vacances

M’apunto una proposta al blog per a mi mateix, no sigui cosa que demà me n’oblidi: Les vacances de M. Hulot. (ja n’he parlat al’altre blog), de l’any 1953 (tu encara no havies nascut), en blanc i negre. Si hagués de triar la meva comèdia preferida, seria aquesta. De Tati, potser també triaria Jour de fête, més primitiva (la primera), més salvatge, més visceral, més antropològicament francesa (uf!).
Des del la perspectiva de la història la pel·lícula no té res que es pugui destacar. Es tracta simplement de part d’un estiu a la platja quan encara les vacances d’estiu tal com les entenem en aquest moment no existien. Quan a la platja hi anaven els del país. Fins i tot des del punt de vista d’estructura narrativa algú podria pensar que es tracta simplement d’una successió de gags. Però no ben bé. És una obra mestra que presenta una nova manera de fer cine i d’explicar una història, un món, que presenta una nova sensibilitat, amb un a mica de desencant, fins i tot d’amargor, la de les coses petites, insubstancials, sense cap grandesa: i surt el sol i es pon, i demà serà un altre dia, i la incomunicació ( o la comunicació no transcendent) és una constant. Com moltes de les obres mestres, aquesta és inimitable, tot i que va crear escola, o potser més seguidors que escola. Res d’igual.
Recomanacions, que dirien els crítics. Doncs després d’algunes valoracions que he fet, se suposa que no la mirarà ningú que no l’hagi vista anteriorment. Va, no us deixeu enganyar. També us convé una mica de bon cinema sense efectes especials.
M’ho deixava. Demà a dos quarts d’11 a la 2.
.