músiques per a ballar

M'explica un tercer, i els dos protagonistes m'ho confirmen més tard, que es van conèixer en un ball d'aquells a l'aire lliure tan abundants a l'estiu. Era l'època en què gairebé a tots els balls de parelles s'establia el contacte d'una mà amb l'altra i amb l'esquena o la cintura de la dona i l'espatlla de l'home; els altres contactes del cos depenien de diverses circumstàncies. Ell, uns anys més gran, li va demanar de ballar i ella, molt jove, hi va accedir. Ella, li va enllaçar la mà amb la seva i va col·locar l'altra a la cintura d'ell. Van començar a fer voltes i en acabar la cançó es van separar i no es van dir res més. Ell s'havia espantat: qui era -què era- aquella adolescent que li havia agafat el cos com si fos el d'una dona? Ella, la més alta de la seva colla, no es va adonar de res, havia fet com sempre amb les seves amigues, les úniques amb qui havia ballat fins aquell dia. Va passar un any i van tornar a ballar (no sé com van anar les mans aquella segona vegada ni què es van dir). Temps més tard es van casar... Però aquesta és una altra història.

Encara ara, les noies, les dones, ballen entre elles quan en tenen ganes i no tenen ballador; em refereixo a les que preferirien ballar amb un home. No he vist mai dos homes, a no ser per riure una estona, que formin parella de ball. Quina mena de pudor, de por al ridícul, els ho impedeix? No ho sé.




Una mica més de música d'estiu. La cantant ens invita a arraconar cadires i a ballar. No ho fan (dic “no ho fan” perquè jo ja fa anys que no ballo en públic i n'hauria de reaprendre). Per què no ballen? No ho sé.