cel i terra

Estic preocupat. Tant de temps vagant i badant pels carrers de Barcelona i ahir m’adono d’un detall ornamental que m’havia passat desapercebut en un lloc que freqüento força. Potser encara és pitjor, potser no és que m’hagués passat desapercebut, sinó que m’havia quedat en un racó ignot de la memòria, la qual cosa m’indicaria que les meves capacitats en aquest camp se’m van esvaint.
Perquè ja m’explicareu qui de vosaltres hauria pogut oblidar una imatge com la de més avall després d’haver trepitjat algunes desenes (centenars?) de vegades un dels carrers més comercials de Barcelona. Podria dir, en descàrrec meu, que es tracta d’un indret en què has d’anar vigilant constantment que no et trepitgin i no trepitjar i que, per tant, enlairar la vista per desentendre’s de la realitat més immediata és un perill. Podria dir que quan arribo al lloc precís des del qual s’observa millor l’escultura, el meu cap ja pensa si és més adequat tirar cap a l’esquerra o cap a la dreta per arribar al meu destí. Podria dir moltes altres coses, però res no em serviria per convèncer-me que bado més del compte, que veig però no m’hi fixo.
I és que ja m’explicareu com se’t pot haver oblidat aquesta mena de encreuament entre follet, àngel i libèl·lula, que penja d’una paret enrajolada que et barra el pas. Com se’t pot oblidar aquesta figura que sembla enganxada al mur de la mateixa manera anguniosa que els entomòlegs del XIX clavaven les papallones. Ja m’explicareu com se’t pot oblidar el fanal que aguanta en una mà (símbol potser de la claredat que encara no han aconseguit els polítics de la ciutat), mentre amb l’altra sosté una paleta de colors que deu simbolitzar l’intent mai aconseguit de transformar Barcelona i deixar-la tranquil·la d’una vegada.
No, no us diré des d’on podeu contemplar la imatge (una rèplica de la qual podeu veure entre les estàtues humanes de les Rambles) perquè sé que la teniu ben localitzada i fer-ho seria menysprear la vostra capacitat d’observació.
P. S.: Una nota de postdigestió per acabar. No sé si la contemplació d’aquesta imatge a punt de volar o de caure té alguna relació amb l’article de "L V" d’avui que ens explica les vicissituds per les quals han passat alguns dels polítics del país en el seu desig d’aprimar-se. Crida l’atenció la mesura radical duta a terme per l’exconsellera Núria de Gispert de la cada cop més radical (ara que no governa) CiU.: De sacrificios por la dieta sabe bastante la ex consellera de Governació y de Justícia y esta legislatura diputada de CiU Núria de Gispert, aunque eso es agua pasada. Después de media vida haciendo régimen, en el verano de 2002 se sometió a una intervención quirúrgica de reducción de estómago y desde entonces come de todo lo que le apetece y de todo lo que engorda aunque con moderación, como ha hecho siempre. Al salir del quirófano, ese primer año perdió 20 kilos, y al año siguiente otros 20. Ahora se ha estabilizado, porque llegó un momento en que se llegó a asustar, al ver que adelgazaba y adelgazaba... Compte, que quedar-se amb els ossos és un mal símptoma en política.