Llegeixo “¿Qué horizonte señala Arenys?, de Salvador Cardús:
“El independentismo, el nacionalismo que lo fundamenta, no és un movimiento identitario. Es una aspiración de raiz económica, social y política que, ciertamente. tiene perfiles culturales a través de los cuales se expressa. Pero si no quieren equivocarse, no cojan el rabano por las hojas.”
Sempre és perillós descontextualitzar, però qui vulgui pot llegir la resta de l’article aquí. Potser té raó Cardús, potser l’independentisme –el nacionalisme- no sigui actualment més que un perfil –entre molts altres- cultural d’una aspiració econòmica, social i política. Llàstima. Alguns romàntics, no sé si pocs o molts, encara teníem esperances en la identitat cultural, perquè l’economia i la política, tan volubles i enganyoses, són tan prosaiques i tenen tantes dependències exteriors, tants components improvisat... En fi, potser es tracta d’això, d’anar fent i veure-les venir.
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 2 hores
8 comentaris:
Fa uns dies Antoni Puigverd, per la tele, va incidir en el tema, va dir que s'estimava més que la llengua i la cultura fossin importants encara que de moment no hi hagués independència, més o menys, i que a Andorra, on el català és 'oficial', es troba en franca recessió, per exemple, però la veritat és que més aviat el van contradir, la resta de contertulians.
La veritat és que, pel que fa a la cultura i la cultureta, en temps més difícils es feia molt més amb molt menys mitjans. Però això no sembla preocupar massa.
La tesi d'ejn Puigverd està molt bé, només que no funciona a la pràctica, la llengua i la cultura van a la baixa sense aturador, com diu na júlia a Andorra quer hi vaig sovint per feina es parla molt castellà i portugués que és el segón idioma i el català es als rètols i francament tant o més testimonial que aqui. Aixó d'Arenys està bé pel no res, però la batalla és una altra i fa ja temps que l'hem perdut, el demés es fer bufar coloms i generar unes espectatives que no es poden cumplir i que acabaràn generant molta frustració. No aprenem...
Doncs sí, anar fent i veure-les venir...
Al final mana el poder i la gent; i la gent fa cas al poder; i el poder ve de Madrid...
me l'he llegit. el salvador cardús va ser profe meu fa molts anys i li tinc carinyo. m'agrada el que diu en els seus articles (quan l'entenc!) i m'agrada sentir-lo tan optimista aquí!
a veure,a veure ....
anar-hi anant, que deia la trinca...
Si us deic la veritat. no acabo de tenir clar on vol anar a arar el cardús amb aquestes declaracions.
A mi en Cardús sempre em desconcerta, vull dir que, penso, noi, una de freda i una de calenta... de vegades l'abraçaria i d'altres li fotria un clatellot... narinant narinant...
Em sembla, Júlia, que la cultura -o la identitat, per ser al mateix temps més precís i més ambigu- cada dia té més colors diferents, tants com persones en parlen. Potser ja és això.
Segurament tens raó, Francesc, per molt que m'agradaria que no fos així.
O potser la gent no fa gaire cas del poder, Ramon, però al final és el poder qui pot.
A mi, kika, amb en Cardús em passa una mica el que diu la zel més avall, de vegades m'agrada i de vegades em desagrada o em desconcerta. Aquest darrer cas em passa sovint quan parla d'ensenyament.
Doncs això, Montse... i si podem fer alguna cosa potser ho intentarem.
Crec Mireia que Cardús (l'article és llarg i caldria comentar-lo a poc a poc)assenya-la i opina sobre l'esquizofrènia que és tan habitual entre els catalans.
Completament d'acord, zel. Aquesta és la sensació (no sabria dir els percentatges) que tinc en llegir Cardús.
Publica un comentari a l'entrada