consideracions excèntriques

Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig veure finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís fent per cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que mostraven els meus compatriotes escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el de la majoria dels altres idiomes, no per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran. (Vostè mateixa, amiga meva, és patent exemple d’això darrer que dic).
Deixo la floreta que Narcís Oller dedica entre parèntesi a Víctor Català al primer capítol de les seves Memòries Literàries, una obra que rellegeixo de tant en tant per plaer personal o per buscar, amb alguna finalitat, un fragment il·lustratiu de determinat fet o concepte.

La lectura d’avui ha estat amb la segona finalitat. Com sabeu, el fragment correspon a la nit en què es va celebrar la festa dels Jocs Florals de 1877 (gran any per als Jocs: Guimerà s’emportava totes les flor i Verdaguer havia presentat L’Atlàntida) i Oller va veure com a les acaballes del sopar tothom podia llegir alguna coseta de les que tenia escrites excepte ell, que tot i tenir més material que altres comensals presents, encara no havia escrit res en català (la seva primera publicació catalana apareixeria dos anys més tard). Crec que en determinats períodes de la història del país, l’ensenyament exclusivament en castellà i la repressió de la llengua va propiciar el naixement d’escriptors professionals o afeccionats que escrivien sense cap problema en la llengua veïna i que els hagués requerit un esforç considerable fer-ho en la pròpia, si més no pel fet que l’escriptura -o una certa escriptura- es nodreix en gran part de la lectura, que en molts casos difícilment podia ser en català. Aquestes, i altres circumstàncies, fan que la reacció d’Oller i el que diu sobre la comunió amb la llengua nadiua en l’aspecte literari fossin excepcionals.

Suposem, però, que el que diu Oller respecte el vincle de l'escriptor amb la seva llengua és del tot cert. Si això fos així, hauríem de preveure a Catalunya dintre de poc, potser no un boom, però sí una presència prou detectable de literatura en àrab escrita per autors marroquins, per exemple, o de literatura en urdú o en... Ja no cal dir d’una revifalla important de la llengua castellana. Només cal que s’assentin una mica les noves onades d’immigrants que van arribant, només cal que tinguin temps de lleure. La seva aportació, no cal dir-ho, podria ser força enriquidora en el vessant de presentar noves visions de la realitat, noves sensibilitats. Després només caldria traduir-ho al català i tots contents. I d’aquí uns anys, a discutir si la literatura en urdú ha de ser present a la fira de...

Em direu que exagero i que les meves previsions només responen a les ganes de passar l’estona d’un desenfeinat que avui no tenia idees per un post. Potser sí que exagero, però penso que el problema rau només a trobar editors que es vulguin publicar en qualsevol llengua estrangera el que ja deuen estar escrivint els nous residents. I els editors faran la seva tasca quan tinguin la seguretat que aquests nous escriptors tindran un públic fidel en el propi país, el nostre. Observeu, si no, com a Barcelona mateix en els espais on no hi ha la intermediació dels editors i publicar és gratuït ja va apareixent alguna coseta, que intueixo que deu ser molt interessant però que les meves mancances lingüístiques m’impedeixen d’assaborir, com, per exemple: Agnes Ýr -lotubloggari. Algú m’ho pot traduir, sisplau?