Carles Miró ens anunciava ahir la mort dolça, sense dolor (aparentment), de la seva criatura NOTES AL MARGE. Ha decidit desconnectar-la a poc a poc de tot allò que la manté viva. Ja han desaparegut els comentaris, que és el contacte més important de comunicació amb l’exterior, després del propi post. I potser demà desapareixeran els vincles de la dreta, que s’havien anat afegint també lentament i ens donaven raó de les vivències variadíssimes en altres llocs. Més tard ja no trobarem la majoria dels posts, la veritable ànima del blog. Finalment, només podrem llegir les darreres paraules. Potser el darrer poema, ara veig que premonitori, de Carner, el que va penjar el 19 de maig?
Negre desfici i estranya quimera,
jo et cantaré la cançó cançonera,
perquè t’adormis, per fi, d’un plegat:
perquè t’adormis, i jo en acabat.
...
I amb aquesta cançó de bressol, el no-res.
Trobaré a faltar NOTES AL MARGE. Hi vaig arribar tard -arribo tard a molts llocs-, però és va convertir en un amic d’aquells amb qui parles poc, però del qual agraeixes la seva veu i la presència constant. Qui quedarà d’aquell any i aquell mes, tan llunyà en la vida curta d’un blog i tan proper en la nostra vida humana, que ens el recordi? Potser notes de color?
Manifesto des d’aquí el meu condol a Carles Miró, i tinc l’esperança que el blog difunt trobi un espai i una forma de reencarnació que li siguin propicis. Adéu, amic.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
doncs jo no que el trobaré a faltar. No m'agrada gens, ni el to ni els continguts. sobretot, el to. Penso que un blog ha de respirar i deixar respirar. Aquest el trobava altiu, prepotent, orgullós. Se'm posava sempre malament. Hi ha persones que que diuen coses, i persones que, diguin el que diguin, sempre es diuen a elles mateixes, i s'escolten. La meva lectura d'aquest blog me l'ha fet veure sempre així.
Potser és un prejudici (tot i que no tinc ni idea de qui és carles miró), però és així.
Doncs, a mi, m'ha fet riure sovint, i quasi sempre somriure, que encara és més difícil.
Lola (paraules)
T'entenc, qwert, sé el que vols dir, però estic, com pots imaginar, més prop de les paraules de la Lola. Crec, a més, que va ser el seu blog el primer que vaig llegir, a través dels premis literaris de "LLetra", quan encara desconeixia l'existència d'aquest mitjà.
a mi em sap greu, però tampoc el llegia gaire últimament
mar
Publica un comentari a l'entrada