maragalliana

Vinc de veure la mare. Hem xerrat una estona de tot i de no res. Més silencis que paraules. Mirades, somriures i gestos. Ja prop de casa sento una música que reverbera a penes per les parets del carrer, però que no identifico d’immediat, tot i que m’és propera. Augmenta el volum a mesura que vaig caminant i descobreixo que la Banda de Música Municipal de Barcelona s’ha instal·lat al Passeig de Sant Joan. Interpreten la Marxa Triomfal d’ Aida. Vaig a l’altra banda del passeig, on em sembla que hi ha menys gent, i trobo una amiga que ha deixat la moto a la cantonada per escoltar els músics. Feia temps que no la veia i xerrem en veu baixa -en una sala tancada no ho podríem fer- mentre escoltem Verdi. Les cadires estan ocupades gairebé totes pels avis que no es perden les notes i aplaudeixen quan no toca. El sol està a punt de pondre’s i el vent bufa suaument. En acabar la peça, comença una sardana. Acompanyo l’amiga que no veuré en molt temps i reprenc el camí. Ha fet calor i rego els testos del balcó. Hauré de trasplantar-ne alguns. El sol acaba de pondre’s.

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!