però no les paraules
que expliquin l'hora.
En retirada,
un home i una dona.
El sol s'amaga.
Entre les cordes
avança una parella
cap al crepuscle
Incertes passes,
vet aquí la pregunta:
posta o aurora?
El sol que marxa
guiarà la parella
camí de casa.
El sol s'apaga,
un altre foc comença
en el crepuscle.
Blanca pupil·la
del dia que s'acaba;
l'amor fa via.
El sol avisa:
la nit encara és curta,
aprofiteu-la.
El sol s'emporta
les darreres espurnes
de la mar calma.
Van trenta versos:
petjades en la sorra,
que l'aigua esborra.
Les siluetes...
P. S. Entenc que el títol, l'únic que repeteixo expressament de tant en tant en aquest bloc, és ben poc poètic, per això em reconforten aquestes paraules de Pla, que llegeixo casualment, on apareix el substantiu. I mantinc totes les distàncies i accepto les consideracions que es vulguin, oblits inclosos del mateix escriptor, com el de la fama. Un altre dia completaré la cita.
Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu la literatura anticomercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d'aquest ofici: la seva inanitat.
Josep Pla. Pròleg a Les hores.
2 comentaris:
com que al diccionari no ho trobo ho busco al google i em porta al diccionari de l'IEC on hi diu: qualitat de buit, de va, d'inútil.
doncs la meva feina també ho compleix tot això, i sí que jo dec tenir també una vocavió estranya.
ara bé, els teus versos, no ho compleixen... encara que el títol sempre m'ha caigut bé, fins i tot quan només intuia el que volia dir :-)
Gràcies, Kika, pel segon paràgraf :-)
De tota manera, la inutilitat a què fa referència el títol -i estic segur que també la teva feina- només és aparent, si no, no faríem versos ni feina :-)
Publica un comentari a l'entrada