reposició

Refugiat al meu iglú del sud, lluny de tota connexió internàutica –voluntàriament i potser literalment- no pensava escriure cap més anotació (vull dir, deixar-la aquí), però un parèntesi d’un dia a Barcelona i la lectura d’aquest post de la Júlia m’impel·leixen a deixar aquesta reposició d’un bloc definitivament –crec- tancat. Em podria allargar explicant els motius del tancament i de la reposició, però no tinc ganes de justificar les nostàlgies que més a l’estiu que per Nadal, per esmentar la data per antonomàsia dels remembers, prenen cos. Fins al setembre, benvolguts i benvolgudes.

Vaig trobar que el programa Roig i negre que van passar el dimecres a TV3 era increïblement suggerent en una època en que sembla que ja ho sabem tot, que obria molts camps d’investigació, alguns dels quals mai no s’aprofundiran malgrat el constant bombardeig oficial i privat demanant i actuant per la recuperació de la memòria històrica. A qui li interessa, per exemple, o qui en sap prou de la història del POUM?

Deixeu-me que us expliqui el motiu d’aquesta introducció insòlita en un bloc que parla de cançons. Resulta que ahir tenia la intenció d’anar a escoltar què es deia en la taula rodona sobre novel·la negra a la Virreina, però em vaig perdre, és a dir, que ravalejant em va passar l’hora i em vaig trobar al carrer Tallers buscant un disc del qual ningú em sabia donar raó. I em vaig tornar a perdre: volia entrar a discos Castelló i de sobte em vaig adonar que estava a overstocks. I com que l’atzar mai ho és del tot, vaig descobrir una de les meves cantants mítiques de joventut, la Teresa Rebull, un amor impossible i mai oblidat.

La Teresa Rebull, militant del POUM i de la CNT (feu una mirada aquí, sisplau), que l’any 36 treballava a la Conselleria de Treball de la Generalitat i es va haver d’exiliar el 1939, va cantar per primera vegada en públic a la Guingueta, on va presentar a Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Miquel Cors, Llorenç Tarrida, Raimon i Lluís Llach, que havia esta hoste a casa seva quan aquí ho tenia difícil. A partir d’aquell moment la Teresa, més gran que els altres, es va convertir, carinyosament, en l’àvia de la cançó. Un àvia jove que té una força, una passió, una capacitat de lluita, un compromís amb el país, que la singularitzen.

No us diré res més de la Teresa ni us parlaré de la seva discografia, espavileu-vos, compreu-vos, com jo, el seu disc “Cançons 1969-1992”, produït a la Catalunya Nord (i aquí?), llegiu el seu llibre Tot cantant, publicat per Columna l’any 1999. En el bloc només us deixo la meva cançó preferida: "Paisatge de l’Ebre". Durant un temps vaig pensar que la Teresa havia conegut el meu oncle Jaume. El meu oncle preferit, que va marxar de casa als 18 anys i que va lluitar en la batalla de l’Ebre i que, ferit a la serra de Pàndols, va tornar a casa i va fer de fuster, com el seu pare i el seu avi, durant la resta de la seva vida, i va mantenir sempre un esperit curiós i jove. Més tard, vaig deduir que la Teresa no devia haver conegut el meu oncle, perquè la lletra de la seva cançó no era d’ella sinó d’en Josep Gual Lloberes. De totes maneres, estic segur que si s’haguessin conegut, s’haguessin fet amics, perquè tenien el mateix esperit lliure. Per a ell, a través d’ella, i per a vosaltres:

Powered by Castpost