Eutanàsia. Adéu, amic.

Carles Miró ens anunciava ahir la mort dolça, sense dolor (aparentment), de la seva criatura NOTES AL MARGE. Ha decidit desconnectar-la a poc a poc de tot allò que la manté viva. Ja han desaparegut els comentaris, que és el contacte més important de comunicació amb l’exterior, després del propi post. I potser demà desapareixeran els vincles de la dreta, que s’havien anat afegint també lentament i ens donaven raó de les vivències variadíssimes en altres llocs. Més tard ja no trobarem la majoria dels posts, la veritable ànima del blog. Finalment, només podrem llegir les darreres paraules. Potser el darrer poema, ara veig que premonitori, de Carner, el que va penjar el 19 de maig?

Negre desfici i estranya quimera,
jo et cantaré la cançó cançonera,
perquè t’adormis, per fi, d’un plegat:
perquè t’adormis, i jo en acabat.
...

I amb aquesta cançó de bressol, el no-res.
Trobaré a faltar NOTES AL MARGE. Hi vaig arribar tard -arribo tard a molts llocs-, però és va convertir en un amic d’aquells amb qui parles poc, però del qual agraeixes la seva veu i la presència constant. Qui quedarà d’aquell any i aquell mes, tan llunyà en la vida curta d’un blog i tan proper en la nostra vida humana, que ens el recordi? Potser notes de color?

Manifesto des d’aquí el meu condol a Carles Miró, i tinc l’esperança que el blog difunt trobi un espai i una forma de reencarnació que li siguin propicis. Adéu, amic.