divisa

M'acaba d'arribar, encara calenteta del forn de l'editor, In nuce, una antologia de poemes. No parlaré ara de l'autor i l'obra, potser més tard. Només diré que, amb el seu permís, faig meva la divisa que encapçala el recull (a la pàgina 13), a mena de metàfora i metafòricament parlant -en el meu cas, esclar, no pot ser d'altra manera-, i la poso ben alta: cal que es vegi.

vacances

M’apunto una proposta al blog per a mi mateix, no sigui cosa que demà me n’oblidi: Les vacances de M. Hulot. (ja n’he parlat al’altre blog), de l’any 1953 (tu encara no havies nascut), en blanc i negre. Si hagués de triar la meva comèdia preferida, seria aquesta. De Tati, potser també triaria Jour de fête, més primitiva (la primera), més salvatge, més visceral, més antropològicament francesa (uf!).
Des del la perspectiva de la història la pel·lícula no té res que es pugui destacar. Es tracta simplement de part d’un estiu a la platja quan encara les vacances d’estiu tal com les entenem en aquest moment no existien. Quan a la platja hi anaven els del país. Fins i tot des del punt de vista d’estructura narrativa algú podria pensar que es tracta simplement d’una successió de gags. Però no ben bé. És una obra mestra que presenta una nova manera de fer cine i d’explicar una història, un món, que presenta una nova sensibilitat, amb un a mica de desencant, fins i tot d’amargor, la de les coses petites, insubstancials, sense cap grandesa: i surt el sol i es pon, i demà serà un altre dia, i la incomunicació ( o la comunicació no transcendent) és una constant. Com moltes de les obres mestres, aquesta és inimitable, tot i que va crear escola, o potser més seguidors que escola. Res d’igual.
Recomanacions, que dirien els crítics. Doncs després d’algunes valoracions que he fet, se suposa que no la mirarà ningú que no l’hagi vista anteriorment. Va, no us deixeu enganyar. També us convé una mica de bon cinema sense efectes especials.
M’ho deixava. Demà a dos quarts d’11 a la 2.
.

sangs

Dies de mort sense sentit molt a la vora. Dies de morts produïdes per l’odi. A Josep Maria Isanta, un noi de pau, un dels nostres, li arravaten la vida que tan estimava. No us donaré detalls. En els mitjans d’informació i en alguns blogs ja els heu llegit (mireu-vos el blog especial de Vilaweb "Els fets de Berga"). No sé si hi ha alguna manera de comprendre la irracionalitat. De seguida es va poder llegir o sentir que entre els assassins hi havia immigrants. Es parla també de clans familiars.

Anem una mica més amunt. A Perpinyà mor un noi magrebí a mans dels gitanos. Un immigrant que potser ja fa anys que vivia a França, i que potser fins i tot i va néixer, però que pertanyia encara a Algèria, el país que alguns francesos van pensar no fa massa temps que era només d’ells. Els assassins són els gitanos, menys nombrosos ara a Perpinyà que els magrebins. Aquests mateixos gitanos que parlaven català quan pocs el conservaven en aquelles terres. Aquests gitanos que feien avergonyir els qui també parlaven català però eren d’una altra ètnia. Aquests gitanos que no acaben de tenir pàtria perquè ningú els la vol donar més que en els papers. Més tard mor a trets un vell comerciant magrebí. Diuen que també han sigut els gitanos, malgrat que portaven la cara coberta mentre disparaven des d’un cotxe.

Tornem un altre cop més a la vora. Cau un cotxe a l’aigua prop de Manlleu. Hi viatgen cinc persones que són incapaces de sortir-ne pels seus propis mitjans. Dos nois, que tenen la mateixa sang vermella que tenia en Josep Maria i el magrebí vell i el magrebí jove, es llancen ràpidament a l’aigua per treure els ocupants del vehicle. Ho aconsegueixen, mentre al seu voltant la gent, que no ha tingut la mateixa sang calenta (o freda, si es vol) dels dos nois, contempla l’operació. Més tard completen el salvament les forces de l’ordre. No sé res dels dos nois que jugaven a futbol quan va passar l’accident, només que eren del nord d’Àfrica.

Ja sé que les persones tenen noms i cognoms, però jo en aquest moment només recordo en Josep Maria. De fet no sé si mai he sabut el dels altres dos morts del nord i estic segur que no he sabut mai els dels de Manlleu. Les coses són així, en Josep Maria Isanta m’és molt més proper.

definitivament

M'acabo de traslladar definitivament a blogger. Resulta que a B B em tenen una setmana incomunicat i quan puc tornar a escriure han convertit l'antic blog en un taxi amb aquella mena de crestes publicitàries que van córrer per Barcelona ja fa temps i que semblava que serien el futur de la publicitat ciutadana. Doncs torno el taxi a l'empresa i que em traguin tot el que hi he deixat. La cresta que se la quedin. El més possible, però, és que em tocarà fer la feina a mi a poc a poc. Cap problema.
Sí, ja ho sé que era de bades i poden fer el que vulguin.

cel i terra

Estic preocupat. Tant de temps vagant i badant pels carrers de Barcelona i ahir m’adono d’un detall ornamental que m’havia passat desapercebut en un lloc que freqüento força. Potser encara és pitjor, potser no és que m’hagués passat desapercebut, sinó que m’havia quedat en un racó ignot de la memòria, la qual cosa m’indicaria que les meves capacitats en aquest camp se’m van esvaint.
Perquè ja m’explicareu qui de vosaltres hauria pogut oblidar una imatge com la de més avall després d’haver trepitjat algunes desenes (centenars?) de vegades un dels carrers més comercials de Barcelona. Podria dir, en descàrrec meu, que es tracta d’un indret en què has d’anar vigilant constantment que no et trepitgin i no trepitjar i que, per tant, enlairar la vista per desentendre’s de la realitat més immediata és un perill. Podria dir que quan arribo al lloc precís des del qual s’observa millor l’escultura, el meu cap ja pensa si és més adequat tirar cap a l’esquerra o cap a la dreta per arribar al meu destí. Podria dir moltes altres coses, però res no em serviria per convèncer-me que bado més del compte, que veig però no m’hi fixo.
I és que ja m’explicareu com se’t pot haver oblidat aquesta mena de encreuament entre follet, àngel i libèl·lula, que penja d’una paret enrajolada que et barra el pas. Com se’t pot oblidar aquesta figura que sembla enganxada al mur de la mateixa manera anguniosa que els entomòlegs del XIX clavaven les papallones. Ja m’explicareu com se’t pot oblidar el fanal que aguanta en una mà (símbol potser de la claredat que encara no han aconseguit els polítics de la ciutat), mentre amb l’altra sosté una paleta de colors que deu simbolitzar l’intent mai aconseguit de transformar Barcelona i deixar-la tranquil·la d’una vegada.
No, no us diré des d’on podeu contemplar la imatge (una rèplica de la qual podeu veure entre les estàtues humanes de les Rambles) perquè sé que la teniu ben localitzada i fer-ho seria menysprear la vostra capacitat d’observació.
P. S.: Una nota de postdigestió per acabar. No sé si la contemplació d’aquesta imatge a punt de volar o de caure té alguna relació amb l’article de "L V" d’avui que ens explica les vicissituds per les quals han passat alguns dels polítics del país en el seu desig d’aprimar-se. Crida l’atenció la mesura radical duta a terme per l’exconsellera Núria de Gispert de la cada cop més radical (ara que no governa) CiU.: De sacrificios por la dieta sabe bastante la ex consellera de Governació y de Justícia y esta legislatura diputada de CiU Núria de Gispert, aunque eso es agua pasada. Después de media vida haciendo régimen, en el verano de 2002 se sometió a una intervención quirúrgica de reducción de estómago y desde entonces come de todo lo que le apetece y de todo lo que engorda aunque con moderación, como ha hecho siempre. Al salir del quirófano, ese primer año perdió 20 kilos, y al año siguiente otros 20. Ahora se ha estabilizado, porque llegó un momento en que se llegó a asustar, al ver que adelgazaba y adelgazaba... Compte, que quedar-se amb els ossos és un mal símptoma en política.

de les realitats dels miralls

Parla avui Joan Josep Isern en el seu blog de la fira de Frankfurt i de dos miralls, és a dir, de dues perspectives de la realitat (a hores d’ara, la majoria de vosaltres ja deu saber que la realitat no existeix, sinó els miralls des de la qual es contempla). També un que sempre està emprenyat ens mostra el seu mirall, sense ornamentacions. Evidentment, els miralls que ens permeten veure el món no són dos ni tres, sinó que són infinits -això és possiblement exagerat, però soc de lletres i a partir de determinades xifres em marejo-. Hi ha el mirall individual, el de cadascú, i els miralls col·lectius, els que pertanyen a grups que tenen força elements en comú. No ens equivoquem, els miralls dels grups, siguin polítics, culturals, econòmics, etc. tampoc no mostren el mateix perfil de la realitat per a tots els components del grup, també tenen angles, per molt que algú del col·lectiu s’entesti a afirmar que tots ells veuen el mateix. Hi ha miralls panoràmics i miralls insignificants, miralls que es venen amb factura i miralls de fireta, miralls clars i miralls entelats, miralls nous i miralls vells, miralls ciutadans i miralls rurals, miralls autocomplaents i miralls pessimistes... Hi ha també qui no ha vist un mirall en sa vida i s’espanta quan té l’ocasió d’observar-s’hi i observar per primera vegada. Fins i tot hi ha el ximplet que dubta de l’existència dels miralls, malgrat les evidències de cada dia. Deixo de banda els miralls trencats, que també són un bon observatori de la realitat.
Deixeu-me presentar-vos avui un mirall que ja és d'ahir, un mirall definitiu, clar, i que, com tots, és possible que vagi canviant de perspectiva a mesura que algú el vagi movent.
La Feria del Libro de Frankfurt consideraría inaceptable que Catalunya, invitada a la edición del año 2007, acudiese representada únicamente por escritores en catalán y discriminase a aquellos que escriben en lengua castellana, advirtió ayer su portavoz, Holger Ehling. "Hasta ahora no tenemos ninguna posición oficial desde Catalunya", dijo ayer el citado portavoz, quien precisó que la feria tampoco tiene una posición oficial sobre el debate, aunque sí una opinión.
Excluir a los escritores en castellano, lo que hasta ahora es una mera hipótesis, "contradice el espíritu de la invitación y el espíritu del contrato", señaló Holger Ehling.
La invitación no era sólo a la literatura catalana, sino a la cultura. Y esto incluye la música, la arquitectura, el diseño, la pintura... En la web de la feria (http://www.buchmesse.de/de/portal.php) sólo citan a tres escritores: Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo y Carlos Ruiz Zafón. Ninguno de ellos escribe en catalán.
Si voleu, podeu llegir els altres miralls que apareixen en aquest article, jo no us vull cansar excessivament, encara menys en un moment en què la premsa va plena de miralls sobre el tema. I si algú pensa que ha de canviar de mirall, que no s’aturi: els miralls avui valen pocs euros, sobretot els dels polítics i els d’alguns escriptors, que encara pensen que només existeixen els seus i només ells i la seva realitat s’hi veuen reflectits. Quin empatx! Potser que parli d’espills el proper dia.

maragalliana

Vinc de veure la mare. Hem xerrat una estona de tot i de no res. Més silencis que paraules. Mirades, somriures i gestos. Ja prop de casa sento una música que reverbera a penes per les parets del carrer, però que no identifico d’immediat, tot i que m’és propera. Augmenta el volum a mesura que vaig caminant i descobreixo que la Banda de Música Municipal de Barcelona s’ha instal·lat al Passeig de Sant Joan. Interpreten la Marxa Triomfal d’ Aida. Vaig a l’altra banda del passeig, on em sembla que hi ha menys gent, i trobo una amiga que ha deixat la moto a la cantonada per escoltar els músics. Feia temps que no la veia i xerrem en veu baixa -en una sala tancada no ho podríem fer- mentre escoltem Verdi. Les cadires estan ocupades gairebé totes pels avis que no es perden les notes i aplaudeixen quan no toca. El sol està a punt de pondre’s i el vent bufa suaument. En acabar la peça, comença una sardana. Acompanyo l’amiga que no veuré en molt temps i reprenc el camí. Ha fet calor i rego els testos del balcó. Hauré de trasplantar-ne alguns. El sol acaba de pondre’s.

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

els fogons de Tolkien

La primera obra de Tolkien que vaig llegir, en la primera traducció al castellà, va ser El senyor dels anells. Des de llavors l’he anat repassant alguns cops, amb més distància en el temps entre lectura i lectura. M’havia fet una imatge mental tan clara dels personatges en l’aspecte físic, s’havia consolidat tant en el meu cervell, que quan vaig veure la versió cinematogràfica de la novel·la em va costar molt entrar en la història, no eren els meus personatges. En canvi no recordo res dels menjars, ni tan sols si sortien a l’obra, de manera que demà -per poc me n’oblido- em tocarà anar a la Boqueria per veure que s’hi cou. Desconfio una mica. Si el menjar prové dels elfs o del hobbits, la cosa promet; en canvi, si els que cuinen són els nans o, sobretot, el goblins, em sembla que tocaré el dos. No cal dir que si es tracta de la cuina de Gollum la pudor s’escamparà per les Rambles. Tant de bo que hi hagi alguna cosa màgica preparada per Gandalf. Ja es veurà (i potser es tastarà).

Aprofitant la coincidència del cinquantè aniversari de la publicació d'El Senyor dels Anells, de l'escriptor JRR Tolkien, amb l'Any del Llibre i l'Any de la Gastronomia, l'Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) i l'Institut Municipal de Cultura de Barcelona (ICUB), amb el suport de l'Smial de Lorien de la Sociedad Tolkien Espanyola, organitzen aquest dissabte la jornada Tolkien a la Boqueria. Es tracta d'una cita festiva en què, hi haurà exposicions, xerrades, degustacions gastronòmiques, projecció de pel·lícules i un dinar popular, entre altres activitats. Aquesta jornada es fa en aquest mercat barceloní perquè a la traducció catalana d'El Senyor dels Anells, de Francesc Parcerisas, la part més antiga de La Comarca s'anomena La Boqueria.

Eutanàsia. Adéu, amic.

Carles Miró ens anunciava ahir la mort dolça, sense dolor (aparentment), de la seva criatura NOTES AL MARGE. Ha decidit desconnectar-la a poc a poc de tot allò que la manté viva. Ja han desaparegut els comentaris, que és el contacte més important de comunicació amb l’exterior, després del propi post. I potser demà desapareixeran els vincles de la dreta, que s’havien anat afegint també lentament i ens donaven raó de les vivències variadíssimes en altres llocs. Més tard ja no trobarem la majoria dels posts, la veritable ànima del blog. Finalment, només podrem llegir les darreres paraules. Potser el darrer poema, ara veig que premonitori, de Carner, el que va penjar el 19 de maig?

Negre desfici i estranya quimera,
jo et cantaré la cançó cançonera,
perquè t’adormis, per fi, d’un plegat:
perquè t’adormis, i jo en acabat.
...

I amb aquesta cançó de bressol, el no-res.
Trobaré a faltar NOTES AL MARGE. Hi vaig arribar tard -arribo tard a molts llocs-, però és va convertir en un amic d’aquells amb qui parles poc, però del qual agraeixes la seva veu i la presència constant. Qui quedarà d’aquell any i aquell mes, tan llunyà en la vida curta d’un blog i tan proper en la nostra vida humana, que ens el recordi? Potser notes de color?

Manifesto des d’aquí el meu condol a Carles Miró, i tinc l’esperança que el blog difunt trobi un espai i una forma de reencarnació que li siguin propicis. Adéu, amic.

consideracions excèntriques

Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig veure finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís fent per cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que mostraven els meus compatriotes escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el de la majoria dels altres idiomes, no per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran. (Vostè mateixa, amiga meva, és patent exemple d’això darrer que dic).
Deixo la floreta que Narcís Oller dedica entre parèntesi a Víctor Català al primer capítol de les seves Memòries Literàries, una obra que rellegeixo de tant en tant per plaer personal o per buscar, amb alguna finalitat, un fragment il·lustratiu de determinat fet o concepte.

La lectura d’avui ha estat amb la segona finalitat. Com sabeu, el fragment correspon a la nit en què es va celebrar la festa dels Jocs Florals de 1877 (gran any per als Jocs: Guimerà s’emportava totes les flor i Verdaguer havia presentat L’Atlàntida) i Oller va veure com a les acaballes del sopar tothom podia llegir alguna coseta de les que tenia escrites excepte ell, que tot i tenir més material que altres comensals presents, encara no havia escrit res en català (la seva primera publicació catalana apareixeria dos anys més tard). Crec que en determinats períodes de la història del país, l’ensenyament exclusivament en castellà i la repressió de la llengua va propiciar el naixement d’escriptors professionals o afeccionats que escrivien sense cap problema en la llengua veïna i que els hagués requerit un esforç considerable fer-ho en la pròpia, si més no pel fet que l’escriptura -o una certa escriptura- es nodreix en gran part de la lectura, que en molts casos difícilment podia ser en català. Aquestes, i altres circumstàncies, fan que la reacció d’Oller i el que diu sobre la comunió amb la llengua nadiua en l’aspecte literari fossin excepcionals.

Suposem, però, que el que diu Oller respecte el vincle de l'escriptor amb la seva llengua és del tot cert. Si això fos així, hauríem de preveure a Catalunya dintre de poc, potser no un boom, però sí una presència prou detectable de literatura en àrab escrita per autors marroquins, per exemple, o de literatura en urdú o en... Ja no cal dir d’una revifalla important de la llengua castellana. Només cal que s’assentin una mica les noves onades d’immigrants que van arribant, només cal que tinguin temps de lleure. La seva aportació, no cal dir-ho, podria ser força enriquidora en el vessant de presentar noves visions de la realitat, noves sensibilitats. Després només caldria traduir-ho al català i tots contents. I d’aquí uns anys, a discutir si la literatura en urdú ha de ser present a la fira de...

Em direu que exagero i que les meves previsions només responen a les ganes de passar l’estona d’un desenfeinat que avui no tenia idees per un post. Potser sí que exagero, però penso que el problema rau només a trobar editors que es vulguin publicar en qualsevol llengua estrangera el que ja deuen estar escrivint els nous residents. I els editors faran la seva tasca quan tinguin la seguretat que aquests nous escriptors tindran un públic fidel en el propi país, el nostre. Observeu, si no, com a Barcelona mateix en els espais on no hi ha la intermediació dels editors i publicar és gratuït ja va apareixent alguna coseta, que intueixo que deu ser molt interessant però que les meves mancances lingüístiques m’impedeixen d’assaborir, com, per exemple: Agnes Ýr -lotubloggari. Algú m’ho pot traduir, sisplau?

epopeies

He seguit la final a partir de la segona part, en el moment que el Liverpool perdia per 3 a 0. Més que en cap altre esport, en el futbol es deuen realitzar les petites epopeies modernes. Milions de persones del cinc continents veien com el més dèbil acaba guanyant el favorit quan ja tot semblava impossible. L'esforç, però també l''atzar, el destí, la fortuna, han tornat a jugar el seu paper. Llàgrimes d'alegria i de tritor als cinc continents. Milers de persones manifestant-se al carrer. Els bàrbars del nord, dirigits per un renegat, han guanyat els civilitzats mediterranis. I a TVE uns comentaristes faltats del més elemental sentit de l'èpica.

Finlàndia

TV3 juga fort amb la setmana dels mestres (veig que ara aquesta denominació tan serveix per als funcionaris que treballen a les escoles com als instituts). No només dedica un programa diari a aquests professionals i el seu entorn, amb la col·laboració i l'assessorament del Departament d'Educació de la Generalitat -ui, ui, ui- (avui en hora de màxima audiència, amb el títol de "Mestres, el poder de les aules?" -pots comptar!-), sinó que reforça la setmana a través d'altres programes, com "La nit al dia", on Mònica Terribas (que en sap la Mònica!) va entrevistar dos representants de la professió, en Jaume Cela i un altre, de qui no recordo el nom, que em va semblar que era professor (perdó, mestre) de llengua i literatura espanyola. Sembla que la campanya inclou banderoles, participació del públic, i altres reclams per tot Catalunya, i el que jo ni em puc imaginar. En fi, que després d'això el reconeixement de la societat envers els esforçats divulgadors dels valors de la ídem serà unànim. Feu una mirada a la informació de TV3.
Fruit d'aquesta campanya que va més enllà de programa concret de la nit, avui hem pogut veure un petit reportatge a l'informatiu del migdia sobre la professió a Finlàndia. Recordo de memòria alguns aspectes anecdòtics i fonamentals que m'han cridat l'atenció (potser m'equivoco en algun detall):
M'ha fet gràcia com tots els alumnes es treuen les sabates en arribar a l'escola i van en mitjons, de la mateixa manera que a casa.
Veig com la mestra espera a la porta de l'escola els seus alumnes i els va donant la mà a mesura que van entrant.
Una representant del col·lectiu parla d'una carrera de cinc anys que necessita actualitzacions de tant en tant.
Una altra ens explica com els seus alumnes estudien (i aprenent) quatre llengües. Ens insinua breument la metodologia. Anys llum.
Un tercer testimoni dóna fe de l'autoritat que encara tenen els mestres en la societat finesa.
Per últim, un senyor, que ara no sé a qui representava exactament, diu més o menys textualment: "organitzar un sistema educatiu on es deixa que la valoració social del seu element essencial, el mestre, s'enfonsi, em sembla incomprensible." Uf!
Només queda la veu de la presentadora que ens recorda que Finlàndia és un dels països d'Europa amb un ídex més alt de suïcidis juvenils. Vaja, què vol dir?
Vist aquest reportatge, se m'acut que no seria una mala idea que en algun dels programes d'aquesta setmana tingués lloc un diàleg entre ensenyants d'aquí i d'alguns altres països per contrastar les seves idees sobre la matèria. I de polítics, esclar.

literatura juvenil

Els posts anteriors sobre les darreres entremaliadures turístiques dels polítics, que ja han rebut les corresponents notificacions perquè esmenin la seva conducta, i les classificacions de blogs polítics, a més d’aquesta curiosa setmana del mestre (si sé què dir, ja en parlaré) em porten a recordar dos blogs de literatura juvenil que van aparèixer després de l’estiu i que ja fa mesos que no postegen. Es tracta, per ordre d’aparició, de Literatura juvenil en català, de Xavier Serra, de Sant Cugat, i Quadern de Literatura juvenil (o no), del qual no sé altres dades més que sembla que el publica una sola persona, no diverses com s’indica a Lletra, i és del País Valencià.

Si bé entenc que hi hagi una literatura infantil (i no sabria especificar fins quina edat s’és un infant), tinc els meus dubtes sobre la conveniència de l’existència d’autors només de literatura juvenil (i tampoc tinc massa clara quines edats comprèn el terme "juvenil", amb la qual cosa ja podeu deduir que la meva autoritat sobre el tema és discutible). Compartimentar la literatura -els lectors, els escriptors- en estadis segons les edats, com segons altres característiques (sexe, classe, etc.) em sembla un error (i la literatura per als lectors d’entre 60 i 70, per exemple, té especialistes?). A partir d’aquesta visió personal i sense que això la contradigui, em sembla que els dos blogs esmentats poden (podien?) jugar un paper important a l’hora de presentar comentaris de les experiències lectores dels propis creadors i també dels lectors joves. Aquests dos blogs poden (podien?) també tenir la seva raó de ser en la mesura que es convertissin en un punt de trobada i d’intercanvi d’experiències dels mestres o especialistes. No sé si els dos blogs han tingut molts lectors, però estic segur que la falta de comentaris (és interessant veure en un comentari com un autor troba l'altre) deu haver desanimat els seus autors a l’hora d’engrescar-los a continuar la tasca empresa. No s’hi pot fer res, potser els arribarà el seu moment.
.

marginalitats?

Començo demanant disculpes als lectors que des de catapings o bitàcoles han accedit on no era el meu propòsit. M’he fet un petit embolic amb la meva seu provisional. A Barcelona Blogs encara continuen sense fer-nos possibles nous posts o comentaris, excepte a uns quants privilegiats que per atzar connecten amb l’administrador en el moment precís que s’obre una escletxa en el seu misteriós sistema.

Aprofito per fer una doble reflexió breu: sobre el lloc i sobre una de les seves temàtiques.
A B. B. es poden trobar moltes procedències i temàtiques entre els blocaires. La majoria escriuen en castellà i no crec que passin dels 30 anys, tot i que se’m fa difícil de dir perquè no tinc ganes ni temps d’examinar els centenars de blogs perfectament catalogats per ordre alfabètic. Els usuaris no solen donar notícia dels seus blogs en altres mitjans, de manera que pot ser ben bé que alguns de vosaltres no els hàgiu visitat mai. Dubto, també, que entre ells hi hagi cap invitat a les jornades anunciades a Vilaweb, encara que penso que representen un sector important dels joves del país, i de més enllà, és cert.

Com que en l’aspecte publicitari hi ha la marginalitat que comento, no podreu trobar a Futur Català, que no és caracteritza precisament pel rigor classificador, cap dels blogs polítics que, si bé no són els més nombrosos, tampoc hi són absents. Us n’enllaço tres, sense gaires gaires comentaris: Libertad catalana, un lloc que dóna una visió alternativa del que es podria esperar sota aquest títol; Argelaguer, del qual no estic segur que no sigui un blog coral, que ara ha aturat una mica la seva producció; Cròniques de la nació catalana, que es va quedar en el primer post, però que prometia. I és que la visió i la interpretació de la realitat és d’allò més variada.

P. S. Què us sembla els llocs que posen com a exemple a B. B. , quan ens expliquen què és un blog, les seves temàtiques, com ho hem de fer per tenir visites, etc.?

"Alguns exemples de blogs:
Latest Kiss • Diari personal
Quands • Internet
Vilafranka • Regional
Diari d'un Noctàmbul • Diari
Jaime Subirana • Escriptor
Onnoth • Fotos cotidianes
Barcelonetes • Viatges
Quadern de sons • Música
L'aeroplà del Raval • Veïnal"

Ja ho veieu, cap de la casa.

què toca ara?

Ja sé que l’explicació d’ahir sobre l’assumpte de Maragall i companyia no acaba de colar i seria criticada en diversos àmbits si l’adoptessin com a pròpia els protagonistes, així que posem-nos una mica més seriosos. Deixant de banda les meves sensacions, que ja he comentat en algun lloc, envers els fets, alguns membres del nostre govern no semblen tenir consciència que no es representen ells mateixos quan fan qualsevol declaració o actuació davant d’algú que tingui ulls per veure i orelles per escoltar (i si té una càmera encara pitjor), ni tan sols representen els seus votants respectius, cosa que obliden sovint, sinó que representen tot el poble de Catalunya, fins i tot els seguidors del PP i, encara més, també de la majoria que no va acostar-se a les urnes les darreres autonòmiques. No desenvoluparé aquesta argumentació per demanar-los que vigilin els seus gestos, encara que considerin que alguna crítica ve dels pusil·lànimes, sinó que em fixaré en un aspecte que tothom pot entendre, fins i tot ells. La política exigeix moltes hores, s’han de fer moltes coses pel país i pels seus ciutadans. Algunes actuacions ens agradaran més i altres menys o gens, però he de suposar que tothom vol que estiguin per la tasca. I no s’està per la feina que els correspon quan han de justificar constantment la seva actuació aliena a la normalitat o anormalitat dels seus càrrecs. Es perd molt de temps fent declaracions i contradeclaracions a partir d’uns fets que qui té dos dits de front sap que portaran conseqüències, encara que només siguin les que estic escrivint. Perden temps ells i els que hauran de justificar-los quan tiri endavant la denúncia que ha interposat davant la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia "Manos Limpias", aquest grup de funcionaris que volen netejar els seu entorn proper i llunyà de tot allò que els sembli una taca sobre la immaculada consciència i idiosincràsia dels espanyols, ara que deuen pensar que amb la possible fi d’ETA hauran de diversificar les seves activitats, no sigui cosa que no surtin als diaris.

I parlant d’ETA i de les negociacions amb el govern (tothom s’ho imagina que qualsevol govern ha tingut o ha previst converses amb ETA, ara i abans), va Fernando Savater, una de les boques més inquietes del territori peninsular, relacionada amb el grup anterior, i ens explica, entre altres coses, que Zapatero ja sap, i així li ho va comunicar a ell i a d’altres en una conversa, que negociar amb ETA és com fer-ho amb Hannibal Lecter, ja sabeu, el del "Silenci dels anyells"... I unes quantes coses més. En fi, que Zapatero té un nou portaveu epontani que facilitarà les relacions amb el grup basc.

I anar fent, però poca cosa per la feina que toca, que hi ha declaracions més urgents.

ressurrecció

(Canvio per avui (?) de lloc. Potser demà ja podré anar a la casa habitual)

Un de vegades es precipita en els seus judicis. La desconfiança en la política i en els polítics em porten sovint a no entendre els gestos que fan, a no entendre els seus propòsits. Això és el que em va passar en jutjar negativament el gest de la corona d’espines que en Maragall va plantar al cap d’en Carod.
La reflexió posterior intentar lligar caps i la imatge del conseller Castells amb la mateixa corona (o una altra de semblant) m’han dut a la conclusió que els fets van més enllà de la realitat aparent tan visceralment i alegrement criticada.
És ben sabut que el poble català -victimista de mena- s’ha identificat en diverses ocasions amb el poble jueu (veure Espriu). És ben sabut que en el poble jueu va néixer un redemptor que va morir per la seva salvació i la de tota la humanitat. És ben sabut que després de tres dies de la seva mort, aquest redemptor va ressuscitar i va començar una nova vida per aquells que fins al moment no tenien gaire clara la seva salvació (homes -i dones si volem ser políticament correctes- de poca fe). És ben sabut que el govern de Catalunya passa per moments d’una certa crisi de confiança... No em vull allargar indefinidament, continueu vosaltres després dels punts suspensius.
Jo ho tinc clar. Maragall s’ha convertit en un déu pare que va repartint corones d’espines entre els seus consellers-tripartidaires-fills per indicar-los que després dels sofriments actuals i de la seva mort (aparent) arribarà un moment (no se sap si tres o més dies) en què tornaran per salvar aquells que havien dubtat i fins i tot els més descreguts, que algun dia, com Paulo, veuran la llum. Catalunya no tindrà un, sinó múltiples redemptors. Els elegits per la corona han entès perfectament la seva missió, l’oportunitat que se’ls proporciona malgrat les espines, d’aquí el seu rostre somrient en les instantànies del moment.
Em queden alguns dubtes que el temps s’encarregarà de desvetllar-me. L’equipatge del president torna carregat de corones d’espines per repartir entre els altres elegits? Hi haurà una corona d’espines d’or i argent, en pugna amb la creu de Sant Jordi, per premiar determinades accions que han suposat el rebuig momentani d’algun lluitador per la Pàtria? Algun membre de l’oposició serà mereixedor de la nova distinció? Arribarà la corona d’espines a ornar el cap d’algun membre de la societat civil? Afegiu els vostres dubtes.

P. S. Aquest post precipitat de revelacions ha estat possible gràcies als meus ja nebulosos coneixements del Nou Testament que l’assignatura de Religió (i les lectures d’Espriu) va proporcionar-me en el seu moment.