb les paraules per portar dos dies de retard a dir-li que penso en ella.

Per cert, què ha passat al Facebook que tots els amics i amigues tenen un missatge de sant Valentí excepte jo?

4 comentaris:

morenita ha dit...

Si no recordo malament, sant Valentí és un sant molt nostrat que vam exportar al món anglosaxó. No ho busco a internet, però si tens un Amades a mà, no ho descartis.

Fins ara no comprava llibres per santjordi, però em sembla que començaré a deixar de mirar el calendari, també aquell dia.

Com dirien els savis, "enjoy yourself, it's later than you think".

F.Puigcarbó ha dit...

hauria de buscar-ho, però de vell aquí es celebrava Sant Valenti, i després ho varem exportar als unairedestatesofamerica. De fet, és una festa molt enmbafosa, m'estimo més Sant Jordi.

Júlia ha dit...

Jo, això de Santa Eulàlia i els nens no ho veig bé, de fet va ser una mena de nena suïcida free lance i tot això dels 13 martiris ja resulta molt sadomasoquista. Es clar que escriuen 'la Laia' i es queden tan amples, els de la casa gran.

pere ha dit...

Ja veus, morenita, que he t'he fet cas.
Va, els calendaris tenen la seva gràcia, ni que sigui per no fer-n'hi cas.

En qüestions amoroses, Francesc, totes les "obligacions" són una mica embafoses. Ecs!


La veritat és que és una festa patètica, en el sentit pejoratiu de la paraula, indigna fins i tot en temps de crisi.